divendres, de juliol 30, 2004

 

Agost

Dani Nel.lo... Posted by Hello


Tanquen els "blogs" (blocs?), la Nova Jazz Cava de Terrassa...només quedem tu, jo i la cafetera. Vols un cafè?

|

dijous, de juliol 29, 2004

 

Comme d'habitude

 
L'Ajuntament de Castellar (Vallès Occidental) va aprovar abans d'ahir un manifest pel qual el municipi es declara poble antifeixista. El text, consensuat amb la plataforma ciutadana Castellar Contra el Feixisme, representa un compromís per treballar conjuntament amb tota la ciutadania i eradicar els brots de violència neonazi i xenòfoba que s'han registrat a la població i que afecten tots els àmbits de la societat.El text es va aprovar per unanimitat de tots els grups polítics a excepció del Partit Popular…Comme d’habitude.

Tots menys el PP... Posted by Hello


|

dimecres, de juliol 28, 2004

 

"Carcas sonne"

Carcassonne (1918) Posted by Hello


La llegenda diu que l'emperador Carlemany va assitiar la ciutat governada per la princesa Dame Carcas. Passava el temps i no quedava més aliment per a la població que un porquet i una mesura de blat. Convençuda de l'eficàcia de la guerra psicològica, Dame Carcas va engreixar el porquet amb l'última ració de blat i el va enviar, gras i rodó, a l'altra banda de la muralla. L'emperador va renunciar a prosseguir l'assetjament d'una ciutat on l'aliment era tan abundant que se'n servien per riure's de l'enemic. Mentre Carlemany s'allunyava amb les seves tropes, Dame Carcas va fer sonar la trompeta (Carcas sonne, d'aquí el nom) i va proposar la pau a l'emperador.

Com se sol dir: si non è vero, è ben trovato.

|

dimecres, de juliol 21, 2004

 

La Lluna

Em vaig comprar un llibre per a reconèixer els estels, les constel.lacions...Ja de nit, en sortir a fora al pati, el cel estava núvol i no es veia gran cosa. Vaig tornar a entrar i em vaig fer una tassa de cafè. Al cap d’una estona vaig tornar a sortir: amb prou feines si es reconeixia l’Óssa Major. Vaig aixecar la tassa de cafè per a fer un glop i a sota, a les estovalles, em vaig trobar aquesta lluna. I és que sovint, les coses que busquem, ens apareixen quan menys ens ho esperem!

La Lluna de cafè... Posted by Hello


...I tot aprofitant que faig vacances, m'hi quedaré uns dies... 

                          Fins aviat!!


|

dimarts, de juliol 20, 2004

 

Coses que no entenc:

Com un rei...! Posted by Hello

 
La Monarquia...

|  

Pensem-hi un minut.

Globalitzats
 
“La iniciativa ja no està en mans dels estats, sinó de les grans multinacionals, dels centres de recerca i de les empreses tecnològiques, o de masses humanes endutes per la fam, la religió, el desig de supervivència o de venjança."
 
"És cert que tendim a confondre el valor amb el preu. Però també és cert que posem molt malament els preus. I això vol dir que la crisi de valors no és simplement passatgera sinó profunda. Quan el mercat mana tant com ara, els valors són mercantils i la vida humana, una simple mercaderia, molt poc cotitzada. "
 
Aforismes
 
“Sospita de tu mateix i et vacunaràs contra l’arrogància"
 
"Digues-me què et sedueix i et diré qui ets"
 
Aquestes són algunes de les reflexions que podeu trobar al darrer llibre de Josep-Maria Terricabras, Pensem-hi un minut . Un llibre que val més del que costa, segur.


|

dilluns, de juliol 19, 2004

 

Olors...

