El cafè d'en Litus

De mudances

2005-07-03T17:18:00.000+02:00

Sóc AQUÍ.

Closing Time

2005-02-10T18:14:00.000+01:00

Tu també m'esperes, Tom?

La cafetera ha dit que prou: massa texts, massa històries...massa fotografies! La pàgina no carrega bé. El Cafè em deixa i jo us haig de deixar.

Mentrestant, aprofitaré la parada tècnica per tornar a omplir la cafetera...

Moltes gràcies a tots els que m'heu anat llegint!

Carles

L'atracament

2005-02-08T19:19:00.000+01:00

- Mans enlaire! Això és un atracament! – va cridar l’individu encaputxat mentre el seu company feia ajeure tothom a terra i un tercer es dirigia cap a la finestreta.
- Vinga! Ves posant tots els diners dins d’aquesta saca! – li va cridar - …i no facis cap moviment sospitós si no vols rebre…

L’empleada va començar a agafar feixos de bitllets de la caixa i a posar-los dins el sac. Els homes, neguitosos, s’ho miraven...

- I ja sap què en farà dels diners? – va preguntar un empleat que jeia a terra.
- Què vols dir?
- Home, això són molts diners...s’ha de mirar com els invertim...treure’n un rendiment, això no es pot fer a la babalà!
- Doncs...doncs...no hi havíem pensat massa, de primer volíem anar al Brasil, que no hi ha extradició i...
- I jeure sota una palmera, oi? Quina poca visió...- va dir l’empleat
- Home, tampoc no...
- Haurien de subscriure un fons de pensions...
- Potser sí...
- I en borsa?...jo els podria fer una cartera mixta amb Lletres del Tresor, Telefònica i noves tecnologies en funció del risc que volguessin assumir, això ja ho decidiríem més tard... – va dir-los.
- Home, nosaltres d’això no...jo era paleta, sap?
- I jo treballava en un bar! – va dir el segon atracador
- El Bar Manolo? D’aquí el davant?
- Sí, sí! Això mateix...
- Ah! Ja deia jo que la veu em sonava!...
- D’aquí va venir la idea...- va contestar l’atracador, traient-se el passa muntanyes
- I així què fem? – va preguntar l’empleat.
- Jo agafaria els diners i me’ls poliria a Rio de Janeiro: dormiria a l’ombra d’un cocoter, a les tardes aniria a fer unes Caipirinhes i ballaria Samba tota la nit - va dir el tercer atracador
- Tu calla! - li van dir els altres dos- no hi toca massa, sap?- van dir-li a l’empleat, que assentí amb una mirada entre còmplice i comprensiva.
- Així què, els posem a borsa? – va dir l’empleat
- Sí...sí...
- Molt bé...a veure...mirem els %, les tendències dels darrers charts, el tancament de la borsa de Tokio...ja està...aquí ho tenen. Fet!
- Que ràpid...- van contestar a l’uníson tots tres, embadalits
- Ara mateix tenen un rendiment negatiu i ens queda un valor final de 5 dòlars amb cinc centaus...
- Ep!- es van queixar –vostè ens havia dit que....
- És clar, però no hi comptàvem pas amb aquesta caiguda de valors, pensin que ara la conjuntura és molt variable: tenim la guerra, la crisi de Pispa’s & Co. que es veu que alterava els llibres de comptabilitat...és clar, tot això desgasta la confiança de l’inversor i els mercats són molt fluctuants. Però per les operacions que hem fet els corresponen 300 punts que poden canviar per una bicicleta, uns coberts i una torradora...

....

- Jo – deia el tercer lladre ja fora del banc – hauria agafat els diners i me’n hauria anat cap al Brasil...
- Calla! – digueren els altres – què sabràs tu d’inversions?!...

Mens sana...

2005-02-06T18:26:00.000+01:00

Mmm...calçots!

...in corpore sano!

Cinc cèntims d'òpera: els castrati.

2005-02-06T09:03:00.000+01:00

L’origen dels castrats va ser l’actitud de l’Església de prohibir l’accés a la dona a la major part de les seves activitats. En lloc de dones, en les veus agudes, hi posaven nens. Ara bé, amb els nens passava una cosa gravíssima: quan els tenien ensenyats, després de grans sacrificis, aleshores els canviava la veu i els perdien.
L’Església no va tenir més remei que pagar aquest preu, fins que algú es va adonar que un nen degudament castrat no li canviava la veu.

Quan un castrato del segle XVII que es va enamorar d’una dona va demanar permís al papa per poder-s’hi casar, aquest li va enviar com a tota resposta una nota que deia “Fatti castrar meglio” (Fes-te castrar millor).

Eren altres temps (o no...)

Fermat

2005-02-05T08:37:00.000+01:00

Pierre Fermat, jurista de professió i matemàtic afeccionat, va néixer el 1601. Va viure a Tolouse on dedicava tot el temps que el seu treball d’alt funcionari del rei li deixava lliure per estudiar matemàtiques. Se’l coneix, però, pel seu últim teorema: una petita equació, la demostració de la qual, tal i com va deixar escrit amb sornegueria en el marge d’un llibre, estava feta, “però en aquest petit marge no hi cap”.

La demostració de la “senzilla” equació es va haver d’esperar ni més ni menys que 300 anys, quan un jove estudiant de deu anys anomenat Andrew Miles hi va topar casualment. Encuriosit pel desafiament de Fermat, va arribar a Cambridge per estudiar matemàtiques amb el propòsit de trobar la solució al teorema.

Finalment, trenta anys més tard i després d’algunes correccions, el 1994 Andrew Miles ensenyava orgullós a la facultat de matemàtiques de Cambridge, la demostració del que es coneixia com “l’últim teorema de Fermat”.

