dimecres, de juny 30, 2004

 

¿Quin és l'origen de la paraula "metrosexual?"

El periodista britànic Mark Simpson va inventar-se, el 1994, la paraula "metrosexual" per a designar el creixent nombre d'homes que utilitzaven regularment cosmètics. "Metrosexual" venia de "metròpolis", ja que aquí era on vivien majoritàriament els principals consumidors d'aquests productes. El 2003 el mot va evolucionar per a designar als individus sensibles amb determinat estil de vida. Se sol posar posar com a exemple d'home "metrosexual" el futbolista David Bekham. I tu, què ets?

|

dimarts, de juny 29, 2004

 

"Torna-la a tocar, Sam!"

Era Humphrey Bogart "metrosexual"?
Descobreix les claus del mite!

Properament aquí, al cafè d'en Litus: el millor periodisme d'investigació.

En el fons, ell va ser el primer... Posted by Hello


Bogart tenia 42 anys quan els Estats Units van entrar en guerra. Era massa gran per a enrolar-se a l'exèrcit, així que es va quedar a Hollywood fent pel.lícules antifeixistes. Quatre dies després de l'atac a Pearl Harbor el productor Hal Wallis va rebre una sinopsi d'una obra de teatre anomenada Everybody Comes to Rick's, i que en qüestió de molt poc temps ja va passar a dir-se Casablanca (afortunadament!). Wallis va decidir donar el paper de Rick a Bogart, tot i que ningú més semblava convençut que l'ex gángster pogués fer-lo (en un principi l’havia de fer un altre actor: Ronald Reagan!). El paper de Ilsa va anar per a una sueca de 27 anys d'aspecte angelical i mirada transparent que acabava d'aterrar a Hollywood: Ingrid Bergman. El rodatge estava apunt de començar, tenien un bon director, Michael Curtiz, els actors adequats, els decorats preparats i els trets generals de la història, però no tenien ni guió i, sobretot, final. La situació era realment insòlita, ja que els bessons Epstein i Howard Koch escrivien les frases del diàleg el mateix dia que es rodava: El 17 de juliol va començar el rodatge de l'última seqüència, la de l'aeroport, una escena mítica que anava a convertir-se en referència per a diverses generacions. Encara en aquest instant ningú no sabia quin seria el final de la pel•lícula. Algunes de les frases més famoses es van improvisar en el mateix plató o es van afegir una vegada acabada: “Toca-la altra vegada Sam, Sempre ens quedarà París, Louis, crec que aquest és l’inci d'una bella amistat…”.En l'escena en la qual Victor Laszlo dirigeix a l'orquestra del cabaret per a cantar La Marsellesa, molts dels actors i extres que omplien el local eren refugiats europeus que van sentir la cançó com alguna cosa propia i van acabar plorant d'emoció…

"You must remember this
A kiss is stills a kiss
A sigh is just a sigh:
The fundamental things
apply.
As time goes by.
And when two lovers woo,
They still say I love you,
On that you can rely..."


THE END

|

dilluns, de juny 28, 2004

 

ZOÒTROP

Zoòtrop. m Joguina en què una sèrie de figures col•locada en la part interior d’una caixa cilíndrica giratòria és mirada a través d’escletxes fetes a la paret de la caixa i fa l’efecte d’una figura animada.

Fa una temporada vaig llegir una notícia que parlava d’un creuer de luxe on els viatgers s’estaven un dia (i només un dia) en una ciutat diferent. Al final d’aquests viatges, segur que més d’un es pensa que la Sagrada Família és una bonica església de Roma i que la Torre de Pisa és al mig de la Plaça Catalunya. També hi ha les ofertes del tipus “París, en un cap de setmana”, o Londres. Amb tan poc temps, en el cas de Londres, un veu el Big Ben (“me l’imaginava més gran”), Piccadilly Circus (“quanta gent!”), Trafalgar Square (“el museu, no tenim temps”) i poca cosa més. Així és impossible saber que davant de Hyde Park hi ha el pub The White Swan on, el pianista que toca a la planta de dalt, se sap els Segadors, que a prop del veler Cutty Shark, a Goddard’s, un restaurant del s.XVII, fan el millor “mush & pie” de la ciutat - amb un te amb llet, of course, com em va dir la propietària- i que al costat és ple de llibreries “de vell” amb llibres molt interessants per molt pocs diners, que al British Museum hi ha la pedra Rosetta, que va ser la clau per traduir els jeroglífics egipcis, que al Chinatown fan uns “rotllets de primavera” molt bons, que al Science Museum hi ha la “Rocket”, el primer tren de vapor o que a Portobello, a part de la fira d’antiguitats, en John et convida a una pinta de cervesa si li dius que ets de Barcelona...i és que hi ha gent que va a molts llocs, molt de pressa i els sembla que viatgen, però en realitat és un efecte òptic. Com el del zoòtrop.

Zoòtrop. Vers 1905 Posted by Hello

|

diumenge, de juny 27, 2004

 

Dóna'm Jazz

Come on girls, you can do it! Posted by Hello


"Hi ha un masclisme imperant que es tradueix en el fet que per norma se'ns pagui menys que als homes o que, pel fet de ser dones, molts programadors prefereixin veure una foto nostra abans que escoltar un CD per decidir si ens contracten".