 
 
Les olors són, sovint, el fil que ens lliga al nostre passat, als records. Les fotografies, per exemple, també ho fan, però moltes vegades són només un testimoni, el document gràfic que aquell moment, aquella rialla, aquell lloc, van existir i van quedar fixats per sempre en un tros de paper. Però les olors són molt més evocadores, potser perquè la majoria de vegades ens agafen desprevinguts: al carrer, en entrar dins d’una botiga, en passar prop d’una finestra, en sortir de casa...n’hi ha prou de sentir l’olor de les coses que ens envoltaven quan érem nens, per tornar, de forma indefectible, a la nostra infància: de ben segur que l’olor de determinada colònia ens fa veure, per uns instants, davant del mirall, ben “clenxinats” i  amb la bossa penjada a l’esquena a punt d’anar a l’escola. L’olor de la fusta molla em porta sempre a la fusteria on el meu avi, entre taulons, xerracs, martells i serradures, em feia, amb la cigarreta de picadura a la boca i el llapis a l’orella, cotxes, avions i totes les coses que poden passar pel cap a un nen de deu anys, que no són pas poques (“Com ho faries per fer un angle de 45o sense transportador? El “traces” i el “manyes”, el millors companys de feina!”, sempre em deia), l’olor del clor de l’aigua als bassals dels carrers acabats de regar, em duu al blau de les piscines a l’estiu, a tu, als crits i als esquitxos i als jocs innocents, perquè com diu la cançó, “no en sabíem més” i “teníem 15 anys”. L’olor del cafè mòlt, em duu al darrera del carrer Major, a la fàbrica torrefactora que allí hi havia i a la meva escola, que era a prop, als jocs i les joguines, a la senyoreta Lola, als gomets, els pinzells i les pintures, el brioix de crema a cal Villaró i un “sobre-sorpresa” de cinc pessetes a “La Moderna”. Les olors, com una cinta que el vent enlaira i que ens trasllada als racons de la nostra infància, que ens recorda, quan menys ens ho esperem, el nen que un dia vam ser.
 
Tot escoltant: "Nuages". Django Reinhardt

|

diumenge, de juliol 18, 2004

 

No hi donis més voltes...

No hi donis més voltes... Posted by Hello


|

dissabte, de juliol 17, 2004

 

Dubtes...

Loonely Tunes... Posted by Hello

 
Per què, encara avui, les oques van descalces i els ànecs també?

|

divendres, de juliol 16, 2004

 

Corey Harris: Fish ain't bitin!

Si no piquen: toca la guitarra! Posted by Hello

 
Va tocar ahir a La Boite (Mas i Mas) . Em va agradar més al Festival de Blues de Cerdanyola. Potser no li venia de gust, què hi farem? Ell és així. Incapaç de fer com aquells músics que toquen sense ganes, com aquell que va a l'oficina un dilluns, tot fent veure que senten la música. Tot i així va tenir bons moments (un blues, és un blues!). Del disc, que no és pas l'últim, però és un dels que tenim al Cafè, m'agrada la portada, que diu "Fish ain't bitin", és a dir, "els peixos no piquen". Lluny de preocupar-te, aprofites per a tocar la guitarra a la vora del riu. "Si plores perquè ha marxat el sol, les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles" (R.Tagore). Deu ser això. 
 
Tot escoltant: Sweet black angel. Corey Harris


|

dijous, de juliol 15, 2004

 

Tot el que t'enduràs.

Els xiprers...(Van Gogh.1890) Posted by Hello


Anem per aquesta vida com si en duguéssim una altra de recanvi a la butxaca. I no. Ningú no es recordarà de nosaltres quan siguem al serrat del vent, a l’ombra dels xiprers. Què en sabem dels nostres avantpassats? Què en sabem de les seves dèries, de les seves ambicions, dels seus neguits? No cal anar massa lluny, només tres generacions enrera, a tot estirar. Què en sabem del nostres besavis? I dels rebesavis? Jo del meu només en sé que es deia Ramon, que duia ulleres, que tocava la guitarra, la mateixa guitarra que ara tinc a les mans, amb una funda de pell negra i vellut vermell i que li agradava escriure cartes. Les coses que un dia ens van pertànyer diuen força de nosaltres mateixos: una guitarra, unes cartes dirigides a un amic...res a veure amb aquest “tant tens, tant vals” més present ara que mai a la societat que ens ha tocat viure: el meu cotxe no dirà res de mi quan jo no hi sigui, segur. Les cartes escrites als qui vam estimar, una guitarra...és tot el que realment ens quedarà, el que de debò dirà què vam ser. I nosaltres, què ens endurem? Ben poca cosa. O res, potser. Surt, doncs, al carrer. I viu.