El venedor "top-manta" (i III)

2005-02-04T15:00:00.000+01:00

- Perdoni...
- Sí...?- va respondre ell amb posat de displicència mentre es fregava la barba.
- No tindria pas una ànima?- vaig preguntar-li.
- Home...- va dir-me - jo més aviat compro...però si vols...tinc alguna cosa bé de preu. Mmm...a veure...va bé la d’un jugador de futbol? Me la va vendre perquè estava cansat de tants entrenaments i volia un ascens més ràpid.
- No, no - vaig dir jo - ningú no s’ho creuria, faig massa panxa!
- I aquesta d’actor? - va preguntar-me - estava tip d’anar a l’Institut del Teatre i mira-te’l ara, nominat a un Oscar!
- Ui, no...no tinc pas dots jo...hauria de ser una cosa més senzilla...
- A veure...tinc polítics corruptes, advocats mafiosos, economistes...- va dir-me.
- La de l’economista mateix ja em va bé- vaig dir jo.
- Era d’un que feia de comptable i no pagava els impostos. Havia d’anar a la presó però vam arribar a un acord...té, la deixo bé de preu.
- Gràcies! - vaig dir-li - m’heu salvat el dia....
- Ei!- va cridar-me mentre marxava - vols un parell d’entrades pels Pastorets?.
- Ah...prou - vaig dir jo - que hi actueu?
- Hi tinc un paperet - va dir-me.
- Una ànima bé de preu i dues entrades de franc. Sort que encara hi ha bona gent al món!!- vaig pensar mentre m’allunyava.

El venedor "top-manta" (2ª part)

2005-02-04T11:02:00.000+01:00

I és clar, ja em diràs que hi feia jo al mig de Barcelona sense l’ànima, no em podia pas presentar així a la feina!. Vaig pensar en aquells venedors que hi ha tot baixant pel Passeig de Gràcia fins el Corte Inglés, potser allí en trobaria una bé de preu, just per passar el dia. Surto de l’estació i vaig tirant amunt, miro, remiro...res. Uns mocadors, rellotges, ninotets, lletres de fusta, discs, bolsos, ulleres...un enorme assortit estès en mantes de tots colors, però enlloc no venien ànimes. Quan ja pensava en tapar el forat amb una pila de “Metros” (aquell diari que donen en sortir de l’estació) el vaig veure en un racó: d’entrada em va semblar estrany perquè duia la manta, enorme, d’un color vermell llampant, posada al damunt (“ja em diràs com s’ho fa per ensenyar les mercaderies, amb la manta a sobre ”, vaig dir-me), però vaig pensar que no hi tenia res a perdre. M’hi vaig acostar i li vaig preguntar:

(Continuarà...)

El venedor "top-manta" (1ª part)

2005-02-03T19:14:00.000+01:00

Vaig sortir de casa massa esverat, anava just de temps: “On tinc la cartera?”, “M’he deixat la carpeta amb aquell informe...”, torno a pujar, torno a baixar…coses que passen. La qüestió és que me’n vaig adonar quan ja era a l’estació de Plaça Catalunya: amb les presses m’havia deixat l’ànima a casa. L’havia deixada a carregar junt amb el mòbil i ja no hi vaig pensar més…ho hauria d’haver sospitat abans: allò que et trobes esmaperdut, desanimat, però vaig pensar que era l’hora del matí, que no acompanyava. Llavors encara hi hagués estat a temps i hauria pogut tornar enrera a buscar-la. Ara era massa tard...

(Continuarà...)

Encara

2005-02-03T08:10:00.000+01:00

M’agrada quan t’oblides dels balanços, els clients, els proveïdors, les fulles d’Excel, les fórmules...i agafes l’antic acordió de color i toques notes vermelles: valsos, havaneres...la seva cançó. I ella des de la porta de la cuina estant, et mira i admira. Després de tant de temps, encara.

Night time (is the right time)

2005-02-02T10:07:00.000+01:00

Al Sunset de Girona, butaques vermelles, miralls, llums de vidre: la meva Jazzcava una mica més arnada. I la Billie Holiday (flors de magnòlia) que em mira i en Dexter Gordon, que enfila notes de metall i fum, al costat en John Coltrane, “A love supreme” i en Miles (A kind of blue) amb la seva mirada d’acer i les seves notes trencades.I arrenca el contrabaix, segueix la bateria, la guitarra, el saxo...i, de cop i volta, tot torna al seu lloc, torna la calma...torno jo. No more blues, no more.

Això...

2005-02-01T19:33:00.000+01:00

Ray Charles...

Ray...!

Frustració

2005-02-01T13:59:00.000+01:00

Voler ajudar-te, i no saber com...

Diabolus in musica!

2005-01-31T18:23:00.000+01:00

L’interval de notes que més tard va donar lloc a l’escala Major era anomenat per l’Església, a l’Edat Mitjana, com “diabolus in musica” pel seu to alegre i festiu. És en aquesta escala que s’han fet cançons tan “diabòliques” com “Oh,Susanna” o “Frere Jacques”…

Notes i escales

2005-01-29T14:09:00.000+01:00

Va ser Guido D’Arezzo (995-1050) el que va donar el nom a les notes de l’escala. Les escales medievals estaven formades per sis notes (hexacords). Hi havia un himne, el de Sant Joan Baptista, els versos del qual començaven successivament amb les diferents notes. Guido D’Arezzo va anomenar cada nota amb la primera síl.laba de cada vers:

UT queant laxis
REsonare fibris
MIra gestorum
FAmuli tuorum
SOLve polluti
LAbii reatum
Sancte Iones

La nota SI es va formar gairebé un segle i mig més tard amb les majúscules de l’últim vers. UT va ser substituïda el segle XVII per DO, més fàcil de pronunciar (encara que a França se segueix anomenant igual).

Curiós tot plegat, oi?

"Django"

2005-01-28T19:04:00.000+01:00

Als onze anys ja sabia tocar la guitarra, el banjo i el violí i actuava amb els acordionistes tradicionals francesos. Però el 1928 la caravana en la que vivia es va incendiar i la seva mà va quedar greument malmesa amb dos dits paralitzats per sempre. Lluny de deixar la música, va desenvolupar una tècnica pròpia per tocar la guitarra sense haver de fer servir aquests dos dits, aconseguint així un so propi, original i inconfusible…

Avui: “Djangologie”, homenatge a la música de Django Reinhardt, a la Nova Jazz Cava de Terrassa.