Arantxa Domínguez, Ester Andújar, Cristina Blasco i Pepa Blasco. A JAÇ(ZZ) Revista de Jazz, blues i músiques improvisades.Presenten el seu darrer disc: "Dóna'm Jazz".

|

dissabte, de juny 26, 2004

 

"Cal Previngut"

De tothom és ben sabut que als pobles, en una època de poca lletra i on Internet quedava encara molt lluny, es coneixia a la gent per un sobrenom o motiu. Aquí al poble en tenim uns quants. De motius n'hi havia (i n'hi ha) per a tots els gustos. Els que jo recordo d'haver-los sentit per casa són alguns com: Cal Nas ratat (pronunciat tot junt: "Narratat"), perquè a l'home en qüestió, a la guerra, un tros de metralla se li havia endut mig nas, talment com si li haguessin rosegat les rates, Cal Cuirets, que era un boscater al qual cada cop que al bosc és feia un set a la camisa, la seva dona l'hi cosia un tros de cuir, de manera que va acabar per dur la camisa plena de "cuirets" i jo mateix, sóc de Cal Barnoles. Però n'hi ha molts més, alguns de més afortunats (Ca l'Hermosura-andando, Cal Llampant, Cal "noi maco"...), alguns de no tant (Cal Borni, Cal Lleig, Cal Guerxo...), per oficis (Cal Ton Cotxero, Cal Sidro Drapaire...).I és que dels motius o sobrenoms, ningú se n'escapava: conten que un funcionari només arribar al poble on l'havien destinat, algú li va dir: "Vigili, que aquí posen molts sobrenoms", i ell va contestar: "Sí, ja m'han previngut!". A partir d'aquell dia va ser el "Noi de Cal Previngut".

|

divendres, de juny 25, 2004

 

Interseccions

Històries del tren Posted by Hello


Va baixar les escales tot corrent, just abans que tanquessin les portes del tren, mentre se sentia el darrer xiulet. Sense mirar, encara esbufegant, es va asseure davant de la noia, es va treure l’abric i es va afluixar el nus de la corbata. De la maleta en va treure un llibre d’un escriptor uruguaià, Alfredo Pasoletti, l’edició de butxaca, amb tapes verdes i un dibuix cubista a la portada. Va començar a llegir. La noia del davant també llegia, un llibre d’edició de butxaca, amb tapes verdes i un dibuix cubista a la portada, l’autor: Alfredo Pasoletti. Se’n van adonar, van aixecar el cap, ell se la va mirar i ella va dibuixar un somriure de complicitat. Llegien la mateixa pàgina. A la novel.la, l’home de la corbata li deia a la noia que s’havia enamorat d’ella, que no era casualitat que s’haguessin trobat allí, que ja feia temps que la seguia, que sabia els llocs on anava i que l’esperava pels cafès. Ella li responia que ja ho sabia, que no era casualitat que aquella tarda hagués entrat en aquell cafè i que ara només calia que li digués el que ella feia temps que sospitava. El tren es va aturar, van baixar tres passatgers, en van pujar dos. Es van mirar, ell li va dir que no era casualitat que s’haguessin trobat allí, que feia temps que la seguia i que sabia quins trens agafava, ella li va dir que ja ho sabia, que no era casualitat que avui hagués agafat aquell tren i que ara només calia que li digués el que ella feia temps que sospitava.

Etiquetes de comentaris:


|

dijous, de juny 24, 2004

 

Quin estrés!!

 Posted by Hello


Avui ha estat un dia molt dur i demà...més!

|

dimecres, de juny 23, 2004

 

(PER)VERSIONS

Sembla que amb l'augment de temperatures es parla pels descosits d'un tema, el TEMA del TEMA que diria en Quim Monzó!. Aquí al cafè tampoc volem ser menys. Aquí teniu un post de poesia. A la REBOTIGA del Cafè hi trobareu la (PER)VERSIÓ!

CANÇÓ A MAHALTA

Corren les nostres ànimes com dos rius paral.lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels

No podem acostar les nostres vides calmes:
ens separa una terra de xiprers i de palmes.

Ens els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
sento com si em seguís, el teu batec suau

i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar -la nostra pàtria antiga-

Màrius Torres

|

dimarts, de juny 22, 2004

 

¿És real, la realitat?

No, no és cap “boutade” com les que gastava l’Oscar Wilde. Sovint tendim a creure que el que llegim al diari o veiem al telenotícies és cert, però i si la persona que ens informa està, per ignorància (o mala fe) desinformada? Quantes vegades una cosa ha passat com a certa i era només una mentida repetida una vegada i una altra en diferents mitjans? Qui no ha vist ensorrar-se a la borsa empreses que havien de pujar molt quan en realitat tot era una “bombolla” basada en l’especulació o la manipulació de les dades comptables? O les famoses “armes de destrucció massiva”, algú en va veure alguna fotografia? I la manipulació informativa de l’atemptat de Madrid, a l’estació d’Atocha, on tots els diaris estrangers difonien una versió totalment diferent a la que donava el Govern? N’hi ha prou en fer una volta per alguns pobles del País Basc per a veure una realitat d’Espanya molt diferent de la que ens dibuixen als telediaris, per posar un altre exemple. Vivim rodejats d’enquestes manipulades o amb dades esbiaixades, de gent que les interpreta a la seva manera, en tertúlies televisives, radiofòniques i escrits de premsa, que pregonen veritats absolutes i les desmenteixen al cap d’un parell de mesos amb la més absoluta impunitat i barra, mentre que a nosaltres no ens queda cap més opció que dir, com cantava en John Lennon: “Gimme some truth!” (digueu-me la veritat!).

John Lennon: "Gimme some truth!!" Posted by Hello


Al cafè sona ara: Closing Time. Tom Waits

|

dilluns, de juny 21, 2004

 

Qui no ha llegit encara el "Codi da Vinci"?!

