dijous, de setembre 30, 2004
Abaixeu el teló
El teló del Liceu 
Conten que un reputat actor, veient el desgavell que s’estava produint en una determinada obra de teatre (diàlegs que no encaixaven del tot, males entrades, espais en blanc...), enmig d’una de les seves frases, va demanar que s’abaixés el teló per, a continuació, dirigir-se al públic tot demanant-los disculpes i dir-los que, si no els feia res, tornarien a començar des del principi per tal de, si era possible, recomençar l’obra amb més bon peu.
El teatre, és clar, beu moltes vegades de la realitat. La majoria d’obres en són, amb més o menys imaginació, un mirall prou fidel. Però si hi ha alguna cosa que separa el teatre de la realitat, és precisament aquesta: la possibilitat d’abaixar el teló. Abaixar el teló no és gents corrent i només es dóna en casos extrems (una sobtada lipotímia de l’actor, que el decorat caigui tot fet uns parracs, etc...), però es pot fer. Algú, en algun moment determinat, pot fer un salt per damunt dels diàlegs i dir: “un moment, que parem!”. A la realitat, no. De vegades també ho voldríem fer això d’abaixar el teló, de poder cridar “un moment, que ens ho rumiem...! Que semblava que sí, però és que no...”, però el teló no hi és, és clar i mirem al fons, a la platea i veiem el públic, expectant, amb cara de circumstàncies i un cert gest de displicència. Per no haver-hi, no hi ha ni un trist apuntador que ens tregui del mal pas amb quatre ratlles de diàleg mal dictades. I tot segueix, res s’atura i els llums ens enfoquen i el temps passa...arribats a aquest punt, doncs, potser el millor és improvisar, sortir del pas com puguem tot interpretant el paper que ens ha tocat, agafar-se fort a la corona si fem de rei o fer un parell de cabrioles més, si fem de bufó, seguir amb l’obra. I via fora!
|
Conten que un reputat actor, veient el desgavell que s’estava produint en una determinada obra de teatre (diàlegs que no encaixaven del tot, males entrades, espais en blanc...), enmig d’una de les seves frases, va demanar que s’abaixés el teló per, a continuació, dirigir-se al públic tot demanant-los disculpes i dir-los que, si no els feia res, tornarien a començar des del principi per tal de, si era possible, recomençar l’obra amb més bon peu.
El teatre, és clar, beu moltes vegades de la realitat. La majoria d’obres en són, amb més o menys imaginació, un mirall prou fidel. Però si hi ha alguna cosa que separa el teatre de la realitat, és precisament aquesta: la possibilitat d’abaixar el teló. Abaixar el teló no és gents corrent i només es dóna en casos extrems (una sobtada lipotímia de l’actor, que el decorat caigui tot fet uns parracs, etc...), però es pot fer. Algú, en algun moment determinat, pot fer un salt per damunt dels diàlegs i dir: “un moment, que parem!”. A la realitat, no. De vegades també ho voldríem fer això d’abaixar el teló, de poder cridar “un moment, que ens ho rumiem...! Que semblava que sí, però és que no...”, però el teló no hi és, és clar i mirem al fons, a la platea i veiem el públic, expectant, amb cara de circumstàncies i un cert gest de displicència. Per no haver-hi, no hi ha ni un trist apuntador que ens tregui del mal pas amb quatre ratlles de diàleg mal dictades. I tot segueix, res s’atura i els llums ens enfoquen i el temps passa...arribats a aquest punt, doncs, potser el millor és improvisar, sortir del pas com puguem tot interpretant el paper que ens ha tocat, agafar-se fort a la corona si fem de rei o fer un parell de cabrioles més, si fem de bufó, seguir amb l’obra. I via fora!
dimecres, de setembre 29, 2004
Le soleil noir (i IV)
El Sena
La llum dels fanals reflectida al Sena. De París n'hi diuen "la ciutat de la llum" (per si algú en dubtava)
|
La llum dels fanals reflectida al Sena. De París n'hi diuen "la ciutat de la llum" (per si algú en dubtava)
dimarts, de setembre 28, 2004
Le soleil noir (III)
Notre-Dame
Entre gàrgoles i quimeres, el protagonista de la novel.la de Víctor Hugo (Notre-Dame de París, 1831), s'hi sentia com a casa!
Notre-Dame, edificada damunt d'un antic temple romà que, alhora, ja havia estat edificat damunt les runes dels edificis dels primers pobladors: els Celtes i (qui ho hagués dit), els Parisii.
|
Entre gàrgoles i quimeres, el protagonista de la novel.la de Víctor Hugo (Notre-Dame de París, 1831), s'hi sentia com a casa!
Notre-Dame, edificada damunt d'un antic temple romà que, alhora, ja havia estat edificat damunt les runes dels edificis dels primers pobladors: els Celtes i (qui ho hagués dit), els Parisii.
dilluns, de setembre 27, 2004
Le soleil noir (II)
L'arc de triomf
Ben mirat, poques vegades l’art ha tingut una funció principalment estètica: ha servit, sovint, per a demanar favors als déus, com a mitjà propagandístic de gestes militars, sempre sotmès a la voluntat dels estaments que el finançaven, etc…l’art per l’art, és un luxe rar, sovint fruit d’artistes que, com Van Gogh, van ser incompresos per la societat del moment o d’altres que, tot i veure reconeguda la seva genialitat en vida, eren vistos com un mer entreteniment de la cort i que no van poder evitar ser enterrats en una fosa comuna, com Mozart o en la més absoluta pobresa, com Machado.