Dues hores de lucidesa

2005-01-27T19:33:00.000+01:00

MICHAEL MOORE-MARKETING = NOAM CHOMSKY

In the we-we hours...

2005-01-24T19:28:00.000+01:00

Ara que ja hem dibuixat tots els dibuixos

Ara que ja hem contat tots els contes

Ara que ja hem sopat totes les sopes

(Ara que ja dormen…Shhhh…)

ballarem el vals de les hores petites

TU

i

JO

Plou

2005-01-23T23:27:00.000+01:00

Pels lacrimals de zinc
ploren les teulades.

Sabates molles,
carrers buits.
Plouen paraigües cap per avall.

Bassals de dèries,
regalims de temps:

les hores caminen descalces
pels carrers humits
de Girona.

Llegendes urbanes...

2005-01-23T13:34:00.000+01:00

I diuen que sí…que al final hi va haver braves…

I torrades amb embotits i formatges…

(I xoricets picants)

I després pomades…

I sangria…

I festa al Karma…

I un esmorzar mentre sortia el sol…

Diuen.

Les braves!

2005-01-22T13:39:00.000+01:00

Quedem al Zurich a les 20.00!

Jo també...

2005-01-20T20:36:00.000+01:00

Marxa enrere de l’Església sobre l’ús del preservatiu.

Els bisbes precisen que és una “conducta sexual immoral”

Jo també sóc immoral.

La intel.ligència fracassada

2005-01-19T23:41:00.000+01:00

Atès que hi ha una teoria científica de la intel.ligència, n’hi hauria d’haver una altra d'igualment científica sobre l'estupidesa. Crec, fins i tot, que ensenyar-la com a assignatura troncal a tots els nivells educatius produiria enormes beneficis socials. El primer d’ells, vacunar-nos contra la ximpleria, profilaxi d’una necessitat urgent”. Així comença aquest nou llibre de José Antonio Marina. Per què ens equivoquem tant? Per què ens entossudim a amargar-nos l’existència? Per què les persones intel.ligents fan coses tan estúpides? ¿Per què ens entrebanquem cent vegades amb la mateixa pedra?

Per què? Per què? Per què?...

La crua realitat

2005-01-18T18:32:00.000+01:00

Ja ha sortit la nova revista de difusió gratuïta “Què!”

A la portada s’hi poden llegir fins a deu articles en castellà i només un en català: “Sant Antoni beneeix centenars d’animals” (gran notícia).

Ah! i el títol, que també és en català...

Braves! Braves! Braves!

2005-01-17T21:17:00.000+01:00

Recordeu: Dissabte, 22: PATATES BRAVES!!

La teoria de l'harmonia.

2005-01-16T22:24:00.000+01:00

Celoberts tancats:
algú ha decidit talar tots
el bulevards de París.
Moralistes sense moral,
la teoria de l’harmonia.
Violins desafinats:
El Sena plora notes tristes.

La Torre de Londres

2005-01-16T14:52:00.000+01:00

Els residents més famosos de la Torre són set corbs. No se sap com hi van arribar, però la llegenda diu que si mai desapareixen, el regne s’esfondrarà. És per això que les aus tenen les ales retallades, cosa que en fa impossible la seva fugida. Em temo però, que el regne no s’esfondrarà pas pels corbs, sinó per culpa de “pollastres” com Enric Windsor, Harry, pels amics i el seu pèssim gust per escollir disfresses…

Nens

2005-01-15T13:55:00.000+01:00

...i adults.

Ells no tenen ego. Ni arrogància, ni prepotència, ni petulància, ni supèrbia. No, ells no en tenen. Són petits, i no tenen espai (ni encara temps) per la rancúnia o l’oblit. Ells juguen, es toquen, riuen, s’abracen i canten mentre pinten amb els dits. I, sense saber-ho, són més savis que nosaltres.

Escriure

2005-01-15T01:15:00.000+01:00

L'escriba assegut. 2.620 a.c (Louvre)

Hi ha qui escriu com aquell que fa inventari, o una autòpsia. Una descripció dels fets tallada amb bisturí. I, si els adjectius són escassos, queda tot plegat d’una asèpsia difícil de pair, d’una rigidesa de coll emmidonat (i ja no diguem si, a més, hi vol posar corbata) força incòmoda.

D’altres, però, donen a les paraules el ritme que tenen les onades un matí clar de diumenge. El ritme de l’oratge. I els més agosarats, hi fan volar estels.

Nocturns

2005-01-14T21:25:00.000+01:00

De nit...

La lluna del Cafè passeja per Nocturns...

Faran de mi un criminal*

2005-01-14T14:03:00.000+01:00

Durant uns mesos vaig escriure al setmanari del meu poble. Amb una tirada d’uns 2.000 exemplars, l’espai que em cedien era el meu “blog analògic”. Una mena de blog que permetia que familiars varis, la peixatera, el carnisser, els de la granja-bar (és curiós llegir-se un mateix, tot fent un cafè...) i la gent que feia cua a la perruqueria o al banc, em llegissin. Escriure, però, té els seus riscs: tard o d’hora escrius una opinió que no agrada, un matís que fereix...i llavors arriben els comentaris, les cartes a la redacció o, fins i tot, els comentaris personals. Un dels que més em va sobtar, va ser el següent: “Per menys del que has escrit, aquí al poble, durant la guerra civil, en van pelar un parell”. I la cosa va quedar aquí, perquè estem al 2.005, però no vaig poder evitar pensar com deuria ser llavors, que “trucaven de matinada”. I un calfred em va recórrer l’esquena.

Welcome...

2005-01-13T21:16:00.000+01:00

...to the machine.

Retorn

2005-01-12T22:27:00.000+01:00

Dalí, 1930

Tornes
d’aquest exili
fet de temps.
Alliberada del jou
que et llastava el pas,
amb sàvia nova,
creixes com una heura
per la runa dels anys antics.

