El cafè d'en Litus

"Hi ha més ciència en una parada de "trilerus" de les Rambles que en tota la Facultat de Psicologia de l'Autònoma.

Litus

Instuccions d'ús: Fer-la servir quan, en presència d'un o més psicòlegs (amics o coneguts), estigueu avorrits. No falla mai.

la tassa... 


Qui no s’ha endut el suplement de La Vanguardia a la tassa per llegir una estona? O la resta del diari, el Lecturas o l’Hola, tot convertint aquest racó de la casa en una biblioteca improvisada, amb taula de tamboret i seient de màrmol? Qui no ha fet cultura mentre feia de cos? Gairebé tothom. Ara bé, cal vigilar el format i les formes: el diari, per exemple, és massa gran, es doblega i penja per tot arreu. És un format que no és pràctic. El text tampoc pot ser massa feixuc, perquè prou que ho és la tasca de vegades. Establir la justa mesura d’ambdues coses és una labor complicada tot i que no impossible: Ha de ser un format revista, que s’aguanti obert (els llibres s’acaben tancant inevitablement i acabem per perdre el punt), el text tampoc no pot ser molt curt, perquè llavors no fa el fet, ni tampoc massa llarg. En el cas de la premsa, ajuda molt tenir l’article en qüestió ben localitzat, perquè ja se sap que a vegades, bé sigui perquè hi ha cues o per qüestions d’altra naturalesa, hi ha pressa. Així ja sabem que els articles d’en Joan Barril, són a la darrera pàgina d’El Periòdico, que l’Espinàs hi cau pel mig, que en Salvador Sostres (ai!), és a la secció de Serveis i Oci de l’Avui, que en Quim Monzó és al principi del suplement de la Vanguardia del diumenge o els còmics de la Maitena, al darrera de tot del d’El País (hi ha algun altre diari foraster que també ens pot anar bé, sobretot si s’ha acabat el rotlle de paper). Ha de ser un text com els que hi ha a les revistes de divulgació cultural o científica, com “Sàpiens” o la seva versió aproximada, en castellà, el “Muy Interesante”, plens de fotografies i comentaris, per anar fullejant. Articles escrits en una revista ni molt gran (com el diari), ni molt petita (com els llibres), amb el format just (com la Forja*), articles lleugers que s’enfilin per la pàgina com l’aroma de la tassa de cafè que acompanyava, segur, a la majoria dels escriptors quan els van escriure. Tassa que acompanyarà, segur, a la majoria dels lectors que els llegiran.

* Setmanari de Castellar del Vallès.

"El sentit de l'humor ens ha estat donat per engolir, sense fer escarafalls, l'oli de fetge de bacallà social. Les persones que no el tenen són realment de plànyer"

Josep Pla Les hores, Vol.20, pàg.307

Segur que molts ja ho heu vist: l'editorial Destino ha tret a la venda l'obra sencera de Josep Pla. "Les hores" + "El que hem menjat" per només 9,95 euros! (A mi el primer dels dos me'n va costar 24 ja fa un temps.Surt a compte, doncs)

p.s: Sostres, en Josep Pla sí que escrivia bé...

De festa! 


Ja fa 7 dies que vam obrir la paradeta, com passa el temps! Anem a fer una mica d'estadística:

Més de 150 entrades des que vaig instal.lar el comptador (divendres,28)

20 comentaris: 19 de molt bon rotllo, 1 per criticar (ja és això també...)

Però sobretot:

...MOLTES GRÀCIES A TOTS ELS QUE M'HEU LLEGIT!!!...

"El català és lleig...", em deia la masovera de la casa de València on vaig passar-hi durant 9 anys les vacances. D'on ve aquest auto-odi dels valencians cap a la seva llengua? No ho sé pas...Afortunadament, no tothom pensa així: darrerament he descobert els llibres de Bromera, una editorial valenciana. Concretament els seus llibres de poesia, molt ben editats. Jo m'he comprat el "Versos per a Anna", de Marc Granell. No sé si la masovera l'haurà comprat també...segur que no.