Em sembla que ja només quedo jo! El llegeixen a la feina, al tren…si fins i tot en TdQ se l’ha llegit i en parla!

Però de fet, de Codis de Leonardo da Vinci, escrits per ell, n’hi ha tres:

1.El Codi Atlàntic: que actualment es troba a la Biblioteca Ambròssia de Milà i consta de 1.119 cartes de Leonardo que versen sobre arquitectura i diversos estudis científics.
2.El Codi de París: és el més antic (on es troben els famosos escrits de les “màquines voladores”, entre d’altres)
3.El Codi de Madrid: són els estudis que Leonardo va dur a terme mentre era a Florència.

Tres codis, però tots amb una peculiaritat: si us hi fixeu bé, a la foto, veureu que estan escrits començant pel marge dret (Leonardo era esquerrà), al revés de com escrivim normalment, de manera que només poden ser llegits a través d’un mirall. Diuen que ho feia per a protegir-los de mirades indiscretes que no estaven massa d'acord amb els seus experiments.Curiós, oi?

(Extret de: "Leonardo: le macchine, il volo, l'anatomia". Ed.Demetra)

Leonardo escrivia al revés...! Posted by Hello


Ara mateix sona al cafè: "Sgt.Pepper's Lonely Hearts Club Band". The Beatles

|

diumenge, de juny 20, 2004

 

Cafès amb regust d'anys.

Ens McDonalitzen... Posted by Hello


Ja queden pocs llocs on el cafè fa regust d’anys, un pòsit que només el pas del temps sap donar. Cafè di Roma, Starbucks...ens McDonalitzen. Vivim en una societat McDonalitzada: els mateixos paràmetres per a tothom. Pobre de tu si el producte no t’escau! A mi m’agraden els cafès on el temps es va aturar fa anys, autèntics, on el cambrer crida pel nom als clients de tota la vida, sentir el brogit de la gent a les antigues taules de marbre i el tràfec de les safates amunt i avall. “Una cervesa ben freda i unes braves, si us plau!”.

|

dissabte, de juny 19, 2004

 

Oxímoron*: Rock català

Entro en uns grans magatzems de Sabadell, secció de discos. Hi sona, ben fort, un d’Operación Triunfo. Vaig a la secció de rock català disposat a comprar-hi dos discos sense haver-los sentit abans, gairebé a pèl, només amb la ressenya de l’Avui. El risc és alt, les probabilitats d’augmentar la meva col•lecció de posavasos és elevada. Amb una mica de sort invertiré uns euros en discos per a adolescents amb desequilibris hormonals i lletres de redacció d’estudiant de primària, el cantant tindrà accent xava o, en el millor dels casos, serà una versió de fireta dels Rolling Stones o dels Beatles, o un Bob Dylan d’estar per casa amb la vena poètica inflamada, música “d’arrel tradicional-punta-taló-punta-canvi de parella-oidà-gaudim d’allò més” i patums vàries. Orfes d’Umpah-pah, l’Adrià Puntí ens consola de tant en tant, però poca cosa més. Compro el disc, el poso al CD del cotxe, creuo els dits: sona un concert en directe des d’un imaginari cafè amb regust de jazz i Sabina, humor negre i corrosió (llàstima de la veu, una mica justa), lletres intel•ligents i música que va més enllà de tres acords! Increïble...Quim Vila & Eutanàsia Col•lectiva. Encara no me’n sé avenir i poso el segon, d’un tal Eduard Canimas. Sembla un “greatest hits” de Pink Floyd tocats per en Sisa (el cantautor galàctic) i en Pau Riba. Delirant. Quim Vila i Eduard Canimas dos grans autors que s’hauran de menjar el seu disc amb patates junt amb el tercer que he descobert darrerament i això que ja fa temps que corre..., Roger Mas. Què hi farem?! Mentrestant, a la secció de discos dels grans magatzems, hi continua sonant Operación Triunfo...

* Figura retòrica que consisteix en la unió de dues paraules de significat oposat. Ex: Silenci atronador

|

divendres, de juny 18, 2004

 

Calidoscopi

Quan era petit la meva àvia em va regalar un calidoscopi. "Té, mira per aquí!", em va dir. De cop i volta les parets van desaparèixer i l'habitació es va omplir de miralls i figures fetes de maragdes de colors. Va ser llavors que vaig descobrir que ens podíem inventar altres móns dins d'aquest. I és que de realitat només n'hi ha una, la resta, el que podria ser, pertany a la imaginació, als llibres...a la poesia.

|  

Curiositats del món animal (II)

És una mica llarg de llegir, però val la pena...

Sabia vostè que cada any un promig de més de 500.000 persones moren per trets d’armes convencionals? (és a dir, una persona per minut). Que en la primera guerra mundial, el 14% de les víctimes eren civils i en la segona, aquesta xifra va pujar al 67%? Que actualment 300.000 nens soldats participen en conflictes armats?
Que el valor de les exportacions autoritzades d’armes és de 21.000 milions de dòlars a l’any i que hi ha 639 milions d’armes petites al món, 1 per cada 10 persones, fabricades en 1.000 empreses en almenys 98 països? Que cada any se’n fabriquen 8 milions més, així com 16.000 milions de municions? (més de 2 bales per cada habitant del planeta). Que gairebé el 60% de les armes petites estan en mans de civils i que es calcula que entre el 80% i el 90% de totes les armes petites il•legals provenen originalment de transaccions aprovades pels diversos Estats? Que cada any, els països de l’Àfrica, Àsia, l’Orient mitjà i Llatinoamèrica inverteixen un promig de 22.000 milions de dòlars en armes i que la meitat d’aquesta suma permetria que tots els nens i nenes rebessin educació primària? Que durant els últims 4 anys, els EEUU, el Regne Unit i França han rebut més diners de les seves exportacions d’armes a l’Àfrica, Àsia, l’Orient mitjà i Llatinoamèrica del que han invertit en aquestes regions? Que Espanya és el novè productor mundial d’armes, per damunt de països com Suïssa o el Canadà?
(Informació extreta de www.amnesty.org i el llibre “El negoci de les armes”.G.Burrows/Ed.Oxfam)

|

dijous, de juny 17, 2004

 

Missatges secrets...