Salnitre

2005-01-11T20:09:00.000+01:00

El penya-segat d'Étrat. Courbet (1869)

Penja la llum del far pels espadats i hi ha massa crits de gavines mentre el mar respira. Bat damunt les roques l’escuma d’aquests dies lleugers: encara sort que l’oratge ens durà els mots!. Només caldrà estar atents i prendre’ls quan arribi l’hora, quan llisquin intrèpids damunt l’aigua: espurnes de llum, bancs de peixos. Algues i corall. Però ara el salnitre ens omple les mans i ens rovella els somnis. Sweet dreams are made of this?

Pagan poetry*

2005-01-08T08:36:00.000+01:00

Vespertine...

La poesia per exaltar la festa del bes,
del teu cos,
de tu.

La poesia, després de l’amor,
com un pòsit de paraules.

Massa lluny dels sentits,
és només
una buida baluerna.

Coses rares

2005-01-07T19:15:00.000+01:00

People are strange...

De vegades fem coses rares. Encara que potser no ho són tant una vegada analitzats els veritables motius de l’acció. L’altre dia vaig veure, mentre baixava per Passeig de Gràcia, un individu que colpejava violentament un telèfon públic, concretament allà on s’introdueixen les monedes, amb el propi telèfon com a eina per a colpejar. Picava amb una força extrema. A partir del tercer cop, ja era prou evident que la màquina no tenia la més mínima intenció de tornar-li res. Per això diria que aquell individu, picant d’aquella manera, no tenia intenció de recuperar les monedes, sinó la feina o la nòvia perdudes. Com a mínim.

Comunicació

2005-01-06T01:02:00.000+01:00

Les paraules...

Cal anar més enllà de les paraules. Penetrar-les. Desdibuixar el contorn dels mots, com una aquarel.la, o un quadre impressionista. Fer-ne caure el significant, com una escorça vella i quedar-se, només, amb el significat: és aquí que tot comença. Sovint utilitzem les paraules com una crossa. Les utilitzem perquè no en sabem més.

Els Reis

2005-01-05T17:06:00.000+01:00

I tu, ja has estat bon/a minyó/na aquest any?

Caure

2005-01-05T02:47:00.000+01:00

Relativitat.

Va caure, és clar: feia massa temps que anava per la corda fluixa i ni els llargs bigotis que feia servir de maroma el van salvar. Va perdre l’equilibri i va caure. I l’home del monocicle va seguir pedalejant com si no anés amb ell: “Adéu, adéu...”, saludava amb el seu bombí. Tenia les rodes fetes de temps i pedalejava segles (encara que tothom es fixava més en els seus pantalons, de ratlla diplomàtica). No va ser gens estrany, doncs, que els cavalls perdessin les brides ni que un exèrcit de gramòfons envaís la pista sense que el seu domador hi pogués fer res. I ell que queia, que no parava de caure. I les ballarines, que ballaven pensaments tristos, van perdre totes el compàs: 1234, 1234...Va caure, és clar. Damunt d’una pila de notes tristes de bandoneó que, per sort, van esmorteir el cop. Només es va fer un parell d’esgarrinxades a la cara amb un grapat de semicorxeres que sobresortien. “Tot fos això... “, va dir-se.

Patates braves!

2005-01-04T13:29:00.000+01:00

¿Qui s'apunta a fer unes braves el 22/1/05?

"El.líptica..."- va dir ell

2005-01-04T01:29:00.000+01:00

Sir Isaac Newton (1642-1727)

Halley (el descobridor del cometa) i Newton passejaven tranquil•lament pels jardins de Cambridge, quan Halley (que feia mesos que estava realitzant els càlculs sense sortir-se’n) li va preguntar: “I quina forma creu vostè que té, l’òrbita dels planetes?”. Newton va respondre immediatament: “El.líptica”. Halley, sorprès, li va preguntar per què ho sabia. “Perquè ho he demostrat...”- va contestar. I no s’havia molestat en comunicar-ho a ningú!. “Però- va dir Newton a un Halley que se’l mirava incrèdul -he perdut els fulls on hi havia tots els càlculs”. Aquest, encara sorprès, li va fer prometre que li refaria els càlculs i que els hi enviaria tan bon punt els tingués, com així va fer Newton al cap de poques setmanes. Geni i figura...

...i bon 2005!!

2004-12-31T08:23:00.000+01:00

Bon cafè per a tothom!

El Cafè d'en Litus.

El Nadal com a excusa

2004-12-29T20:20:00.000+01:00

De vegades convé esforçar-se una mica per a no convertir-se en un cretí. I més amb aquests temps que corren. N’hi ha prou en fixar-s’hi una mica i una certa voluntat d’arribar al moll de les coses. Més enllà de les llums de colors, dels regals comprats a preu fet, a cop de targeta de crèdit, dels tecs, de les reunions familiars més o menys forçades, de les creences fins i tot...més enllà de tot això hi ha un motiu. I els motius no sempre ens sobren. Cal aprofitar-los, doncs. El Nadal, ni que sigui com a excusa per donar il.lusió als més petits de la casa o als amics de debò. Amb petits gests, detalls que no cal que siguin cars, n’hi ha prou amb que tinguin valor. Valor i preu, dues paraules que només els cretins confonen.

Innocent!

2004-12-28T22:39:00.000+01:00

La llufa

Era divertit anar pels carrers tot penjant llufes. Jo no me n'he pogut estar de penjar-ne una al Cafè.