Per a tu, un dia que no volies sortir al carrer...

|  

NOTABLE!!

Aquí al Cafè, a estones, també donem classes de repàs d'alguna assignatura de la Universitat. M'acaba de trucar la meva alumna: "Carles, he tret un notable!!"

M'agrada que les coses surtin bé!

p.s: això no és un post, és...coses que passen al Cafè!

|

dimecres, de juliol 14, 2004

 

Filosofia a l'estiu!

Nietzsche. Posted by Hello


Dos llibres que hem llegit al Cafè i que ens han agradat molt: "Només sé que no sé res" i "El consol de la filosofia" de L'Alain de Botton.(Vàreu veure la sèrie a TV3?)

Bon profit!

|

dimarts, de juliol 13, 2004

 

"Patums"

La Patum de Berga Posted by Hello


Patum.Així s’anomena l’animal fabulós que hom fa sortir a les processons i a les festes populars com la Patum de Berga. Una patum és, alhora, aquella persona que gaudeix d’una gran consideració, més pel lloc que ocupa, per la seva fama, etc...que no pas pels seus mèrits reals. Les primeres les podem veure, si fa o no fa, un cop a l’any, la resta les veiem tots els dies i com el rei del conte d’Andersen, acostumen a anar del tot despullades, vestides només amb la roba que la nostra ignorància, bona fe, ganes de buscar líders o modes els donen. Són per tot arreu, perquè a tots, per alguna banda o altra ens fan falta: tothom necessita referents, tothom té una opinió preformada. A vegades podem arribar a pensar que no tenim prejudicis però és que els tenim tan interioritzats que no ens n’adonem. Particularment, sempre m’ha fet gràcia el col•lectiu dels “jo no tinc prejudicis”, tots amb discursos i maneres clòniques, capaços de dir-me qui sóc o com sóc pel fet d’haver estudiat determinada carrera, per exemple. Tots necessitem patums, perquè anar pel món despullat costa. Hi ha patums polítiques, que tenen més raó que els altres perquè tenen més micròfons i a un volum més alt, patums ideològiques, pontífexs vestits amb togues i càtedres, patums de la fe, patums militars, que s’inventen guerres, mèrits, honors i medalles...sense tenir en compte les nostres petites “patums” de cada dia: El “Golf” últim model, els vestits d’Armani, les bosses Yves Saint Laurent, les plomes Montblanc, el Ying, el Yang, els fulards, les samarretes liles, els cabells llargs, els cabells rapats, els texans descolorits, les corbates de seda, les Dretes, les Esquerres....Tots busquem un mirall que ens reflecteixi la nostra imatge, els nostre grup on pertànyer. Tots busquem les nostres patums, i vestir-les, no fos cas que algú, com el nen del conte d’Andersen, sortís d’entre la multitud i ens digués, tot fent befa, que anem completament despullats.

|

dilluns, de juliol 12, 2004

 

Petons

El petó. Klimt (1908) Posted by Hello


N’hi ha de curts i de llargs, a la galta, al front, als llavis...d’amistat, fraternals, maternals...de Judes, de secs o d’humits, maldestres, experts i fins i tot de professional! Amb gust de clor i amb gust de mar, de més dolços i de més salats, urgents o sense pressa, de benvinguda o de comiat. Diuen que el més difícil de fer és el primer. Jo crec que el més difícil, és l’últim.

|  

"PATÈTIC" (de Quim Monzó)

Per a Na Hns, que troba que al món, hi ha coses "patètiques"...

"Ara, tot és patètic. Per poc malament que et quedin uns pantalons, de seguida hi ha algú que diu: "Et queden patètics." Si un sopar va ser mínimament avorrit te l’expliquen dient: "Va ser un sopar patètic." Fa cosa d’un mes, per explicar que és mentida que Miquel Roca no volgués ser alcalde, no sé qui va dir: "Roca ha intentat ser alcalde. És patètic que ara ho negui." El comentarista esportiu explica que el partit de futbol ha acabat amb "un resultat patètic. " Fins, en el discurs d’investidura com a doctor honoris causa, Francisco Ayala va dir que el nacionalisme de la generació del 98 "va ser patètic".