Malgrat tot, diria que el temps a esborrat una mica el sentit militar d’aquest arc i en queda, principalment, la llum…una altra vegada.
|
Ben mirat, poques vegades l’art ha tingut una funció principalment estètica: ha servit, sovint, per a demanar favors als déus, com a mitjà propagandístic de gestes militars, sempre sotmès a la voluntat dels estaments que el finançaven, etc…l’art per l’art, és un luxe rar, sovint fruit d’artistes que, com Van Gogh, van ser incompresos per la societat del moment o d’altres que, tot i veure reconeguda la seva genialitat en vida, eren vistos com un mer entreteniment de la cort i que no van poder evitar ser enterrats en una fosa comuna, com Mozart o en la més absoluta pobresa, com Machado.
Malgrat tot, diria que el temps a esborrat una mica el sentit militar d’aquest arc i en queda, principalment, la llum…una altra vegada.
diumenge, de setembre 26, 2004
Le soleil noir (I)
La torre Eiffel
Aquesta és la primera d'una sèrie de fotografies que tinc de París per la nit. Cada ciutat té alguna cosa que la fa peculiar: un aroma, un caràcter...de París se'm va quedar la seva llum. Per sort, aquesta, es pot fotografiar.
|
Aquesta és la primera d'una sèrie de fotografies que tinc de París per la nit. Cada ciutat té alguna cosa que la fa peculiar: un aroma, un caràcter...de París se'm va quedar la seva llum. Per sort, aquesta, es pot fotografiar.
dissabte, de setembre 25, 2004
Quina picor!
Per Osiris, quina picor!
(Em pica el peu…és clar, amb aquesta postura no em puc gratar pas…no m’hi arribo…amb el braços en creu, tot embalsamat, ja em diràs! Per Osiris, quina picor! I és que més de 2.000 anys sense gratar-se, ja són anys, eh...senyor!...sí, sí…vostè…no es faci l’orni…vol gratar-me? Ei, no marxi!....a veure, el senyor baixet de la càmera…em vol gratar? Eh!...les fotos sense flaix! Que no ha vist el rètol?!...quina picor…si tingues una agulla del 6, d’aquelles per a fer bufandes em podria gratar, mig dissimulant, per entre les tires de lli, però...buf... ningú no em vol rascar el peu? Vaaaa…
...qualsevol dia d’aquests m’aixeco per gratar-me i ja veureu: us endureu un ensurt de mil dimonis!!)
|
(Em pica el peu…és clar, amb aquesta postura no em puc gratar pas…no m’hi arribo…amb el braços en creu, tot embalsamat, ja em diràs! Per Osiris, quina picor! I és que més de 2.000 anys sense gratar-se, ja són anys, eh...senyor!...sí, sí…vostè…no es faci l’orni…vol gratar-me? Ei, no marxi!....a veure, el senyor baixet de la càmera…em vol gratar? Eh!...les fotos sense flaix! Que no ha vist el rètol?!...quina picor…si tingues una agulla del 6, d’aquelles per a fer bufandes em podria gratar, mig dissimulant, per entre les tires de lli, però...buf... ningú no em vol rascar el peu? Vaaaa…
...qualsevol dia d’aquests m’aixeco per gratar-me i ja veureu: us endureu un ensurt de mil dimonis!!)
divendres, de setembre 24, 2004
Un princep a Las Vegas
Va sortir "granota"...
-Però com t’hi vas poder casar?
-No ho sé...amb l’eufòria...el joc...el cava....em va dir que era un príncep! Anaven tots dos, amb els seu amic...
-I et vas embolicar...
-Home jo vaig pensar que...
-I amb aquells ulls que té!
-Dona, tu perquè files molt prim...tampoc n’hi ha per tant! Té una mirada, no ho sé...diferent...
-I aquella veu tan ronca de fumador de caliquenyos en sèrie!
-Sí...una mica greu si que la té...
-Cap-gros, camacurt, tot eixarrancat...ja em diràs...!
-Mira...vam trobar una capella...”The Love Chappel”, amb aquelles llums...el capellà era a punt, les fotos, la música,...em vaig enlluernar...
-Res, dona, res...però que no ho vas veure?
-Sí...jo ja vaig veure que quan li vaig fer el petó, allí no passava res...però vaig pensar que potser li calia una mica de temps...feia tan poc que ens coneixíem...
-Que no ho entenc dona! Que no ho entenc! Com et vas poder confondre de granota?!
|
-Però com t’hi vas poder casar?
-No ho sé...amb l’eufòria...el joc...el cava....em va dir que era un príncep! Anaven tots dos, amb els seu amic...
-I et vas embolicar...
-Home jo vaig pensar que...
-I amb aquells ulls que té!