Esqueles

2004-12-28T20:49:00.000+01:00

La meva àvia llegia esqueles. Ho feia amb una mirada atenta i curiosa alhora. Sense gens de morbositat. A mi, de petit, veure-la llegir aquesta part del diari sempre em neguitejava . Ja a casa, hi vaig poder veure més endavant, la meva mare. I més tard, vaig ser jo qui es va descobrir un dia tot llegint aquests rectangles on, sota una creu la majoria de vegades, o algun altre símbol (una estelada, una estrella de David, etc...) s’hi poden llegir les dates de naixement i defunció del finat, així com el nom de la resta dels seus familiars. Sovint, no hi falten càrrecs, títols honorífics, etc...
D’on ens ve aquesta afecció a llegir esqueles? No ho sé pas. Com diuen els anglesos: “it runs in the family”. Em consta, però, que no som pas els únics que ho fem, que és una fet força comú, el de llegir esqueles. Deu ser una manera d’entendre una mica més allò que ens és desconegut, de convertir el que per a nosaltres és una excepció (deixar de viure) en un fet més quotidià. És com passejar-se pels cementiris. Fan bonic els xiprers esvelts, les corones de flors, els rams...la majoria de nínxols tenen un text breu, el nom de la família, normalment, i són molt poques les que tenen un epitafi, el darrer llegat del pensament d’algú (“Perdoni que no m’aixequi, senyora”, d’en Grouxo Marx). D’altres però, no estalvien detalls com fotografies, les causes de la mort o el lloc, si aquests van ser inusuals. I certament, n’hi ha de molt tristos. Sobta, però, després de passejar per un cementiri o llegir esqueles, tornar al brogit del món dels vius. Tanquem la porta, o el diari i ens oblidem que, també nosaltres, un dia deixarem de ser. Oblidem que, com deia la Carmen Martín Gaite, “lo raro es vivir”.

El nom de la rosa

2004-12-27T18:35:00.000+01:00

The name of the rose

"How peaceful life would be without love, Adso. How safe. How tranquil. And how dull..."

Que calmada que seria la vida sense amor, Adso. Que segura. Que tranquil.la. I que avorrida..."

Tot mirant El nom de la rosa.

Bon Nadal!!

2004-12-23T23:46:00.000+01:00

Nadal...

Signes dels temps

2004-12-23T13:54:00.000+01:00

Indigents que dormen al costat del caixer automàtic d’una entitat bancària. Llençols de cartró. Vi barat. Somnis a terminis. Beneficis més alts que l’any passat. Hipoteca, interès, crèdit, comissió. Constructores, consum, conxorxa. L’ètica no cotitza a borsa.

Regalar silencis

2004-12-22T21:43:00.000+01:00

A les parelles no les perd cap gran guerra. No. Les parelles es perden per petites batalles quotidianes: els aniversaris, per exemple. Oblidar una data assenyalada és perdre una mica la partida, fer un forat al cel, desfilar els núvols, despintar el somni. Perquè no agrada a ningú que li regalin silencis. O l'oblit.

Traduccions

2004-12-21T20:00:00.000+01:00

"Cuando, hace ya muchos años, daba clases de Teoría de la Traducción, el primer día procuraba convencer a mis alumnos de la veracidad de dos afirmaciones contradictorias, de carácter general. Una era "Todo puede traducirse". La otra, "La traducción es imposible". Javier Marías

Tot és pot traduir o sempre es perd alguna cosa en el procés?

Un segon abans

2004-12-21T08:39:00.000+01:00

S’hauria de poder aturar el temps. Un segon abans. Després ja és tard. El gerro que cau, abans d’esmicolar-se en mil bocins. L’accident, abans dels vidres trencats. La paraula que fa mal, abans d’esquerdar la confiança. L’error...s’hauria de poder aturar, un segon abans. I tenir temps per collir, frenar, repensar, corregir...s’hauria de poder.

Petit diccionari PLA

2004-12-18T17:46:00.000+01:00

Josep Pla...

PLAnificar: Intenció de passar-se la tarda llegint Josep Pla.

PLAnxat: Et quedes quan veus que no escriuràs mai com ell.

PLAneta: S’havia de ser d’un altre planeta per escriure aquella ingent quantitat de pàgines.

PLAure: Agradar Pla.

aPLAcar: Apaivagar els nervis tot llegint Pla.

aPLAudir: PLAs! PLAs! PLAs!...

...eblïercnI

2004-12-17T13:46:00.000+01:00

ìtam tseuqa órep, ueruerc oh su oN
nu tef ah tseuqa llarim led tnavad tasop eh’m nauq,
...eblïercnI! adnab artla’l sè anam euq al ara i tatse’d poc

Bach to the blues!

2004-12-16T22:44:00.000+01:00

Beatles go baroque!

Conversa en un pub anglès:

- És que Bach feia blues! L'època era diferent, l'estil era diferent, els instruments eren diferents. Però el sentiment era el mateix! May I have another beer, please?

- Hi estic d'acord. I agree with you!

(I algú va tenir la mateixa idea i va tocar els Beatles amb un quartet de corda barroc. El resultat és prou bo! -i el podeu trobar a l'FNAC de Plaça Catalunya, a la magnífica col.lecció de NAXOS)

Curiositats del món animal

2004-12-16T15:28:00.000+01:00

A partir de certa edat tendim a oblidar. A partir de cert nivell de renda, també.

Just good friends

2004-12-15T23:04:00.000+01:00

Amics...

Poden, un home i una dona NOMÉS ser amics? O sempre hi ha algú dels dos que espera una altra cosa?

El que som

2004-12-15T13:53:00.000+01:00

Es fa estrany veure pel televisor algú que ja no hi és. Podem arribar a pensar que ja no existeix, que tot el que en resta són només unes imatges enregistrades en la fredor metàl.lica d’una cinta de vídeo. Però no és cert: ens queda l’íntima certesa que aquella persona viurà mentre nosaltres visquem.

Grans dubtes

2004-12-14T19:52:00.000+01:00

¿Nesquick o Cola-cao?

¿Astèrix o Tintín?

¿El paper de wàter ha de penjar per la banda de la paret o per l'altra?

Dubtes, dubtes...

Celtiberia Show

2004-12-13T22:47:00.000+01:00

Celtiberia sexual

Anunci publicat en una revista el 1970. Només per 37 pessetes el lector podia convertir-se en un modern "Don Juan Tenorio". D'un temps, d'un país.