¿De debò totes aquestes coses mereixen el qualificatiu de "patètic"? Ja no hi ha coses ni situacions penoses, ridícules, avorrides, lamentables, fatals, tristes, risibles, grotesques, carrinclones, deplorables, llastimoses o desoladores. Ara, a totes aquestes coses o situacions se’ls encoloma el qualificatiu de "patètiques" i avall que fa baixada. Adéu, matisos. De tan mal utilitzat, l’adjectiu ha acabat perdent el sentit original i convertint-se en un clixé del qual cal fugir.

[...] En aquest llenguatge reduccionista que corre, "patètic" s’ha convertit en l’oposat de "genial". Des de fa encara més anys, tot allò que és mínimament acceptable és "genial". Si no són "patètics", els pantalons són "genials". Si no és "patètic", el sopar és "genial". I el resultat del partit de futbol, també: un resultat "genial". Al món ja no hi ha coses bones o dolentes. Ara tot és o bé "genial" o bé "patètic". I entre tots dos qualificatius, el desert. Patètic, francament."

Q. Monzó, Del tot indefens davant dels hostils imperis alienígenes, Barcelona: Quaderns Crema , 1998

|  

Jo, és que sóc de lletres...

Si quan caminem fem servir les dues cames, si per agafar coses fem servir les dues mans i per veure-hi, els dos ulls, per què a l’hora de pensar hi ha gent que et deixa anar allò de: “Ah, jo, és que sóc de lletres...”, com si només fessin servir una part del cervell? “Ui, jo és que sóc de lletres...no les entenc les estadístiques.”, “això no t’ho sabria pas calcular, sóc de lletres, jo...”, “vaig estudiar la carrera de Dret, no hi tenia massa vocació, però és clar, com que era de lletres...”. Diuen “sóc de lletres” mentre s’espolsen la camisa i els cauen un parell d’equacions, un grapat de números senars i tres o quatre integrals. “Sóc de lletres!” com si tinguessin una mena de tàpia mental i amb això ja quedessin del tot excusats. Qualsevol problema matemàtic que es pot resoldre amb una equació de primer grau és vist pels “jo, és que sóc de lletres” com una mena de travessia pel desert, i una vegada plantejat i resolt se’t quedaran mirant amb cara de “vols dir que és així?”. Una cosa diferent és que tinguem més facilitat per una matèria que per una altra i això potser fa que ens agradi més. Cadascú té unes habilitats determinades: Einstein tocava el violí, però ha passat a la història per allò de “E=MxC2” i Marx escrivia poesia però se’l coneix per ser l’escriptor de “El Capital”, però no eren “de ciències” o “de lletres”, com si fossin matèries excloents. En Joan Margarit, per posar un exemple de casa nostra, és arquitecte i poeta amb diversos premis per ambdues bandes. Per què doncs, el raonament “sóc de lletres”?. És com si anéssim a un restaurant i demanéssim un filet i al cap d’una estona es presentés el cambrer amb un plat amb unes patates i uns pebrots verds fregits al costat i que en reclamar el nostre filet (“al punt, si us plau”...) vingués el cuiner i ens digués que, malgrat el que hi diu al menú, ell no és “de carn” i que ja fa temps que s’ha especialitzat només “en guarniment”.

|

diumenge, de juliol 11, 2004

 

Un argument de pes

És a prop d’un munt de sorra, amb un cubell, una pala i un garbell. Ajaguda d’aquella manera que només la quitxalla més petita poden fer, gairebé toca el terra. Una postura que ja d’adults produiria un desballestament o un fort atac de lumbars a més d’un.

- Què fas?- li dic
- Terra fina! – em contesta, tota riallera, mentre tira una palada de sorra al garbell
- I per què?
- Perquè m’agrada!

No sé què els semblarà a vostès -que diria en Josep Pla- però a mi m’ha semblat un argument amb molt de pes.