-Dona, tu perquè files molt prim...tampoc n’hi ha per tant! Té una mirada, no ho sé...diferent...
-I aquella veu tan ronca de fumador de caliquenyos en sèrie!
-Sí...una mica greu si que la té...
-Cap-gros, camacurt, tot eixarrancat...ja em diràs...!
-Mira...vam trobar una capella...”The Love Chappel”, amb aquelles llums...el capellà era a punt, les fotos, la música,...em vaig enlluernar...
-Res, dona, res...però que no ho vas veure?
-Sí...jo ja vaig veure que quan li vaig fer el petó, allí no passava res...però vaig pensar que potser li calia una mica de temps...feia tan poc que ens coneixíem...
-Que no ho entenc dona! Que no ho entenc! Com et vas poder confondre de granota?!
Etiquetes de comentaris: contes
dijous, de setembre 23, 2004
Jo trio
Un camí...o l'altre.
-Vull morir, perquè considero que la meva vida, tal i com estic ara, no és digna- diu Ramón Sampedro (interpretat per Javier Bardem) en un moment de la pel.lícula “Mar adentro”
-Així doncs, vostè considera que la vida dels tetraplègics no és digna? – li pregunten
-I qui parla dels tetraplègics? –contesta- jo li estic parlant de mi!
Alejandro Amenábar, el director, ens deixa prou clar aquí, quin és l’eix de la pel.lícula: no és un apologia de l’eutanàsia, és una apologia de la llibertat d’escollir, la defensa del dret individual a deixar de viure, independentment d’institucions com l’Estat o l’Església.
La meva vida és meva.O no?
|
-Vull morir, perquè considero que la meva vida, tal i com estic ara, no és digna- diu Ramón Sampedro (interpretat per Javier Bardem) en un moment de la pel.lícula “Mar adentro”
-Així doncs, vostè considera que la vida dels tetraplègics no és digna? – li pregunten
-I qui parla dels tetraplègics? –contesta- jo li estic parlant de mi!
Alejandro Amenábar, el director, ens deixa prou clar aquí, quin és l’eix de la pel.lícula: no és un apologia de l’eutanàsia, és una apologia de la llibertat d’escollir, la defensa del dret individual a deixar de viure, independentment d’institucions com l’Estat o l’Església.
La meva vida és meva.O no?
dimecres, de setembre 22, 2004
Dissortat Mickey Mouse
Pobre Mickey Mouse...
"Pobre Mickey Mouse", mussiten les veus borratxes de sirenes...
A la rebotiga, més.
Tot escoltant: The Clash. London Calling
|
"Pobre Mickey Mouse", mussiten les veus borratxes de sirenes...
A la rebotiga, més.
Tot escoltant: The Clash. London Calling
dimarts, de setembre 21, 2004
Creure
Sant Climent de Taüll
És fàcil creure en Déu. Al capdavall és un Déu fet a la mida de les nostres mancances. El que costa, és creure en les persones: cada cop vaig menys a les esglésies quan viatjo. Amb les seves vidrieres, arcbotants, contraforts...les trobo massa ampul•loses, d'una bellesa orgullosa, fins i tot, pedant. Les trobo, en definitiva, massa humanes. La recerca de Déu en aquests edificis em sembla una tasca infructuosa. Potser entre el vent i els arbres, en les coses que em són properes. Lluny de la pretensiosa vacuïtat, plena d’oripells, de les esglésies.
|
És fàcil creure en Déu. Al capdavall és un Déu fet a la mida de les nostres mancances. El que costa, és creure en les persones: cada cop vaig menys a les esglésies quan viatjo. Amb les seves vidrieres, arcbotants, contraforts...les trobo massa ampul•loses, d'una bellesa orgullosa, fins i tot, pedant. Les trobo, en definitiva, massa humanes. La recerca de Déu en aquests edificis em sembla una tasca infructuosa. Potser entre el vent i els arbres, en les coses que em són properes. Lluny de la pretensiosa vacuïtat, plena d’oripells, de les esglésies.
dilluns, de setembre 20, 2004
Deshabitat
Cases buides...
El temps s’ha parat a la casa. El pèndol quiet del rellotge atura les hores: tres quarts i cinc de dotze des de fa anys. A les parets el paper s’ha aixecat i al guix, tot nu, la humitat hi dibuixa el mapa de l’oblit. La llum, despullada i freda, quan penetra a les habitacions hi projecta espectres. De lluny, el soroll d’una gotera ressona en una pica. Els quadres de colors mats, ara són tots gairebé una tela opaca i fumada i als mobles hi ha un dit de pols. Al mirall, amb la plata oxidada, les imatges semblen rosegades per les rates i al voltant de les aixetes del lavabo hi creix el verdet. A la cuina, al fons, la nevera és buida, plena de teranyines i per una paret hi pengen els cables pelats d’un endoll. Els pots buits s’acumulen als prestatges, la persiana penja entreoberta i al marbre de la pica hi ha un parell de fulles que han entrat pel vidre trencat. Pujo a les golfes pels esglaons de fusta que grinyolen mig corcats. Just davant meu hi ha una calaixera amb fotografies antigues, d’un color sèpia, de gent que ja no hi és, una gàbia buida i un bagul ple de revistes velles de paper esgrogueït, una guitarra sense una corda i una caixa plena d’andròmines. Baixo les escales, mentre m’agafo al passamà amb el vernís despintat. La casa és buida. Torno al menjador, veig la llar de foc, ben freda. A fora, les herbes han pres el pati, les arrels han esquerdat les rajoles, les plantes tenen les fulles seques i a les jardineres plenes d’aigua rovellada hi nien els insectes. Per la paret despintada s’hi passeja una sargantana i un centpeus es belluga al costat d’un gerro trencat. Tanta buidor se m’encomana. Al final jo també em sento una mica deshabitat, amb el paper de les parets aixecat i no me’n puc estar de pensar que, al capdavall, les cases no les fan les coses que hi ha, sinó les persones que les habiten.