Crítica d'art

2004-12-13T01:00:00.000+01:00

El David de Michelangelo

Sempre he pensat que té les mans massa grans...

Autògraf

2004-12-11T23:12:00.000+01:00

A mà...

El Cafè. Sense filtres.

Espirals

2004-12-11T14:18:00.000+01:00

Windmills (of your mind)...

I tu, també fas dibuixos quan parles per telèfon?

Petites pàtries (d'un diumenge qualsevol)

2004-12-10T20:49:00.000+01:00

Moments...

El coixí i els llençols embolicats. El fum del cafè amb llet i el diari. El vent que passa entre els arbres. L’olor dels carrers. El sol de mig matí. Dinar a casa. Les bromes del meu germà. El tallat de després de dinar i el suplement de La Vanguardia. El sofà. La teva trucada a mitja tarda, la teva veu. La foscor del cinema. La complicitat de la teva mirada. Anar fins a casa amb la meva, la teva, la nostra música. Els teus petons…Tu.

Quatre!

2004-12-10T08:47:00.000+01:00

He sentit per la ràdio que la infanta Cristina ha de tenir un altre nen. I ja en van 4! Em fan patir: ella treballa a la Fundació La Caixa i aquestes coses de la beneficiència, ja se sap, no són massa lucratives i ell...ell treballa de representant, del COI, em sembla. Total, que deuen anar justets...i 4 nens! Ai, ja ho deia en Miquel Martí Pol: “Quin poc catús, els pobres...”

Zero

2004-12-09T20:54:00.000+01:00

Els amants.René Magritte

2 dividit entre 0, per contra del que afirmen els matemàtics, no dóna infinit. Dóna 0. Un zero infinit que ho ocupa tot. I els ulls es tornen zeros, la boca és un zero amb dents que escup zeros que cauen com còdols pendent avall. Zeros que regalimen per les galtes, pels plecs de la faldilla. Zeros, els traus de l’abric. Zero, les puntes dels dits que han perdut la memòria. Zero, la memòria, que ja no té dits per abastar els records. 2 dividit entre 0, no dóna infinit. Dóna 0, nothing, nichts, nada, res....zero.

Pobre Sgt.Pepper’s (de la Lonely Hearts Club Band)…

2004-12-08T13:30:00.000+01:00

The Beatles (1967)

Pobre Sgt.Pepper’s (de la Lonely Hearts Club Band)! Tu, que venies amb la teva casaca de colors porpra i daurat. Amb els teus bigotis infinits. No hi comptaves amb tot això. Tu, que venies amb la Lucy d’ulls calidoscòpics i el seu cel de diamants, els teus camps de maduixes per sempre i els teus taxis de paper. Pobre Sgt.Pepper’s (de la Lonely Hearts Club Band). No hi comptaves amb les factures, els terminis, els pagarés…

Pobre, pobre Sgt.Pepper’s (de la Lonely Hearts Club Band)…

Jazz amb ç (II)

2004-12-07T13:21:00.000+01:00

Txell Sust

Txell Sust. La cantant de l'August Tharrats trio. Amb molt bon "rottllo".

Jazz amb Ç

2004-12-06T20:54:00.000+01:00

L'August Tharrats. Tha, pels amics.

El jazz és un estil de música que fa por a molta gent (“Buf! Jo, el jazz…”) perquè el consideren "difícil" i, en part, és veritat: moltes cançons no entren a la primera i cal tenir una certa base musical per apreciar-les. Cal un esforç, tot i que no sempre (tampoc cal començar la casa per la teulada!).

Es pot començar, per exemple, amb un dels fonaments del jazz: el blues. El blues és més simple musicalment. Bàsicament, es tracta d’una roda de dotze compassos i tres acords. Però això no el desmereix gens: el que de debò costa, d’un bon blues, és posar-hi el sentiment. I això no és gens fàcil.

A casa nostra tenim molt bons intèrprets de blues, com la Txell Sust (una bona veu) i l’August Tharrats Trio (amb l’August, el més bluesy dels pianistes d’aquí, l’humor àcid del bateria, l’Aldo Munari i l’Artur Regada –La Vella Dixieland- al contrabaix ). No us en perdeu el proper concert!

Avís! (Important)

2004-12-06T01:09:00.000+01:00

René Magritte: le fils de l'homme (1964)

Aquí no es venen cants de sirena a l’engròs. Ni es teixeixen lliris a preu fet. Es cullen maragdes una per una i es pinta amb aquarel.les només quan plou (per si algú encara no se n’havia adonat…)

Perquè la realitat és surrealista i els somnis són reals.

2004-12-05T13:05:00.000+01:00

Els cronopis...

Si sense motiu aparent us floreixen els pensaments com una heura...

Si de cop i volta se us omple l’habitació de pingüins que toquen el clarinet…

Amb perles a cada mà, si és quan dormiu que hi veieu clar…

No ho dubteu pas: heu de llegir Cortázar.

Altius

2004-12-04T22:01:00.000+01:00

Hey, teacher...

Segons com l’ofici de professor desimprimeix caràcter. Hi ha qui es creu que el sol fet de predicar des d’una tarima el fa superior. I no. Senzillament el fa més alt.

I tu?

2004-12-02T22:21:00.000+01:00

I tu?

I tu, per què escrius el teu blog (o bloc, DIP, Bitàcola...)?

Tal com raja

2004-12-02T20:01:00.000+01:00

Està equilibrada?...

Si la relació fiscal de Catalunya amb Espanya fos equilibrada, és a dir, justa, ningú no tindria inconvenient a mostrar els documents que així ho avalessin. Per què no ho fan? Doncs precisament perquè aquesta relació no ho és pas de justa. Més aviat és una situació parasitària, d’espoli constant...(continuarà)

Postres de músic?

2004-11-30T18:51:00.000+01:00

De postres...

Escuma de cafè amb llet als llavis o potser un regust de canyella. Pastís de formatge i panses de Corint, aroma de raspadura de llimona...galetes de mantega. Profiterols amb xocolata desfeta i nata. Gelat de crocant i caramel. Moscatell, nous i avellanes torrades. Postres de músic?...postres de tu!