Entre els fans del rock psicodèlic dels anys setanta es va estendre la moda d'escoltar al revés alguns discs per a descobrir suposats missatges secrets. Més tard, ja a principis dels anys 80, grups religiosos fonamentalistes dels EUA, convençuts de que aquest tipus de música era obra del diable, creieren sentir en aquests rumors veus satàniques. De fet, força passatges musicals amaguen murmuris semblants a veus paranormals si es reprodueixen al revés, però la majoria d'aquests missatges són fruit de la casualitat. Només en alguns casos es tracta d'efectes creats a l'estudi de gravació. Per exemple, la cançó "Another one bites the dust" ("que otro muerda el polvo" o el que és el mateix: "que algú altre s'empassi aquest gripau") de Queen, sentida al revés permet escoltar en Freddie Mercury tot dient: "It's fun to smoke marihuana" ("és divertit fumar marihuana..."). Al final de la cançó "I am the walrus" ("Jo sóc la morsa") dels Beatles s'hi poden escoltar, si tirem el disc enrera, fins a set versos de l'obra de Shakespeare, el Rey Lear. I és que molt discos sembla que diguin una cosa, però en realitat, tenen significats ocults, missatges secrets*...

*pot trigar una mica a aparèixer.

|

dimecres, de juny 16, 2004

 

La fallida del diari Avui

El compro sovint.Ja a la primera plana m'informa que han declarat la fallida. Que és per a fer un diari millor, que cal un replantejament. "És clar, si una cosa no funciona i es vol seguir endavant, és el mínim que s'ha de fer, d'entrada (no em puc estar de pensar) cal netejar-lo de "mestretites saberuts" i "missaires", que a vegades més que un diari sembla el Fòrum de l'intel·lectual ressentit o la fulla parroquial. L'editorial d'avui arrenca parlant de bisbes i arquebisbats. Comencem bé.

|  

T'acusaran.

No surtis del camí marcat, mai. No ho facis si no vols veure com tot de dits t’assenyalen acusadors. Sortiran d’arreu, no et preocupis; i a qualsevol hora. Fes doncs el que s’espera de tu, sigues mesell, un peó amable dins l’engranatge: sigues bon estudiant (estudia el que toca, no fessis pas una carrera per a morts de gana. Econòmiques o Dret, faran el fet), busca’t parella (“encara no tens nòvia?”), demana una hipoteca i casa’t ("encara no teniu fills?").Consumeix i calla. El consum és el que mou l’economia, ja ho saps. Altres maneres de fer, produir, de pensar...de viure, podrien ser pernicioses pel sistema. No toquis res, doncs. Al capdavall, sempre s’ha fet així. I sobretot, no facis cap pas en fals, perquè el primer que sentiràs, serà la veu dels dits acusadors que, a cau d’orella, et xiuxiuejaran: "Jo ja t'ho deia..."

|  

Reposicions

S’acosta l’estiu i com diu l’adagi, tota cuca viu. La programació de la televisió a l’ època estiuenca n’és una bona mostra: concursos poca-soltes, entrevistes a la fresca i, és clar, les reposicions. La primera sèrie que em ve al cap (ves a saber el perquè) quan es parla de reposicions és la sèrie VERANO AZUL i el CHANQUETE (“Chanquete ha muerto!, Chanquete ha muerto!...”). Fins a vuit vegades el van arribar a matar al pobre home, amb tanta reposició! Que cap al final allò ja no era Verano Azul, que allò s’anava descolorint, eh?, que anava prenent un color sèpia tot plegat...que els anys no passen en va i menys pel cel•luloide. I jo que em “barallava” amb el meu pare perquè el feien a la mateixa hora que els dibuixos animats del Flash Gordon! Si ho arribo a saber li dic: “Tranquil, que encara el mataran set vegades més al pobre home!”.
Per cert, parlant de reposicions, una breu nota: Senyors de TV3 em sembla que a aquestes alçades ja no queda ningú (NINGÚ!) que no hagi vist tots els capítols del Mr.Bean. El gag del bistec tàrtar quan fa 10 vegades que l’has vist, què volen que els digui? Perd ganxo. A veure, si hi ha algú que encara no l’hagi vist que surti al balcó a l’hora que passa el Meteosat (una mica abans del TN migdia, suposo) que aixequi el braç i el Tomàs Molina ja en prendrà nota: els senyors de TV3 li faran un passi particular al menjador de casa seva .Oi que sí, senyors de TV3? Moltes gràcies...

Del barco de Chanquete... Posted by Hello

|

dimarts, de juny 15, 2004

 

Dubtes existencials (I)

Per què quan en algun producte de consum hi diu “¡Nueva Fórmula!” fa l’efecte que, en realitat, l’han fet més dolent?

|

dilluns, de juny 14, 2004

 

Ja ha sortit el segon lliurament de l'obra de Josep Pla!