Justament al contrari d’avui en dia, en que sembla que són les coses que tenim, les que ens fan a nosaltres.
|
El temps s’ha parat a la casa. El pèndol quiet del rellotge atura les hores: tres quarts i cinc de dotze des de fa anys. A les parets el paper s’ha aixecat i al guix, tot nu, la humitat hi dibuixa el mapa de l’oblit. La llum, despullada i freda, quan penetra a les habitacions hi projecta espectres. De lluny, el soroll d’una gotera ressona en una pica. Els quadres de colors mats, ara són tots gairebé una tela opaca i fumada i als mobles hi ha un dit de pols. Al mirall, amb la plata oxidada, les imatges semblen rosegades per les rates i al voltant de les aixetes del lavabo hi creix el verdet. A la cuina, al fons, la nevera és buida, plena de teranyines i per una paret hi pengen els cables pelats d’un endoll. Els pots buits s’acumulen als prestatges, la persiana penja entreoberta i al marbre de la pica hi ha un parell de fulles que han entrat pel vidre trencat. Pujo a les golfes pels esglaons de fusta que grinyolen mig corcats. Just davant meu hi ha una calaixera amb fotografies antigues, d’un color sèpia, de gent que ja no hi és, una gàbia buida i un bagul ple de revistes velles de paper esgrogueït, una guitarra sense una corda i una caixa plena d’andròmines. Baixo les escales, mentre m’agafo al passamà amb el vernís despintat. La casa és buida. Torno al menjador, veig la llar de foc, ben freda. A fora, les herbes han pres el pati, les arrels han esquerdat les rajoles, les plantes tenen les fulles seques i a les jardineres plenes d’aigua rovellada hi nien els insectes. Per la paret despintada s’hi passeja una sargantana i un centpeus es belluga al costat d’un gerro trencat. Tanta buidor se m’encomana. Al final jo també em sento una mica deshabitat, amb el paper de les parets aixecat i no me’n puc estar de pensar que, al capdavall, les cases no les fan les coses que hi ha, sinó les persones que les habiten.
Justament al contrari d’avui en dia, en que sembla que són les coses que tenim, les que ens fan a nosaltres.
diumenge, de setembre 19, 2004
L'amor dura 3 anys
I després?...
"L'amor dura 3 anys", llegeixo al llibre de Frédéric Beigbeder ("L'amour dure trois ans. Ed Folio). Aquest està fet bàsicament, segons els darrers descobriments científics, de compostos químics que tendeixen, una vegada acomplerts els objectius (reproductius, principalment) a evaporar-se i amb ells, l'amor. De què està fet doncs aquest, més enllà dels tres anys? O n'hi diem amor i, en realitat, és una altra cosa?
|
"L'amor dura 3 anys", llegeixo al llibre de Frédéric Beigbeder ("L'amour dure trois ans. Ed Folio). Aquest està fet bàsicament, segons els darrers descobriments científics, de compostos químics que tendeixen, una vegada acomplerts els objectius (reproductius, principalment) a evaporar-se i amb ells, l'amor. De què està fet doncs aquest, més enllà dels tres anys? O n'hi diem amor i, en realitat, és una altra cosa?
divendres, de setembre 17, 2004
"La voz de su amo"
El gramòfon...
Sempre li havien agradat les antiguitats, trobava que tenien un encant que només el pas dels anys sap donar i sempre que podia anava a fer un volt per alguna fira o a veure algun antiquari. El fascinaven aquells mobles de corbes modernistes, els miralls, les làmpades, aquelles nines de porcellana amb cara de balladora de xarleston, les joguines de llauna, els teatres de cartró, els soldadets de plom i les balances d’aram.