VIRUS

2004-11-29T21:23:00.000+01:00

Virus...

Els accidents, les malaties greus…són coses que només passen als altres. No hi comptem mai que potser un dia ens tocarà a nosaltres. Per això no se’n va saber avenir quan el metge li va deixar anar:

-Ha donat positiu…

Positiu? No, no podia passar-li pas això. No a ell. Era massa llest per caure en aquesta mena de paranys. Sempre havia pres mesures. Bé, gairebé sempre…

…però els virus no hi entenen de probabilitats.

Dubte

2004-11-28T18:44:00.000+01:00

Ups!

Rebel o despistat?

"Do we have time?"

2004-11-28T10:43:00.000+01:00

Three Boy Scouts, a lawyer, a priest, and a pilot are in a plane that is about to crash. The pilot says "Well, we only have 3 parachutes, lets give them to the three Boy Scouts. They are young and have their whole lives in front of them" The lawyer says "Fuck the Boy Scouts!" The priest says "Do we have time?"

Glups...

Tot escoltant: Joss Stone. The Soul Sessions

Jo lligo, tu lligues...

2004-11-27T19:15:00.000+01:00

On the internet...

Traducció: "Per Internet ningú no sap que ets un gos..."

¿Heu lligat mai per Internet? ;-)

A la rebotiga

2004-11-25T01:01:00.000+01:00

Poesia...

Tinc nous llibres. Me'ls llegeixo a la rebotiga.

Els sons de la nit

2004-11-23T23:51:00.000+01:00

Night sounds...

És de nit i la ciutat descansa, com si el temps s’aturés amb la foscor. El silenci, trencat momentàniament pel soroll d’un cotxe que s’allunya, el bordar d’un gos o els passos reverberants d’algun noctàmbul, omple carrers, portals i aparadors.

No gaire lluny, però, un fil de llum s’escapa per l’escletxa d’una porta mal tancada. A l’interior quatre músics cerquen amb emoció tan sols un instant de màgia…

(Toni Solà)

…el Jazz, una altra vegada.

Tot escoltant: Toni Solà&Ingasi Terraza trio. Night Sounds

Pedres

2004-11-23T19:36:00.000+01:00

Cahors (França). 2004

De les pedres en podem fer projectils o ponts. De nosaltres depèn.

Tendresa

2004-11-23T08:38:00.000+01:00

Aquest camí que deixo enrera és llarg
però em vull lleuger del seu bagatge,
que res no em valen tants d'atzars,
ni els vells camins, ni el blau del mar,
si dintre seu no sento com batega, hi batega,
el fràgil art de la tendresa...

Del teu amor ho espero tot i tant
que en faig un cant pel meu capvespre,
estimo l'ànsia dels teus ulls,
l'impúdic arc del teu cos nu,
però amor t'estimo encara més i sempre, més i sempre,
sabent-te esclau de la tendresa...

Del dolç batec de la tendresa
que espera...
la tendresa
que exalta...
la tendresa
que ens cura quan fa por la solitud.

El món que visc sovint no el sento meu
i sé els perquès d'una revolta,
misèria i guerra, fam i mort,
feixisme i odi, ràbia i por,
rebutjo un món que plora aquestes penes, tanta pena,
però tot d'un cop ... ve... la tendresa.

Ah!, si no fos per la tendresa
que espera...
la tendresa
que exalta...
la tendresa
que estima quan fa por la solitud.

Lluís Llach. 9 (1998)

Sóc a la rebotiga

Revenge

2004-11-22T18:29:00.000+01:00

Revenge

De vegades se’ns obliden els motius. I tot té un aire trist i bròfec, d’una vacuïtat aclaparadora. Una mica descarnada, fins i tot, com d’ala de papallona que ha perdut els colors. I els objectes són més tristos i inanimats que mai i el vent s’atura i fins les capses de música obliden la seva melodia...

...perquè els amants ja no recorden la seva cançó.

Selfportrait

2004-11-20T23:09:00.000+01:00

Litus...c'est moi.

Autorretrat a París (Agost 2004)

Vocacions

2004-11-20T13:05:00.000+01:00

Van Gogh al museu d'Orsay (París). Només va vendre un quadre...

Al llarg de la Història hi ha hagut gent amb vocació de pal de paller, de màquina de tren, gent que ens han deixat grans obres...d’altres només han tingut vocació d’engranatge, de vagó, de “senyora de...”

Els primers mouen el món, però els segons sembla que tenen menys problemes per pagar els terminis de la hipoteca...

God

2004-11-18T19:24:00.000+01:00

La creació d'Adam. Michelangelo Buonarroti (1475-1564)

Déu no crec que sigui cap sortida, és un psicotròpic més, una excusa, un motiu, és canviar el nom de les variables però no resoldre el problema...God is a concept by wich we measure our pain, res més.

Tot escoltant: God.John Lennon

Fosc

2004-11-17T23:28:00.000+01:00

De nit

Ningú no parla de quan la nit perd les ales i tots els carrers són buits, de quan la festa s’acaba: vidres trencats, vòmits i orins. Ningú no parla dels gossos de mirada trista que vagaregen pels carrers i els seus fanals de llum freda, pàl.lida i marcida. No, ningú no parla de les llambordes dures i humides, de quan els bordons es fan alts i els carrers, estrets. Dels escombriaires que reguen els carrers, els pidolaires, les putes de la Rambla i els cartrons de vi. No sempre és càlida la nit...

Curiositats de l'idioma

2004-11-16T20:14:00.000+01:00

Ai, Sepharad...

...Son nazionalistas (Ci y Zi: igual sonido)

Eduardo Haro Tecglen a El País (16/11/04)

Sona igual en espanyol, no en català!

…potser és per algun motiu…

Tan diferents...i tan iguals.

2004-11-15T22:23:00.000+01:00

L'ADN...