"Les hores" + "Aigua de mar" per 9,95 euros!! Què hi fas aquí llegint?! Corre cap el quiosc!!

(És per compensar per l'article que ve a continuació: "Quo vadis, català?".

|  

"Quo vadis" , català?*

- “Me pones un cortado?”.
– Escolta…- li dic – Per què no el demanes en català, segur que el cambrer t’entén igual…
- Ai, no ho sé – em respon – per educació…
Per educació, neguem a aquella persona, en cas de que vulgui fer-ho, la possibilitat de parlar en català. Algú s’imagina que passaria si anéssim a Londres a aprendre anglès i tothom, per educació, se’ns dirigís en el nostre idioma d’origen? Aprendríem ben poc anglès. Per educació i amb el raonament de “ho farem en castellà, que així tothom ho entén...”, el català serà d’aquí uns anys una llengua morta com el llatí, que trobarem als llibres i prou, que servirà per quan vulguem donar un toc folklòric a la nostra parla i així com el llatí ens ha deixat la possibilitat de tenir “lapsus” o fer del futbol el nostre “modus vivendi”, doncs d’aquí a uns anys també podrem etzibar, de tant en tant, que “Qui dia passa, any empeny!” i que “Cel rogent, pluja o vent” i l’Avui serà un tríptic on hi escriuran quatre gats dient que “on anirem a parar?!”, a TV3 faran com el Canal 9 valencià que passen les pel•lícules en castellà i potser acabarem fent aplecs de sardanes a “Vich” i “Jochs florals” xarons on es parlarà “lo plus bell catalanesc del món”. Ara per ara, seguim demanant “un cortado” per educació i la veritat és que “tempus fugit” i “el més calent, és a l’aigüera”...

*Bibliografia: “Dolor de llengua” (Enric Larreula.Ed.3i4) i “Viatge a les entranyes de la llengua. De la riquesa a l’agonia del català” (Eugeni Casanova. Pagès editors).

|

diumenge, de juny 13, 2004

 

I les sardanes "makineres", quan?

Feia dies que en volia parlar i en TdQ veig que ja ha tret la qüestió: a veure, cal que per a contrarrestar l'efecte "toro de España" ens haguem d'empescar una cosa que és exactament el mateix però en versió catalana? Jo, per si de cas, ja he començat a fer-me un "tunning" al cotxe: seients folrats amb pell de xai, estil samarra (hi ha 3 opcions: "Xiripiga", "Xiribec" i "Manelic", els vidres els he tintats amb la senyera i al de davant enlloc de l'adhesiu de "Perfil bajo" n'hi tinc un que diu: "Jo també he anat a Sant Miquel del Fai!", enlloc dels dos daus que pengen del retrovisor hi porto "La Moreneta" i al "lloro", a tota llet, hi porto "sardanes makineres (Flabiol Re-mix)!"

|

dissabte, de juny 12, 2004

 

Quina fortor...!

Fortor... Posted by Hello


Entro a la Renfe al migdia, sardines dins d’un vagó, avui però, he tingut sort: he pogut seure! Ell entra darrera meu, amb els seus pantalons curts, la camisa i les xancletes. Es queda dret i es recolza a la barra que hi ha al meu costat. És just en aquest moment que de la bisectriu de l’angle que formen el cos i el braç de l’individu en qüestió m’arriba una olor indefinible, una olor que malgrat tot, tothom podria definir molt bé. A mi em sembla perfecte que tothom pensi, tal com estan les coses, en el desenvolupament sostenible. Ara bé, la camisa, ara que s'acosta la calor, millor no reciclar-la...

|

divendres, de juny 11, 2004

 

It's only Rock'n'Roll...but I like it!*

*(És només Rock'n'Roll...però m'agrada! The Rolling Stones)

Per aquí enmig hi ha 10 músics o grups de rock i blues. A veure si els trobes!! (la solució...d'aquí 2 dies)

Sopa de lletres! Posted by Hello

|

dijous, de juny 10, 2004

 

...i tu, què ets?

Tard o d’hora, enmig d’una conversa, sobretot si t’acaben de presentar, surt la pregunta: “…i tu, què ets?”. Potser és filar massa prim, però crec que hi ha coses del vocabulari actual que delaten moltes formes de fer i pensar de la societat. Per exemple, en aquest món políticament correcte en que vivim, ja no parlem de morts, sinó “d’efectes col•laterals”, en un món on només es valora la joventut, no tenim avis, sinó “gent de la 3ª edat”, en un món on et prejutgen, ningú no és conserge o venedor, sinó “Cap de logística” i “Executiu comercial”, respectivament. El mateix passa amb determinats oficis, un de tant important com és el d’ensenyar als nens i nenes, fer de mestre, està absolutament infravalorat, és per això que ara els mestres, s’han d’anomenar “Pedagogs”, que sembla que siguis més. Però no és culpa seva, és culpa de la gent que quan els dius: “Sóc mestre” i ets jove, et responen: “Ah, bé...per anar fent...ja trobaràs alguna cosa millor...” i si els respons: “No, no...és que m’agrada...”, se’t queden mirant amb cara rara. Quan es pregunta “què ets?” ja es dóna per fet “qui ets”. El normal seria que la gent s’interessés per “qui” som i, entre altres coses, de “què” treballem. Però potser això seria un inconvenient, perquè llavors tindríem l’oportunitat de dir: “Em dic Marc i m’agrada la poesia...”. Passaríem a ser sospitosos de seguida! I ens respondrien amb un tènue: “Ah...” i pensarien: és un “somiatruites”, o bé “no hi deu tocar massa”, o “jo ja li veia alguna cosa...”. Feu la prova, quan us preguntin “i tu, què ets?” , no hi doneu massa voltes, responeu automàticament: “Sóc advocat, treballo al bufet Trescases & Associats i ara estudio un post-grau a la Universitat de Barcelona”. La gent respondrà amb un sonor: “Carai!”.

|

dimecres, de juny 09, 2004

 

Avís:

El Cafè d’en Litus és un blog fet totalment a mà amb productes naturals, sense colorants ni conservants. Tal com raja.