Va entrar a la botiga. Al cap d’una estona de xafardejar entre andròmines, rellotges, i figuretes de la Xina, va veure que en un racó hi havia un antic tocadiscs, un gramòfon amb la maneta per donar-hi corda amb el seu con esvelt de fusta clara. Al costat hi va veure un disc, al mig, al voltant del forat, s’hi veia el dibuix d’un gos que udolava davant d’un gramòfon, a dalt hi deia Deutsche Gramophon i a sota, entre parèntesi, “La voz de su amo”. El va posar a la plata, va fer unes quantes voltes a la maneta i a poc a poc va abaixar el capçal del gramòfon. - “Uuooaahhh...”- un gran badall a 78 r.p.m va sortir del con de fusta. – “Qui ets?”- va dir l’home tot espantat. - “Jo? Jo sóc el geni del gramòfon...”- va dir el geni amb una veu una mica enllaunada .- “Au vinga! Que els genis no existeixen...i si fos així m’hauries sortit d’una làmpada com aquella que hi ha al prestatge...”- va dir l’home - “Tu, que has llegit molts contes! Però m’has alliberat i t’ho vull agrair ”- va contestar el geni- “Però no pot ser, si jo tinc molta mala sort, si mai no m’ha tocat res!”- va dir l’home – “Doncs avui la teva sort ha canviat! I com a prova de la meva gratitud et concediré tres desitjos...tpc...et concediré tres desitjos...tpc...et concediré tres desitjos...tpc...et concediré tres desitjos...tpc...et concediré tres desitjos...tpc...”
|
Sempre li havien agradat les antiguitats, trobava que tenien un encant que només el pas dels anys sap donar i sempre que podia anava a fer un volt per alguna fira o a veure algun antiquari. El fascinaven aquells mobles de corbes modernistes, els miralls, les làmpades, aquelles nines de porcellana amb cara de balladora de xarleston, les joguines de llauna, els teatres de cartró, els soldadets de plom i les balances d’aram.
Va entrar a la botiga. Al cap d’una estona de xafardejar entre andròmines, rellotges, i figuretes de la Xina, va veure que en un racó hi havia un antic tocadiscs, un gramòfon amb la maneta per donar-hi corda amb el seu con esvelt de fusta clara. Al costat hi va veure un disc, al mig, al voltant del forat, s’hi veia el dibuix d’un gos que udolava davant d’un gramòfon, a dalt hi deia Deutsche Gramophon i a sota, entre parèntesi, “La voz de su amo”. El va posar a la plata, va fer unes quantes voltes a la maneta i a poc a poc va abaixar el capçal del gramòfon. - “Uuooaahhh...”- un gran badall a 78 r.p.m va sortir del con de fusta. – “Qui ets?”- va dir l’home tot espantat. - “Jo? Jo sóc el geni del gramòfon...”- va dir el geni amb una veu una mica enllaunada .- “Au vinga! Que els genis no existeixen...i si fos així m’hauries sortit d’una làmpada com aquella que hi ha al prestatge...”- va dir l’home - “Tu, que has llegit molts contes! Però m’has alliberat i t’ho vull agrair ”- va contestar el geni- “Però no pot ser, si jo tinc molta mala sort, si mai no m’ha tocat res!”- va dir l’home – “Doncs avui la teva sort ha canviat! I com a prova de la meva gratitud et concediré tres desitjos...tpc...et concediré tres desitjos...tpc...et concediré tres desitjos...tpc...et concediré tres desitjos...tpc...et concediré tres desitjos...tpc...”
Etiquetes de comentaris: contes
dijous, de setembre 16, 2004
De préssec...
A vegades (més de les que voldria) no em serveix ni per demanar l’esmorzar: “Un entrepà de...”, “cómo?”, “un entrepà...”, “Ah...un bocadillo...”. Ni per demanar un suc: “de préssec”, “de?”, “de préssec...”. Aquest cop la comunicació ja és impossible. Claudico: “de melocotón”. Em sap greu veure com la meva llengua no em serveix. Sobretot perquè em fa sentir foraster al meu propi país. Potser és només part d’un procés d’extinció a la llarga (no sabem quan) inevitable. Una llengua que no serveix com a instrument de comunicació no és més que una relíquia arqueològica, mantinguda de forma artificial, dins d’un hivernacle. A la universitat de Sabadell, per exemple, tot és en català: els rètols de fotocòpies, els preus del bar, les aules...però pares l’orella i el català gairebé no s’hi sent. El raonament és inevitable: quin sentit té fer del català la llengua vehicular de l’ensenyament? Als graus superiors (llicenciatures i postgraus) el fet encara no és tan accentuat, però diria que només és qüestió de temps perquè acabi per passar el mateix. De fet, n’hi ha prou en comparar la Universitat Autònoma de Barcelona d’ara amb la de fa deu anys: el retrocés de l’ús del català com a instrument de comunicació entre alumnes és innegable. Fins i tot, amb l’increment d’estudiants Erasmus que demanen moltes vegades que es realitzin les classes en castellà, el català ha perdut pes dins les classes. En igualtat de condicions, el català sempre hi té les de perdre: intentar que es mantingui el català en lloc del castellà, en una classe petita, majoritàriament catalanoparlant, perquè dues persones no l’entenen massa, és una situació prou tensa que he pogut viure recentment. Defensar el català en una classe de cent alumnes de majoria castellanoparlant en cas que algú demani que es facin en castellà i el professor ho accepti, és una feina impossible. Potser sí que amb el temps acabarem demanant tots un suc de “melocotón”, perquè no haurem sabut o pogut fer del català un idioma útil i de futur. Les noves generacions potser demanaran un suc de “melocotón” i el gust serà el mateix de sempre. Però ja no serà igual.
