dimarts, de maig 25, 2004
Deslocalització...
La deslocalització industrial a Catalunya
Ahir a la nit vaig somniar en una multitud de mosques. De vegades cobrien per complet un país; però al poc temps l’abandonaven sense deixar rastre. Vaig preguntar sobre el significat d’això al meu ordinador, que em va respondre reflectint de forma intermitent a la pantalla la paraula “capital”. Així comença el llibre La farsa neoliberal de Juan F. Martín Seco (Ed.Temas de Hoy) i així és com molta gent veu, avui en dia, les inversions que les multinacionals fan arreu del món. D’altres economistes veuen la globalització i l’economia liberal, com un factor positiu de desenvolupament (vegeu el llibre Economia liberal per a no economistes i no liberals (Dèria Editors) de Xavier Sala-i-Martín, economista del qual ja en parlàvem fa uns dies a les pàgines de FORJA). Sigui com sigui, la pèrdua de teixit industrial o deslocalització que han adoptat nombroses empreses és un procés que afectarà especialment a Catalunya, que és on hi ha una presència superior, dins l’Estat espanyol, dels sectors més perjudicats per aquest fenomen, com ara l’automoció, el tèxtil o l’electrònica de consum. Aquest fet no és nou i, en el cas català, es va començar a detectar arran del tancament de Lear a Cervera, ja fa més de dos anys. Actualment, el debat generat per la desindustrialització es produeix en el marc d’un procés de tancament d’empreses, algunes d’elles per traslladar la seva producció a la Xina o als països de l’Est, com Samsung (que va afectar 446 llocs de treball), Philips-Novalux (146 llocs de treball) o el darrer cas: Panasonic. El problema, és doncs, global i requereix mesures a llarg termini, com augmentar les inversions en Recerca i Desenvolupament (R+D) o en infraestructures. Cal establir un mapa de les empreses que més ocupació generen en els sectors més amenaçats i aclarir quines àrees de negoci desenvolupen a Catalunya, per tal de poder negociar com se substitueixen les activitats que fan servir mà d’obra barata. La internacionalització de l’economia catalana s’ha de projectar a través del valor afegit d’una formació professional i tècnica de qualitat, millorant les infraestructures, les telecomunicacions i l’R+D perquè Catalunya i l’Estat Espanyol ja no són atractius per empreses que busquen competir, bàsicament, pel baix cost en salaris.
De tota manera, un escenari de creixement econòmic alt i sostingut sembla difícil amb el model actual. Les vies de sortida passen per la cohesió del teixit productiu: cal una concentració d’esforços entre les diverses administracions públiques, els sindicats i les organitzacions empresarials. En segon terme, caldria afrontar el tema de les infraestructures i desenvolupar-les fins a substituir l’actual model radial d’Estat (millora de la distribució i inversió en el TGV, els ferrocarrils, els aeroports i les autopistes). Un tercer punt que cal plantejar és, com ja s’ha dit, la potenciació de la R+D+I (Recerca, Desenvolupament i Innovació), tot desenvolupant incentius fiscals i centres de recerca, ja que la seva participació en el PIB (Producte Interior Brut) encara és baixa en relació a la mitjana comunitària i, especialment, la dedicada a patents amb aplicació comercial. Podem concloure, doncs, que el model de desenvolupament basat en la incentivació de l’arribada de multinacionals amb ajuts polítics i sous baixos és ara inútil. La inversió en recerca i desenvolupament (R+D) i la producció de productes d’un alt valor afegit semblen l’única solució per posar fre al degoteig continu de tancaments i trasllats de fàbriques a països on és més barat produir.
|
Ahir a la nit vaig somniar en una multitud de mosques. De vegades cobrien per complet un país; però al poc temps l’abandonaven sense deixar rastre. Vaig preguntar sobre el significat d’això al meu ordinador, que em va respondre reflectint de forma intermitent a la pantalla la paraula “capital”. Així comença el llibre La farsa neoliberal de Juan F. Martín Seco (Ed.Temas de Hoy) i així és com molta gent veu, avui en dia, les inversions que les multinacionals fan arreu del món. D’altres economistes veuen la globalització i l’economia liberal, com un factor positiu de desenvolupament (vegeu el llibre Economia liberal per a no economistes i no liberals (Dèria Editors) de Xavier Sala-i-Martín, economista del qual ja en parlàvem fa uns dies a les pàgines de FORJA). Sigui com sigui, la pèrdua de teixit industrial o deslocalització que han adoptat nombroses empreses és un procés que afectarà especialment a Catalunya, que és on hi ha una presència superior, dins l’Estat espanyol, dels sectors més perjudicats per aquest fenomen, com ara l’automoció, el tèxtil o l’electrònica de consum. Aquest fet no és nou i, en el cas català, es va començar a detectar arran del tancament de Lear a Cervera, ja fa més de dos anys. Actualment, el debat generat per la desindustrialització es produeix en el marc d’un procés de tancament d’empreses, algunes d’elles per traslladar la seva producció a la Xina o als països de l’Est, com Samsung (que va afectar 446 llocs de treball), Philips-Novalux (146 llocs de treball) o el darrer cas: Panasonic. El problema, és doncs, global i requereix mesures a llarg termini, com augmentar les inversions en Recerca i Desenvolupament (R+D) o en infraestructures. Cal establir un mapa de les empreses que més ocupació generen en els sectors més amenaçats i aclarir quines àrees de negoci desenvolupen a Catalunya, per tal de poder negociar com se substitueixen les activitats que fan servir mà d’obra barata. La internacionalització de l’economia catalana s’ha de projectar a través del valor afegit d’una formació professional i tècnica de qualitat, millorant les infraestructures, les telecomunicacions i l’R+D perquè Catalunya i l’Estat Espanyol ja no són atractius per empreses que busquen competir, bàsicament, pel baix cost en salaris.
De tota manera, un escenari de creixement econòmic alt i sostingut sembla difícil amb el model actual. Les vies de sortida passen per la cohesió del teixit productiu: cal una concentració d’esforços entre les diverses administracions públiques, els sindicats i les organitzacions empresarials. En segon terme, caldria afrontar el tema de les infraestructures i desenvolupar-les fins a substituir l’actual model radial d’Estat (millora de la distribució i inversió en el TGV, els ferrocarrils, els aeroports i les autopistes). Un tercer punt que cal plantejar és, com ja s’ha dit, la potenciació de la R+D+I (Recerca, Desenvolupament i Innovació), tot desenvolupant incentius fiscals i centres de recerca, ja que la seva participació en el PIB (Producte Interior Brut) encara és baixa en relació a la mitjana comunitària i, especialment, la dedicada a patents amb aplicació comercial. Podem concloure, doncs, que el model de desenvolupament basat en la incentivació de l’arribada de multinacionals amb ajuts polítics i sous baixos és ara inútil. La inversió en recerca i desenvolupament (R+D) i la producció de productes d’un alt valor afegit semblen l’única solució per posar fre al degoteig continu de tancaments i trasllats de fàbriques a països on és més barat produir.