Cafè d’en Litus s’importa i es distribueix segons normes de comerç just i solidari. Els beneficis de la seva venda són destinats íntegrament a la Fundació Pro-vacances d’en Litus.

Cafè de’n Litus és un blog de Produccions La Cafetera, S.C.P & Llum de ganxo, Ltd.

Torrefacció diària. Ja a la venda al seu distribuïdor habitual!

|  

Els suïcides

Estirat al llit, amb els ulls fits al sostre, aquella tarda de diumenge va prendre la decisió. Ja no podia més. Es va aixecar mig d’esma, es va posar la jaqueta i va tancar la porta amb clau. Dues voltes. Va pujar al cotxe i com un autòmat, va arribar a l’estació. Va treure la targeta i va picar el bitllet. Un a un, va baixar els esglaons fins a l’andana, allí va esperar pacientment que vingués el tren. Al cap de cinc minuts va veure una llum que s’apropava, se la va mirar, es va atansar fins el marge, amb els dos peus sobre la línia blanca. El tren era ben a prop. No va ser fins l’últim moment que la va veure, allí, a l’altra banda, amb els peus junts, a la línia blanca. Es van mirar, el temps just per deixar passar el tren. Mentrestant, per la megafonia, s’anunciava una altra destinació.

Etiquetes de comentaris:


|

dimarts, de juny 08, 2004

 

"Porqué tú lo vales!"

Divendres per la tarda, plego de la feina, vaig Rambla avall: les flors, les parades d'animals, els que fan d'estàtua, la Boqueria, els colors, les olors, la gent...Arribo al port, entro a "Ca'l Bombeta". El temps fa 20 anys que s'hi va aturar. Un clàssic. Cambrer: "Uns musclos a la marinera, uns popets i una canya, si us plau!"...Porqué yo lo valgo!

|  

Parelles

Si cada persona és un món, el món de la parella podríem dir que és un univers. Hi ha parelles per a tots els gustos i de tots colors: hi ha persones altes com Sant Paus que van amb taps de bassa, persones meselles que s’ajunten amb sergents de la Legión, parelles on tots dos són barbuts i parelles on tots dos duen faldilles. Fins hi tot hi ha parelles desaparellades i en l’altre extrem, parelles de tres...Els motius pels quals dues persones decideixen anar plegats, casar-se o bé ajuntar-se són gairebé tan diversos com el nombre de parelles. El motiu principal és perquè s’estimen, és clar. Però a vegades n’hi ha d’altres: hi ha parelles que semblen una societat, on no queda clar si es parla de “matrimoni” o bé de “patrimoni”, paraules que sovint es presten a confusió. També hi ha parelles que semblen fetes a la babalà o que s’hagin trobat com aquell que juga al joc de la cadira, on ja se sap que el més important es seure, no importa a on, una vegada s’ha acabat la música. Corren com animalons desficiosos a cada tanda del joc amb un únic objectiu: no quedar-se drets. I així passen anys i panys amb un rosari de retrets constants, una cantarella insidiosa que amb el temps es torna una mena de “nyigo-nyigo” monocord i pesat. Són aquella mena de parelles que aprofiten que hi ha públic per a fer inventari de les seves desavinences i que acaben per convertir un cafè el dissabte a la tarda, en un combat de boxa o una mena d’esgrima d’on no ens salvarà cap campana de ring ni cap màscara protectora. Què hi fan plegats aquestes parelles? Un diu blanc, l’altre diu negre, un diu a dalt, l’altre a baix, a la dreta, a l’esquerra, l’un vol jazz, l’altre discoteca...no tenen res en comú, però segueixen junts. Fins que un bon dia potser se’n adonaran que estar sol en parella, és estar doblement sol.

|

dilluns, de juny 07, 2004

 

Curiositats del món animal...

Sabíeu que:

L'embaràs en els elefants dura més d'un any?
Que una formiga pot carregar fins a 32 vegades el seu propi pes?
Que hi ha homes que poden passar-se més de tres hores seguides parlant de futbol?

Increïble món animal!!

|  

Curiositats de la Història...

Per contra del que es diu a la dita (i al Congrés...), a Roma els romans, feien (o intentaven fer) com els grecs.

|  

Micos i mones...

* El cafè d'en Litus amb el desenvolupament sostenible: article reciclat.