dimecres, de setembre 15, 2004
"La Moderna"
Les joguines de La Moderna
Era al costat de l’estació d’autocars de La Vallesana i tenia un rètol fet amb lletres daurades on hi deia “La Moderna”. A la botiga La Moderna, malgrat el seu nom, el temps s’hi havia aturat feia una bona colla d’anys. Al seu aparador, fet de fusta amb motllures de color blau cel hi havia de tot: en una banda les revistes, de mides i temes absolutament variats. A l’altra les joguines, però ep!, només les petites: els cotxets de corda, les baldufes, els ninots (l’home-aranya compartia pis i aventures amb l’Astèrix, l’Obèlix, en Tintín i els Barrufets), io-ios, etc. Només les joguines petites, deia, perquè les grans eren a dins i penjaven del sostre amb filferros, com si haguessin estès la roba, però amb joguines. N’hi havia per a tots els gustos: nines, pistoles d’astronauta, barrets de cow-boy, espases de pirata...ens hi podíem quedar embadalits una bona estona mentre esperàvem el nostre torn. “Què hi posarem?”, deien amb veu amable les dependentes o el dependent amb la seva llaçada vuitcentista al coll. Llavors, un caramel valia cinquanta cèntims (gairebé igual que ara!) i els tenien en pots amb tapes de color vermell. Feia goig de veure com s’anava omplint la bossa amb llaminadures de tota mena: pega dolça, confits, xocolata...Els cromos per a les col•leccions també els compràvem sovint allí. Hi havia col•leccions de tot, moltes de dibuixos animats però la majoria eren de futbol (jo em sembla que em vaig plantar a la Lliga 84-85, de llavors ençà, res de res).Però el millor de tot eren els “sobre-sorpresa” que hi havia en un racó. Valien cinc pessetes i eren en una pila on podies triar i remenar, encara que la majoria eren de soldats de plàstic, amb tancs i helicòpters que s’havien de muntar.
La Moderna ja fa anys que no hi és, tot i que per a mi encara hi sigui: roman al fons de la memòria. Un record, de quan la il•lusió costava cinc pessetes, els soldats eren de joguina i les guerres, imaginàries.
|
Era al costat de l’estació d’autocars de La Vallesana i tenia un rètol fet amb lletres daurades on hi deia “La Moderna”. A la botiga La Moderna, malgrat el seu nom, el temps s’hi havia aturat feia una bona colla d’anys. Al seu aparador, fet de fusta amb motllures de color blau cel hi havia de tot: en una banda les revistes, de mides i temes absolutament variats. A l’altra les joguines, però ep!, només les petites: els cotxets de corda, les baldufes, els ninots (l’home-aranya compartia pis i aventures amb l’Astèrix, l’Obèlix, en Tintín i els Barrufets), io-ios, etc. Només les joguines petites, deia, perquè les grans eren a dins i penjaven del sostre amb filferros, com si haguessin estès la roba, però amb joguines. N’hi havia per a tots els gustos: nines, pistoles d’astronauta, barrets de cow-boy, espases de pirata...ens hi podíem quedar embadalits una bona estona mentre esperàvem el nostre torn. “Què hi posarem?”, deien amb veu amable les dependentes o el dependent amb la seva llaçada vuitcentista al coll. Llavors, un caramel valia cinquanta cèntims (gairebé igual que ara!) i els tenien en pots amb tapes de color vermell. Feia goig de veure com s’anava omplint la bossa amb llaminadures de tota mena: pega dolça, confits, xocolata...Els cromos per a les col•leccions també els compràvem sovint allí. Hi havia col•leccions de tot, moltes de dibuixos animats però la majoria eren de futbol (jo em sembla que em vaig plantar a la Lliga 84-85, de llavors ençà, res de res).Però el millor de tot eren els “sobre-sorpresa” que hi havia en un racó. Valien cinc pessetes i eren en una pila on podies triar i remenar, encara que la majoria eren de soldats de plàstic, amb tancs i helicòpters que s’havien de muntar.
La Moderna ja fa anys que no hi és, tot i que per a mi encara hi sigui: roman al fons de la memòria. Un record, de quan la il•lusió costava cinc pessetes, els soldats eren de joguina i les guerres, imaginàries.