Dubtes

Si em moro i la meva ànima va al cel, tinc dret a demanar els diners de l’envàs? Si no he quedat satisfet, me la poden canviar? Fins quan dura la garantia? Hi ha llibre de reclamacions? I Oficina de Defensa del Consumidor? Et tornen els diners o et donen vals de compra? Hi ha cabines per trucar? Encara funcionen amb monedes o haig de comprar una targeta en un estanc o un quiosc? Fumen doncs, els àngels? Ros o negre? I què llegeixen? L’Avui, La Vanguardia...l’ABC? Potser puc trucar des del mòbil, però quina xarxa faig servir? És que jo tinc Movistar però em voldria canviar...
I les ànimes les reciclen? Com ho fan? Per sorteig? A dit? Hi ha tràfic d’ànimes? Tenir un germà al Govern ajuda? Si no, les tenen en estoc? O són biodegradables? Com es decideix les que van a dalt i a baix? Hi ha un “pecatòmetre” i et fan bufar? Són àngels amb tricorn o ja hi ha desplegats els Mossos d’Esquadra?. Els pecats de cap de setmana valen igual que els dels dies laborals? I els nocturns igual que els diürns?
I a l’infern, quant puja la factura del gas a final de mes? Qui la paga? És una S.A o una cooperativa? I és gas butà o és gas natural? Potser funcionen amb electricitat, però ho dubto (els saltarien els ploms massa sovint...).
I si una angeleta s’enamora d’un dimoni i tenen un fill, on cal portar el Llibre de Família, a dalt o a baix? La mala bava dels dimonis, és per les banyes? Qui els les posa? O surten soles? A quina edat? Hi ha banyes “de llet”? Pot un dimoni demanar asil polític al cel i viceversa? Preguntes, preguntes...

"Hem de parlar..."

Mira Quim, si jo fos la teva nòvia et diria allò de :"Quim...hem de parlar", perquè fa temps que ja no és el mateix. Què se n'ha fet de l'ingeni de "El perquè de tot plegat"? Ara tot són escrits del tipus "he llegit aquí o allí...". Els articles del suplement del diumenge a la Vanguardia semblen un blog analògic i sense links! La xarxa és plena de blogs que ja ho fan això que fas tu! Per què t'hauria de llegir més? Quim...hem de parlar.

Finalment he aconseguit penjar una fotografia!!!
(una mica fosca...però ja ho anirem aclarint tot plegat...)


Campanar de Castellar 

Quan era petit m'agradava anar al mar i capbusar-me en l'aigua. El que més m'agradava, però, era trobar unes petites petxines nacrades, de llum irisada que hi havia entre les algues. Vès per on, ara, força anys més tard, al mar de la web torno a trobar-les: petites petxines nacrades de llum irisada, tres blogs: Sorra ,El cançoner de la Lola i L'aeroplà del Raval .Gràcies noies.

Les cartes

Qui més qui menys, tots tenim un lloc on guardem les cartes: un calaix, una caixa, un cofret, un arxivador...allà s’acumula una mena de biografia epistolar, cartes d’aquí, d’allà, de persones que ja no hi són, antigues fotos, records, experiències. És curiós veure com canvien algun escrits amb la perspectiva del temps o com algunes coses, que llavors ens varen semblar tan importants, ara es relativitzen. Potser és que al capdavall sempre ens justifiquem: la memòria sempre és selectiva i tractem de fer encaixar els records com aquell qui fa encaixar les diverses peces d’un trencaclosques. Les cartes m’agraden molt més que no pas els e-mails. Aquests són més pràctics per qüestions de feina: ara t’adjunto aquestes gràfiques, mira’t aquestes fotos...aquest mateix text que llegiu, ha estat enviat mitjançant correu electrònic!. Però els e-mails són freds, asèptics, poca cosa més aporten apart del missatge en si. Obrir una carta (a no ser que sigui del banc, o una factura) sempre és més emocionant i la podem llegir i rellegir allà on vulguem, o el fet d’escriure-la, cadascú amb la seva cal•ligrafia, on cada paraula és el mirall de la nostra personalitat. Quina mena de personalitat transmet un e-mail si tots arriben amb la mateixa lletra?! Podem triar com a molt uns quants formats estàndard: Arial, Times New Roman...Una carta pot tenir molts més matisos: la textura del paper, el color...fins hi tot hi ha cartes perfumades!. Les noves generacions ja no s’escriuran cartes. Les han canviades pel correu electrònic, els xats i els missatges SMS. Les noves generacions es diran “t’estimo” per internet, encara que per a mi, rebre una carta d’amor per e-mail, ha de ser com fer-se un petó amb un escafandre de bus o d’astronauta.