Darrerament tot és “políticament correcte”. Per això ara els ciutadans ja no voten, sinó que ho fan “els ciutadans i les ciutadanes”, de la mateixa manera els nens ja no van a les escoles, sinó que ho fan “els nens i les nenes”. I això no afecta a tothom, no. Ens afecta a “tots i totes”. De cop i volta, tothom és igual: han desaparegut els prejudicis i els rols, com si la realitat vingués determinada per l’ús de les paraules. L’empresari de torn diu “les treballadores i els treballadors”, sense esmentar, això sí, que la treballadora cobra força menys per fer la mateixa feina, i és que les coses són com són malgrat s’hi apliqui a sobre un vernís de correcció. Hem evolucionat molt tècnicament: en poc temps hem passat de la màquina de vapor a arribar a Mart, d’escriure amb tinta i ploma, als moderns ordinadors amb tractament de textos a tot color. Ara bé, l’evolució social, com a persones, sembla que ens costa una mica més. Abans teníem trabucs i ara “míssils intel•ligents teledirigits”, però la qüestió és que usem la mateixa violència de sempre amb armes noves i prou. Eradicar determinats rols, determinats prejudicis és un procés lent, que no canvia d’un dia per l’altre només perquè algú comenci a dir “totes i tots”. S’hipercorregeix, se’n abusa. Canvien les formes però no el fons, per acabar fent del “totes i tots”, del “ciutadanes i ciutadans” una mena de cantarella buida que determinades persones es pengen a la solapa per a que llueixi, quan en realitat encara ens queda força camí per fer. I és que per molt “totes i tots” que utilitzem, la Història ens mostra que no hem evolucionat pas massa els darrers vint-i-cinc mil anys i que en el fons ens seguim comportant, la majoria de vegades, com poc més que micos i mones.

Es veu prou espavilat,oi?... Posted by Hello

|

diumenge, de juny 06, 2004

 

Cercle viciós...

- Y usted, por qué sale por la tele?
- Porqué soy famoso
- Y por qué es famoso?
- Porqué salgo por la tele


Jaume Perich

|  

"Aburrits"

He rebut un correu electrònic d’una coneguda (Ja ho deia el Pla: Tenim amics, coneguts i saludats…) que em diu que està “aburrida”. Caram! He pensat, tant de bo tothom tingués el valor d’admetre una cosa com aquesta, ens estalviaríem moltes hores de discursos fets de paraules buides, dites per més d’un, sense saber si allò que diu, és cert. Sí que és veritat, em sembla a mi, que d’un temps ençà la gent s’”aburreix” força, només cal fer una passejada a partir de mitja tarda per aquest mirall de la nostra societat que és la televisió, per veure un panorama absolutament “aburrit”: una desfilada d’exnovios/es de famoses/os, actors vinguts a menys, ratolinets engabiats, cantants de karaoke i bufaplanetes professionals explicant el què, el qui, el com i el quan, com aquell que ven menuts en una parada de la plaça, titelles encorbatats que fan desaparèixer vagues multitudinàries, vessaments de petroli i esquerdes en trens d’alta (?) velocitat perquè “así son las cosas...y así se las hemos contado”. Vistes les coses, no és d’estranyar que tots estiguem, qui més qui menys, una mica “aburrits”. Un bon antídot contra l’”aburriment” poden ser els contes del Mario Benedetti (Cuentos completos. Ed.Alfaguara), o del Woody Allen (Complete prose.Ed.Picador), per citar-ne uns quants, i ja de passada, aquesta pot ser una bona manera de combatre l’”avorriment”, però d’això ja en parlarem un altre dia...

|

dissabte, de juny 05, 2004

 

M'agrada el blues! (...i el Jazz)

M'agrada el blues. No és la música d'aquí (però hi ha músiques d'algun lloc, ara mateix?), no sóc negre (però quin és el color de l'ànima?), 5 notes, 3 acords (però tot un món...). M'agrada el blues!!

|  

Ens queden les paraules...

Les paraules... Posted by Hello



No és cert que se les endugui el vent. Potser si que algunes són com fulles seques, que un bon dia es van marcir i es van perdre amb una revolada o com aigua arran de les voreres, es van escolar pels embornals dels carrers. Cromades al fons de la memòria, algunes ressonen incorruptes al pas del anys i el temps en fa de tornaveu. Romanen per sempre perquè llueixin com petxines de nacre a la platja dels records. Com lluernes en una nit fosca, com un far entre la boira, ens guien. D’altres són com maragdes, o pedres dins d’un calidoscopi i dibuixen paisatges que potser algun dia visitarem. Les paraules, com formigues de tinta per un corriol de paper, com pedres o llambordes, per fer-hi camins o aixecar contraforts i bastir arcs a la volta del pensament. Com un vent suau que fa girar les aspes del molí de les idees o infla les veles d’un vaixell, són alhora nord i timó i ens duen mar enllà. Llueixen, entre les ones fosques, com miralls de plata. A vegades s’enlairen com l’estel d’un infant i dibuixen sanefes en l’aire, volen, intrèpides, com un estol de gavians. D’altres, són el vol suau de les orenetes. S’enfilen amunt, com una heura per les pedres antigues i fan olor de bosc, molsa i falguera, de terra molla i rosada. Pinten esperances, com una alba clara i desvetllen els sentits o tenyides de llum crepuscular, entre cels de color taronja i núvols que s’esfilagarsen lleugers, ens duen la son al vespre, ens fan de roda i de fus per a que hi debanem somnis, ara ja sabem de que estan fets. Les paraules, com un antic balancí de fusta per a bressolar-nos com abans o plenes de desitjos i espurnes, vermelles com les roselles enmig dels bladars. Com una talaia des d’on albirar-hi horitzons de llum més clara, que no ens serveixin per aixecar murs que ens separin, ben al contrari, fem-ne ponts que ens atansin a les diverses ribes d’aquest riu que és el Món. Després de tot, ens queden les paraules.

|

divendres, de juny 04, 2004

 

Frases cèlebres de gent anònima (II): El Refranero Popular Español Revisited

"No por mucho amanecer, me levanto más temprano"

Litus

|  

Aquest més perdràs 397 euros (66.000 pts.)