dilluns, de setembre 13, 2004
La felicitat
El crit.Munch, 1893
Sovint llegim al diari notícies relacionades amb el PIB (Producte Interior Brut). Com més puja, millor. El PIB com a mesura de la riquesa d’un país. Els diaris van plens d’indicadors que volen reflectir en què es fonamenta aquesta, quins factors la componen: “La inversió pren el relleu al consum com a motor del creixement econòmic”, “El PIB espanyol va millorar un 2,6% en el segon trimestre”, hi podem llegir. Volem ser rics. Però rics per a què? Què en fem d’aquesta riquesa? Millorar la nostra qualitat de vida? La fem servir per estar més tranquils? El cert, és que el nivell de renda per habitant a Catalunya és molt més alt ara que fa cinquanta anys i, junt amb el País Basc, som la comunitat amb un nivell de riquesa més elevat. Però si mirem les dades estadístiques, veiem que de forma paral•lela al creixement de la riquesa disponible també ha anat creixent el consum de calmants, antidepressius, etc...Sembla, doncs, que a mesura que incrementa el nivell de riquesa, augmenta el nivell d’estrés. De finals dels anys vuitanta a principis dels noranta, l’augment del consum de tranquil•lizants va ser del 143%, i del 1993 ençà, segons la Memòria del Pla Nacional Sobre Drogues, aquest augment ha estat del 250%. Una de les conseqüències d’aquest augment és que actualment, prop d’un milió i mig de persones abusen dels tranquil•litzants amb l’agreujant que la tolerància que creen aquests psicotrops fa que cada vegada necessitin prendre’n més quantitat per tal d’obtenir els mateixos efectes que al principi. Com és doncs, que tot i estar millor en la majoria d’àmbits: suficient alimentació, més cura sanitària, més llibertat personal...les persones cauen en el desequilibri emocional? Perquè estem psicològicament més malalts? Potser perquè fem al contrari del que deia Josep Pla: “La felicitat rau en la contenció”. Ja de ben petits se’ns esperona per assolir l’èxit, des de l’educació (entre la població d’estudiants, els tranquil•litzants ja constitueixen la droga més consumida, després del tabac i l’alcohol) a l’àmbit laboral quan som adults. I sovint el llistó es posa tan alt que mai no se’n té prou (qui el posa, el llistó? Qui determina els paràmetres que permeten afirmar que algú ha assolit l’èxit? Què és l’èxit?...). Sigui com sigui, la recerca de la felicitat esdevé tan esgotadora que la tranquil•litat que no es busca en la moderació s’espera dels fàrmacs. Que les condicions siguin millors, que la riquesa d’un país sigui més elevada, no garanteix que s’estigui més satisfet. Potser és que, en el fons, com deia en Lluís Llach al final d’un dels seus discs, “hi ha una altra manera de produir, de consumir...de viure”.
|
Sovint llegim al diari notícies relacionades amb el PIB (Producte Interior Brut). Com més puja, millor. El PIB com a mesura de la riquesa d’un país. Els diaris van plens d’indicadors que volen reflectir en què es fonamenta aquesta, quins factors la componen: “La inversió pren el relleu al consum com a motor del creixement econòmic”, “El PIB espanyol va millorar un 2,6% en el segon trimestre”, hi podem llegir. Volem ser rics. Però rics per a què? Què en fem d’aquesta riquesa? Millorar la nostra qualitat de vida? La fem servir per estar més tranquils? El cert, és que el nivell de renda per habitant a Catalunya és molt més alt ara que fa cinquanta anys i, junt amb el País Basc, som la comunitat amb un nivell de riquesa més elevat. Però si mirem les dades estadístiques, veiem que de forma paral•lela al creixement de la riquesa disponible també ha anat creixent el consum de calmants, antidepressius, etc...Sembla, doncs, que a mesura que incrementa el nivell de riquesa, augmenta el nivell d’estrés. De finals dels anys vuitanta a principis dels noranta, l’augment del consum de tranquil•lizants va ser del 143%, i del 1993 ençà, segons la Memòria del Pla Nacional Sobre Drogues, aquest augment ha estat del 250%. Una de les conseqüències d’aquest augment és que actualment, prop d’un milió i mig de persones abusen dels tranquil•litzants amb l’agreujant que la tolerància que creen aquests psicotrops fa que cada vegada necessitin prendre’n més quantitat per tal d’obtenir els mateixos efectes que al principi. Com és doncs, que tot i estar millor en la majoria d’àmbits: suficient alimentació, més cura sanitària, més llibertat personal...les persones cauen en el desequilibri emocional? Perquè estem psicològicament més malalts? Potser perquè fem al contrari del que deia Josep Pla: “La felicitat rau en la contenció”. Ja de ben petits se’ns esperona per assolir l’èxit, des de l’educació (entre la població d’estudiants, els tranquil•litzants ja constitueixen la droga més consumida, després del tabac i l’alcohol) a l’àmbit laboral quan som adults. I sovint el llistó es posa tan alt que mai no se’n té prou (qui el posa, el llistó? Qui determina els paràmetres que permeten afirmar que algú ha assolit l’èxit? Què és l’èxit?...). Sigui com sigui, la recerca de la felicitat esdevé tan esgotadora que la tranquil•litat que no es busca en la moderació s’espera dels fàrmacs. Que les condicions siguin millors, que la riquesa d’un país sigui més elevada, no garanteix que s’estigui més satisfet. Potser és que, en el fons, com deia en Lluís Llach al final d’un dels seus discs, “hi ha una altra manera de produir, de consumir...de viure”.
diumenge, de setembre 12, 2004
Ser o no ser
Ser o no ser, pensen les gàrgoles...
Tornava de la feina. Una feina rutinària i grisa que exercia des de feia anys. Gairebé no va sentir el cop. Es va girar i va veure algú que s’assemblava a ell, estirat al terra. Però no es va sorprendre. Res del que passava en aquella enorme metròpoli el sorprenia ja. Va arribar a casa: el fill gran no hi era i la filla petita feia hores que era tancada a la seva habitació, tot escoltant música. Feia temps que hi parlava poc, molt poc. Però això ja no el sorprenia. Va sopar amb la seva dona. Ella no li deia res, però això, també, ja no el sorprenia.