Sense partitura

Tanta por. “Tu no diguis res, ja diran els altres”, por dels que tenen por del “què diran”, por de tantes mentides. Por dels cretins que no saben res i parlen quan no han de parlar, i quan han de parlar, callen i esperen a veure què passa. Por de la ignorància i la intolerància, por de veure tantes cares llargues al tren, por de tant venedor de fum i tant ambiciós sense escrúpols, por de veure que tant d’esforç no es valora gens. Tanta por, però res comparat a la por que s’ha de sentir al veure que al final totes les pors s’ajunten en un sol vèrtex, que ha passat el temps, que no en queda més i que no hem viscut, per por. Que hagis triat una opció no vol dir que sigui l’única, a vegades hi ha girs, canvis imprevistos, enamoraments sobtats. Fa mal pensar que el futur és gris, que es morirà fent un badall. És molt més fàcil seguir el camí que fa tothom, ser mesell, seguir el ramat, no opinar, no comprometre’s, conformar-se, “és el que hi ha…”, “sempre s’ha fet així”, “tu rai, que pots…” al capdavall justificar-se és fàcil, sempre hi ha un “si no fos…”. I què, si s’ensorren els edificis? Roma és plena d’edificis que tenen per fonaments altres edificis, tot canvia, tot passa...
...i mentrestant, a les taules de la Jazz Cava, el dring de les cerveses, algun cafè amb gel i un whisky amb glaçons, el fum s’enfila cap el sostre, subtil, com una silueta dibuixada en l’aire, les notes del piano dringuen per les parets, el contrabaix, greu, li segueix el compàs, el bateria fa sonar les baquetes al marge de la caixa, suaument, colpeja els plats, el saxo, sinuós, pinta notes a l’aire i ella amb la veu vellutada, comença a cantar. Sense partitura. El jazz. La vida.

La deslocalització industrial a Catalunya

Ahir a la nit vaig somniar en una multitud de mosques. De vegades cobrien per complet un país; però al poc temps l’abandonaven sense deixar rastre. Vaig preguntar sobre el significat d’això al meu ordinador, que em va respondre reflectint de forma intermitent a la pantalla la paraula “capital”. Així comença el llibre La farsa neoliberal de Juan F. Martín Seco (Ed.Temas de Hoy) i així és com molta gent veu, avui en dia, les inversions que les multinacionals fan arreu del món. D’altres economistes veuen la globalització i l’economia liberal, com un factor positiu de desenvolupament (vegeu el llibre Economia liberal per a no economistes i no liberals (Dèria Editors) de Xavier Sala-i-Martín, economista del qual ja en parlàvem fa uns dies a les pàgines de FORJA). Sigui com sigui, la pèrdua de teixit industrial o deslocalització que han adoptat nombroses empreses és un procés que afectarà especialment a Catalunya, que és on hi ha una presència superior, dins l’Estat espanyol, dels sectors més perjudicats per aquest fenomen, com ara l’automoció, el tèxtil o l’electrònica de consum. Aquest fet no és nou i, en el cas català, es va començar a detectar arran del tancament de Lear a Cervera, ja fa més de dos anys. Actualment, el debat generat per la desindustrialització es produeix en el marc d’un procés de tancament d’empreses, algunes d’elles per traslladar la seva producció a la Xina o als països de l’Est, com Samsung (que va afectar 446 llocs de treball), Philips-Novalux (146 llocs de treball) o el darrer cas: Panasonic. El problema, és doncs, global i requereix mesures a llarg termini, com augmentar les inversions en Recerca i Desenvolupament (R+D) o en infraestructures. Cal establir un mapa de les empreses que més ocupació generen en els sectors més amenaçats i aclarir quines àrees de negoci desenvolupen a Catalunya, per tal de poder negociar com se substitueixen les activitats que fan servir mà d’obra barata. La internacionalització de l’economia catalana s’ha de projectar a través del valor afegit d’una formació professional i tècnica de qualitat, millorant les infraestructures, les telecomunicacions i l’R+D perquè Catalunya i l’Estat Espanyol ja no són atractius per empreses que busquen competir, bàsicament, pel baix cost en salaris.
De tota manera, un escenari de creixement econòmic alt i sostingut sembla difícil amb el model actual. Les vies de sortida passen per la cohesió del teixit productiu: cal una concentració d’esforços entre les diverses administracions públiques, els sindicats i les organitzacions empresarials. En segon terme, caldria afrontar el tema de les infraestructures i desenvolupar-les fins a substituir l’actual model radial d’Estat (millora de la distribució i inversió en el TGV, els ferrocarrils, els aeroports i les autopistes). Un tercer punt que cal plantejar és, com ja s’ha dit, la potenciació de la R+D+I (Recerca, Desenvolupament i Innovació), tot desenvolupant incentius fiscals i centres de recerca, ja que la seva participació en el PIB (Producte Interior Brut) encara és baixa en relació a la mitjana comunitària i, especialment, la dedicada a patents amb aplicació comercial. Podem concloure, doncs, que el model de desenvolupament basat en la incentivació de l’arribada de multinacionals amb ajuts polítics i sous baixos és ara inútil. La inversió en recerca i desenvolupament (R+D) i la producció de productes d’un alt valor afegit semblen l’única solució per posar fre al degoteig continu de tancaments i trasllats de fàbriques a països on és més barat produir.