Tot escoltant: "Raons de pes". Umpah-pah (1991)

|

dissabte, de juliol 10, 2004

 

Les obres del Cafè

De tant en tant hi fem obres al Cafè. Són obres virtuals, és clar, com tot a Internet, però fan el fet. Potser és que no hi estic acostumat, no sóc informàtic, però des del primer dia em va sorprendre aquella teranyina de codis que el conformen. Són paraules, dígits, signes que em prou feines entenc. Jo els veig com fils d’estendre que em serveixen per a penjar-hi coses: un rellotge, una finestra des d’on veure quanta gent hi ha al Cafè, altres portes i és clar, les fotos i els articles, com aquell que estén la roba. Tot plegat recorda aquells quadres fets de llana, que quan els gires només són un manyoc de fils que es creuen. Jo els tallo, enganxo, cuso...faig i desfaig una mica a les palpentes, llavors hi faig un nus i torno a la cara amable del Cafè. Tant de bo amb nosaltres mateixos fos tan fàcil! I és que moltes vegades, les cordes que ens conformen, fan un teixit d’allò més complicat.

Woman seated in the underground.Henry Moore (1941). Tate Gallery Posted by Hello

|

dijous, de juliol 08, 2004

 

"Intel·lectuals"

-És genial!- deia l’home dels cabells llargs
-Quina força...- comentava la dona del fulard
-Aquest escultor és fantàstic!- deia un tercer
-Fixa’t com l’escultura es recolza a la paret, quin estudi dels angles...
-I com es projecta l’ombra dels focus, és tota una metàfora del “jo” i “l’altre”, de l’ego i el pathos, sempre, és clar, parlant des d’un punt de vista hegelià dels termes...
-I com al final davalla en aquesta extensió de fils en un símil perfecte de l’ètica aristotèlica, una concepció schopenhaueriana de la vida...
-I el terra tot amarat, com si fos el “schunzenspitten” primer, condició sine qua non per a que la raó pura es doni...
-I l’altre extrem, antropomòrfic, talment com si es pogués agafar...
-I malgrat la gravetat, el dinamisme de l’element per se...
-Un reflex de l’home dins la societat i la societat dins l’home, en un ascetisme intramundà, tal com deia Weber.
-Tan avantguardista i alhora, clàssica, superant, això sí, la definició platònica del concepte...
-No tinc paraules, és...és...
-És la meva fregona...- va dir amb desgana la dona de fer feines del museu, mentre l’agafava d’una revolada- disculpin, és que me l’he deixada quan he fregat fa una estona. No pateixin pel terra, de seguida serà sec...

Etiquetes de comentaris:


|

dimarts, de juliol 06, 2004

 

Coses buides

A vegades les paraules deixen de tenir significat, de cop i volta es buiden i ja no volen dir res. Cauen al terra o sobre la taula i fan un soroll sord, opac, com una mena de closca buida i esquerdada. Les lletres hi són; i el so, però ja no volen dir res. El mateix passa amb les coses: hi ha dies que hi són sense ser-hi, com si formessin part d’un decorat una mica atrotinat i polsós. Fa l’efecte que si les rasquéssim amb l’ungla del dit, se’ns desfarien i caurien al terra tot fent una crosta de pintura vella. Hi ha dies que les coses romanen al seu lloc, com sempre, però semblen més inanimades que mai, mortes. Ahir mateix, per exemple, se’m va morir una cançó. Era al disc de sempre, al mateix lloc de sempre. La vaig posar al reproductor però les notes queien dels altaveus com si fossin còdols o trossos de carbó mineral que anaven rodolant pel terra i s’acumulaven en un racó, tot fent una pila. Vaig pensar que era normal, que els anys no passen en va, i que certes coses no aguanten el pas del temps, al capdavall eren només les estrofes. La tornada de la cançó era, de sempre, el millor. Quan va arribar, però, després de dues estrofes, va caure al mig de l’habitació, tota folrada de plom, com una enorme baluerna de notes rovellades que grinyolava per tot arreu. Pobra cançó, no va arribar al final del disc. No me’n sabia avenir, perquè sempre m’havia agradat aquell grup i la cançó que tocaven. Era una cançó brillant, d’un vermell roent amb espurnes daurades, com si estigués de revetlla, amb una tornada que enganxava a la primera, ja ho he dit, i que convidava a taral•lejar-la al cap de poc de sentir-la. Pobra cançó, què li deu haver passat? El temps li ha rovellat les notes i l’ha tornat feixuga i rogallosa? No pot ser: el disc és el de sempre. Potser és que ja he sentit la cançó massa vegades. Potser és que el temps esmussa els sentits i el que s’ha rovellat, sóc jo.