Feia temps que vivia així i res ja no el sorprenia. Només es va sorprendre quan, al cap d’uns dies, assegut al sofà de casa, va llegir la seva esquela al diari.
|
Tornava de la feina. Una feina rutinària i grisa que exercia des de feia anys. Gairebé no va sentir el cop. Es va girar i va veure algú que s’assemblava a ell, estirat al terra. Però no es va sorprendre. Res del que passava en aquella enorme metròpoli el sorprenia ja. Va arribar a casa: el fill gran no hi era i la filla petita feia hores que era tancada a la seva habitació, tot escoltant música. Feia temps que hi parlava poc, molt poc. Però això ja no el sorprenia. Va sopar amb la seva dona. Ella no li deia res, però això, també, ja no el sorprenia.
Feia temps que vivia així i res ja no el sorprenia. Només es va sorprendre quan, al cap d’uns dies, assegut al sofà de casa, va llegir la seva esquela al diari.
divendres, de setembre 03, 2004
A bientôt!
Moulin Rouge.Toulouse-Lautrec(1891)
Seré a París uns quants dies. Fins aviat!
Mentrestant us deixo unes quantes curiositats de la Torre Eiffel:
-Es va realitzar per a l'Exposició Universal de 1889
-L'autor Guy de Maupassant hi esmorzava per a no haver de veure-la (al principi, no agradava massa...)
-Fins el 1931 va ser l'edifici més alt del món
-Van caldre 2,5 milions de reblons (en aquella època no existia cap tipus de soldadura) per a realitzar-la
-Heu vernissat mai una persiana, pintat una porta, etc...? No us queixéssiu pas! Podria ser pitjor: per a mantenir-la calen 60 T. de pintura cada set anys
-El 1912 un sastre de París hi va saltar amb unes ales de construcció pròpia fetes de roba. Segons l'autòpsia va morir d'un atac de cor abans de tocar al terra.
Ah! I a la rebotiga, junt amb els sacs de cafè, hi he trobat uns versos que trobo que s'escauen força per a l'ocasió...
|
Seré a París uns quants dies. Fins aviat!
Mentrestant us deixo unes quantes curiositats de la Torre Eiffel:
-Es va realitzar per a l'Exposició Universal de 1889
-L'autor Guy de Maupassant hi esmorzava per a no haver de veure-la (al principi, no agradava massa...)
-Fins el 1931 va ser l'edifici més alt del món
-Van caldre 2,5 milions de reblons (en aquella època no existia cap tipus de soldadura) per a realitzar-la
-Heu vernissat mai una persiana, pintat una porta, etc...? No us queixéssiu pas! Podria ser pitjor: per a mantenir-la calen 60 T. de pintura cada set anys
-El 1912 un sastre de París hi va saltar amb unes ales de construcció pròpia fetes de roba. Segons l'autòpsia va morir d'un atac de cor abans de tocar al terra.
Ah! I a la rebotiga, junt amb els sacs de cafè, hi he trobat uns versos que trobo que s'escauen força per a l'ocasió...
dijous, de setembre 02, 2004
Garfield!
Quin gat...!
-Se'ns ha acabat el ketchup
-I com ha estat això?
-No en tinc ni idea...
¡Aquí al Cafè també llegim en Garfield!
|
-Se'ns ha acabat el ketchup
-I com ha estat això?
-No en tinc ni idea...
¡Aquí al Cafè també llegim en Garfield!
dimecres, de setembre 01, 2004
Els altres "clàssics"
Un clàssic...de 1924 i valia 15 cts.
El TBO, el DDT, el Patufet, Pulgarcito, Tio Vivo, el Cavall Fort…en Carpanta, el Botones Sacarino, La Familia Ulises, 13 Rue del Percebe, el Dr.Franz de Copenhague, Mortadelo y Filemón (Agencia de información), el Capitán Trueno, l’Anacleto, Las Hermanas Gilda, La familia Cebolleta, en Rompetechos, L’Agamenon (“igualico, igualico que el difunto de su agüelico!), Zipi y Zape, Superlópez, en Jan i en Trencapins, els Barrufets, l’OT el bruixot, l’Astèrix i l’Obèlix, en Tintín...
I els teus "clàssics", quins són?
|
El TBO, el DDT, el Patufet, Pulgarcito, Tio Vivo, el Cavall Fort…en Carpanta, el Botones Sacarino, La Familia Ulises, 13 Rue del Percebe, el Dr.Franz de Copenhague, Mortadelo y Filemón (Agencia de información), el Capitán Trueno, l’Anacleto, Las Hermanas Gilda, La familia Cebolleta, en Rompetechos, L’Agamenon (“igualico, igualico que el difunto de su agüelico!), Zipi y Zape, Superlópez, en Jan i en Trencapins, els Barrufets, l’OT el bruixot, l’Astèrix i l’Obèlix, en Tintín...
I els teus "clàssics", quins són?