El torero becari

- Vinga nen, que ja surt el toro!
El torero becari l’esperava nerviós a la sortida de la quadra – Hia!...hia! – cridava amb convicció tal com li havien ensenyat a la Universitat Taurina de Còrdova (U.T.C). De cop i volta va sortir el toro, “Saleroso”, de 500 Kg., de la “ganadería” de Manolito Campeón, tot nervi.
- Ep! - va dir el torero becari- què són aquests apèndixs allargats que li surten de la testa?
- Què vols dir? – va dir el “muletilla” amb cara de no entendre res...
- Coi…aquesta mena d’antenes d’ivori…què és això?!
- Jove…són les banyes! – va dir el “picador”, caraxuclat, bo i aixecant la cella.
- Quines banyes?! A la universitat ningú no m’ha parlat de banyes!
- Com que no?!!- va preguntar la resta de la “cuadrilla”…
- És que jo vaig fer la branca de “Rejoneo” i “Banyes I” i “Banyes II”, amb el nou pla, han passat a ser optatives…- va dir el torero becari.
- El caraxuclat es va treure la “montera” mentre es gratava la clepsa amb cara de circumstàncies i un altre prenia la creu que portava penjada al coll, tot remugant alguna cosa...
- Vinga noi! Que és per avui! - cridava el públic...
- Ai, Senyor...- va dir resignat un altre torero més experimentat – aquests becaris...a veure: tu t’hi poses al davant, el crides i llavors fas “un natural”, després un parell de “pases de pecho” i et poses el públic a la butxaca. Això sí, vigila les banyes! No tinguéssim un disgust...

El torero becari esperava el toro enmig de la plaça. Les cames li tremolaven i una gota de suor freda li queia “montera” avall. Per sort seva, “Saleroso”, de 500 Kg., de la “ganadería” de Manolito Campeón, havia estudiat a la Universitat Taurina de Sevilla (U.T.S) i li havien convalidat les assignatures “Cornades I” i “Cornades II” per uns mòduls d’ “Introducción al Pasodoble” que havia fet un any abans...

Un Sant Jordi global

Vivim en un món cada cop més globalitzat, on canvis constants passen a gran velocitat i tot està lligat. Podríem dir, en certa manera, que totes les aigües es comuniquen i que cada cop tenim menys compartiments estancs: el que passa a l’altra banda del planeta ens pot acabar per afectar a nosaltres. Les nostres responsabilitats, com a ciutadans d’aquesta comunitat global ja no es limiten al nostre poble, ciutat o país, sinó a tot el món. Cal però, fer un esforç per a no veure aquest fenomen com un fet negatiu: els diaris van plens de notícies que ens parlen de la “deslocalització” d’empreses multinacionals que s’ubiquen allà on la mà d’obra té un cost més barat sense tenir en compte els treballadors, o de guerres llunyanes que acaben per tenir conseqüències, de vegades fatals, al nostre país. De cop i volta, sembla que el món s’hagi convertit en una mena de joc de sobretaula, on les multinacionals i les xarxes financeres, amb la connivència d’un grapat de poderosos, fan i desfan amb les seves pròpies regles de joc. De vegades, fa l’efecte que la globalització s’hagi convertit en un enorme monstre ferotge i terrible, un drac, que ho enverina tot amb les seves alenades, sense que nosaltres hi puguem fer gran cosa i que ens cal també, un Sant Jordi global, que prengui diverses formes per tal d’evitar els excessos que aquesta provoca: més pes per part dels Estats, on es supleixin i corregeixin les mancances i desajustos que l’economia de lliure mercat implica, la creació d’organitzacions civils (ONGs) per a reforçar-ne l’actuació, l’ús de les noves tecnologies de la informació per a assolir una comunicació més eficient, etc. i garantir així un millor repartiment dels recursos: reduir la pobresa mundial, millorar la sanitat, l’educació, etc. i construir un món global on la diversitat es vegi com una font de riquesa i no com un obstacle. Globalitzem els valors, la cultura: el 23 d’abril, data en que van morir autors com Cervantes o Shakesperare o en que van néixer d’altres com Nabokov o Josep Pla, ha estat escollida per la UNESCO per a celebrar el dia Mundial del Llibre i fer que es celebri així, la diada de Sant Jordi, arreu del món. Fem doncs, que la globalització no sigui com el drac de la llegenda, que atemoria la gent, sinó més aviat com els dracs de les construccions de Gaudí: que estigui feta de petites rajoles, de “trencadís”. Una sola obra, però on cada peça compti.