“Hem de parlar...”
“En què penses?...”
“Et noto distant...”
“Si ho veies per què no m’ho deies?...”
“Com m’has decebut. Ara ho veig clar..”
“Tu m’estimes?...”
“Del que hi ha entre ell i jo no n’has de fer res...”
“No és cosa teva...”
“És que no vull fer-te mal...”
“Així m’agrada, que refacis la treva vida...”

Diuen que les persones ens diferenciem les unes de les altres només en l’1% del nostre codi genètic. En alguna cosa s’havia de notar...

Just a joke...

2004-11-14T23:57:00.000+01:00

Notre Dame...

What is this?

Clar de lluna

2004-11-14T07:54:00.000+01:00

La llum de la lluna...

No passa res si de sobte es fa de nit en ple dia. Amb una mica de sort bescanviarem el sol per una lluna plena que ens seguirà il.luminant.

Tot escoltant: Clar de lluna. Claude Debussy

El món no és fet per a nosaltres.

2004-11-12T18:18:00.000+01:00

Penjant del temps

El món no és fet per a nosaltres, no. El món, amb els seus engranatges perfectament alineats i greixats, amb els seus timbres i les seves sirenes, amb els seus cotxes que corren enlluernats amb els seus fars, amunt i avall, amunt i avall, amb els seus rellotges de corda infinita, tic-tac, tic-tac i els seus pèndols que es gronxen sense parar. No, el món no és fet per a nosaltres. Amb els seus balanços, amb els seus comptes d’explotació i el seu exèrcit de notaris que donen fe, amb els seus comptables grisos de visera i “manguitos” i els seus llibres, “debe” i “haber”. És bo saber-ho, almenys. El món, aquest món, no és fet per a nosaltres. I així anem fent, mentre aprenem a viure pels racons de nosaltres mateixos, per les esquerdes del temps.

Baluard

2004-11-11T18:38:00.000+01:00

Girona...

De vegades n’hi prou amb un gest per fer-se un baluard on resguardar-se. Només amb una mirada, potser. D’altres, és fet d’atzavara i sol de mitja tarda o de llum de dissabte al matí, de pedres plenes d’anys, de faigs i salzes, d’heura i carrers antics, de riu, de pont, de llum de fanal que llisca per les teulades, de vidre entelat i de nit...i fa gust de creppe i cervesa amarga, ametlla ensucrada i cafè amb llet de bon matí...

(Girona. Àlbum de fotos)

AVÍS (MOLT IMPORTANT!)

2004-11-09T19:52:00.000+01:00

Atenció!

A partir d'avui El Cafè d'en Litus canvia d'idioma per passar a ser escrit exlusivament en Valencià.

Així per exemple el títol "El Cafè d'en Litus" passa a dir-se "El Cafè d'en Litus".

La secció "Contacte" i el corresponent rètol "escriu-me", passen a anomenar-se "Contacte" i "escriu-me", respectivament.

Per la resta de blogs, la secció anomenada "Altres cafès", passa a dir-se "Altres cafès".

Gràcies per la comprensió i disculpeu les molèsties però aquí al Cafè tampoc no volíem ser menys...

La Direcció.

Concert per a targeta de crèdit i escala mecànica. BWV 1043: Largo ma non troppo

2004-11-08T23:39:00.000+01:00

El somni de Moebius...

Passen targetes de crèdit per les caixes enregistradores (“el seu DNI, si us plau?”), ascensors amunt i avall, obren i tanques portes (“Caballeros 3ª planta, aproveche nuestras ofertas”), s’encenen els llums: 1,2,3,4...5, números de colors. Escales que pugen, escales que baixen, s’engoleixen i s’escupen. Gent, gent i més gent que compra (“en efectiu?”), que torna (“en diners o en vals de compra?”), que parla, que crida (“me oyes? Oye...Oye, que no tengo cobertura!”), que menja (“un tallat”...”barra, un cortado!”). Oferta!, oferta! (“2x1”, “Sólo 13,99 euros”...), “ja és soci?”, “té la targeta de client?”, “en què puc ajudar-lo?”, “ho sento, de la seva talla no ens en queden...”, “Planta joven...”, “coja una muestra!”, “compre ahora y empiece a pagar en febrero”...”Bones Festes!!” a principis de novembre. El somni de Moebius fet consum.

Coses que fan de mal dir...

2004-11-07T22:14:00.000+01:00

"Actualment es publiquen coses de poca qualitat pel sol fet de ser fetes en català. Obres que en castellà, per exemple, no és publicarien".

M'ho van dir en un dinar i hi estic totalment d'acord.

Ella ve quan vol...

2004-11-06T22:19:00.000+01:00

La felicitat...

Ella ve quan vol. No li calen vestits elegants, ni cotxes esportius. Tampoc assolir determinades fites: una llicenciatura, un postgrau…. A la feina a vegades la millor, és la pitjor. I viceversa. Tampoc no és cap garantia, doncs. Pots anar a Roma o a París esperant trobar-la i ella serà lluny, ben lluny, rera els vidres entelats d’un antic cafè, potser. I un dia, sense pensar-ho, t’asseus en un banc del parc i sents el vent com passa entre els arbres. I de cop, la seva veu xamosa: “Hola…”. I és que ella ve quan vol.

Break the rules!

2004-11-04T23:38:00.000+01:00

Break it!

Si cal cremarem les naus. Estriparem les cartes. Noves regles pel nou joc. Desfarem camins, esborrarem antigues passes que no menaven enlloc. I desfarem ponts i en farem de nous. Omplirem els mots amb saba nova i alçarem talaies des d'on albirar-hi uns altres horitzons. Break the rules!

Instruments de navegació

2004-11-04T18:42:00.000+01:00

On és el Nord?

La brúixola, indica el Nord.

L'astrolabi, la latitud geogràfica.

El rumb, nosaltres. I això és el que veritablement costa.

Una mica de til.la?

2004-11-03T23:21:00.000+01:00

Pels nervis...

Ens farà falta pels propers quatre anys...