Ho farem en pessetes que sembla que es veu més clar: la diferència entre els diners que Catalunya paga al govern espanyol i els diners que tornen a Catalunya, de manera directa o indirecta, és el que s’anomena balança fiscal de Catalunya en relació amb Espanya. Quan Catalunya paga més del que rep, es diu que Catalunya té un dèficit fiscal amb Espanya. Aquest dèficit, en els darrers anys representa uns 1,2 bilions de pessetes, que és entre el 7.5% i el 10% del producte interior brut català. És a dir, de cada 100 pessetes de renda generades a Catalunya, entre 7,5 i 10 pessetes marxen cap a Madrid a canvi de res. Si fem els càlculs, obtindrem com a resultat que un dèficit d’1,2 bilions representa una mitjana de 800.000 pessetes anuals per família (unes 66.000 pts. cada mes), és a dir que cada dos o tres anys, podríem dir que cada català regala un cotxe a la resta d’Espanya. De mica en mica, s’omple (o es buida) la pica, així, el dèficit acumulat d’inversió pública de l’Estat espanyol a Catalunya en matèria d’infrastructures, des de la recuperació de l’autogovern puja fins a prop de 812.564 milions de pessetes, només cal veure que del pressupost total dedicat als aeroports de Madrid i Barcelona, durant el període 1989-2000, el de Madrid se’n endú el 80%. Un darrer exemple: Si sumem totes les despeses relacionades amb els Jocs Olímpics (infrastructures, aeroport, rondes, neteja de façanes, carrers, estadis, Vila Olímpica, Port Vell, Port olímpic, etc...) obtenim un cost total de 800.000 milions de pessetes. Si en lloc d’enviar anualment els 1,2 bilions de pessetes a Madrid (a canvi de res), els dediquéssim a fer infrastructures dins de Catalunya, doncs imagineu-vos! I encara ens sobrarien 400.000 milions de pessetes per a construir un parc com el de Port Aventura, encara que a aquest pas no ens farà cap falta perquè tota Catalunya serà, si no vigilem, un magnífic parc temàtic.

|

dijous, de juny 03, 2004

 

En Salvador Sostres i la gana

Tant article que parla de com de bé et va amb les dones comença a ser sospitós. "Qui té gana somnia pa", Salvador.

|  

Qüestions...

Per què els conductors que porten un Audi/Mercedes/BMW no posen mai l'intermitent per girar?

|

dimecres, de juny 02, 2004

 

Qui paga, mana!

-Però com voleu que hi planti la bandera del McDonald’s?!!
-Oh, són els que patrocinen l’expedició...
-Però no li podem pas plantar una bandera així, a Mart!
-Tu sabràs: són els que paguen el viatge de tornada...Podries plantar la bandera de sempre, però sortir tot menjant un hamburguesa...
-No ho sé, tu...
-Sí, home, sí...a més: l’hamburguesa és americana, oi? Doncs ja està! La qüestió és fer país...
-Ja...però no és el mateix...
-Que síiiiii...
-Val, val...surto, eh? Un graó...saltironet...dos graons...saltironet...
-Va...digues-ho...
-“És un petit pas...nyam,grumpf...per a un home...grumpf,nyam...però és un gran pas...nyam,nyam, grumpf...per a la Humanitat...” Rrroooo (ui, perdó...)
-Molt bé, molt bé...plas!plas!plas!...
-Què voleu que us digui, Houston...a mi m’agradava més com abans: sense patrocinadors.
-Bé potser sí que es perd una mica de solemnitat, però ja saps que estem un mica de capa caiguda. Des de que no hem de competir amb els russos, ja se sap...i a més: qui paga, mana!

Etiquetes de comentaris:


|

dimarts, de juny 01, 2004

 

El Cafè d'en Litus amb el Fòrum!

Dimecres, dia 2: Concert de l'Sting (l'única cosa que en veuré, em sembla...)

|  

"Eppur si muove"

A Florència, passats el museu dels Uffizzi i la llarga cua de gent amb màquines de fotografiar que hi ha a l’entrada, hi trobem unes cantonades més avall, un petit museu: el Museu d’Història de la Ciència. Allí hi ha molts dels aparells que els científics del Renaixement utilitzaven per fer les seves descobertes o il•lustrar les seves teories. Hi trobem una magnífica col•lecció de rellotges, motlles de cera d’anatomia, instruments quirúrgics de l’època, bombes de buit, telescopis, globus terraquis, planetaris, astrolabis, brúixoles, mapes, sistemes de lents, jocs de pesos, politges i mil i un ginys més.
Durant la meva passejada pel museu, vaig veure en un racó, una vitrina que a dins contenia una relíquia curiosa: les falanges, és a dir, els ossos del dit mig de la mà dreta de Galileu Galilei, científic de l’època, que va ser comdemnat per un tribunal de la Inquisició. Se l´acusava d´haver afirmat que la Terra no era el centre de l’univers, teoria anomenada Geocèntrica i tal vegada un xic “egocèntrica”, tal com defensava llavors l’Església. Ell, en canvi, sostenia que la Terra era un planeta més que es movia al voltant del Sol junt amb la resta de planetes (teoria Heliocèntrica), atreviment que llavors no es podia tolerar. Galileu va ser obligat a retractar-se de la seva teoria si és que no volia morir cremat en una pira. No em costa gens d’imaginar-me’l al mig del tribunal, mentre negava que la Terra es mogués al voltant del Sol però amb la mà dreta al darrera, amb el puny tancat i el dit mig - el dit de la vitrina- aixecat, tot remugant: “Eppur si muove...” (Malgrat tot, s’hi mou).

El dit en qüestió... Posted by Hello

|

This page is powered by Blogger. Isn't yours?

Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 2.5 Spain License.