|

dilluns, de juliol 05, 2004

 

¿CSI Las Vegas o CSI Miami, Grissom o Horatio?

Crime, Scene, Investigation... Posted by Hello


Nota: Som a la rebotiga del cafè, veient el CSI...

|

diumenge, de juliol 04, 2004

 

Records...

La desintegració de la persistència de la memòria. Salvador Dalí Posted by Hello


Què passaria si un dia ens miréssim al mirall i no ens reconeguéssim al fons dels nostres ulls, als plecs de la nostra pell? Què passaria si la persona que ens observa des de l’altra banda ens fos un estrany?

Perdre els records es perdre la identitat.

Hauria de poder fer alguna cosa més que seure i veure com els teus es converteixen en runa. Perquè de vegades tinc por de trucar a la teva porta i veure que la persona que m’obre, ja no ets tu.



|

divendres, de juliol 02, 2004

 

Me'n vaig 2 dies a Girona. Fins dilluns!!


|

dijous, de juliol 01, 2004

 

La violència de gènere.

Editorial a Forja (setmanari local)

La violència de gènere. Posted by Hello


Finalment el govern central ha aprovat la tramitació del projecte de llei contra la violència de gènere. La magnitud i la gravetat del problema exigien la celeritat del tràmit: l’anomenada “violència de gènere” (una mala traducció del “gender” de l’anglès) és un fet constant als nostres diaris, un degoteig continu. Gairebé cada dia, els mitjans de comunicació s’han de fer ressò d’un nou cas de violència amb conseqüències, moltes vegades, fatals. Diversos estudis jurídics i sociològics avalen la majoria de mesures que instaurarà la nova llei quan l’aprovi el Congrés de Diputats. En qüestions com les de la violència domèstica, s’està vivint en els darrers anys un canvi cultural important: moltes dones han deixat de considerar l’agressió dels seus cònjuges com una fatalitat i han pres consciència que eren víctimes d’un delicte. Era necessari, doncs, que aquest canvi tingués una adequada resposta legislativa. El text revisat en el consell de ministres es basa en quatre eixos: la prevenció, la protecció, la recuperació de les víctimes i les sancions als agressors. Potser de tots aquests punts, el més important a llarg termini és el de la prevenció, ja que la resta fan referència a agressions ja consumades. Prevenir que aquestes no passin és el més important. Cal, doncs, subratllar la importància de l’educació en la igualtat a les escoles com a primera mesura per eradicar, tal i com esmenta el text, “un sentiment de dominació” cap a la dona, tot canviant determinats rols establerts fins ara, amb la inclusió en el contingut curricular de la formació en igualtat de gènere. Un altre eix important serà el de la protecció, on s’hi implicaran totes les forces de seguretat, policia local inclosa, juntament amb la creació d’una delegació del govern contra la violència de gènere i una secretaria general d’Igualtat. Per altra banda, s’ha descartat adoptar cap mesura concreta per prevenir denuncies falses de violència de gènere en considerar que els casos que es donen representen una proporció ínfima. La formació i els ajuts a les dones també tindran una especial rellevància. Podem dir, doncs, que la tramitació d’aquest projecte de llei suposa un pas molt important per a donar solucions a un fenomen que, segons recordava el Ministre de Treball i Afers Socials, Jesús Caldera, en els últims anys ha suposat la mort de 600 dones (gairebé 100 el 2003) i que provoca un allau anual de denúncies per maltractament físics i psíquics. Concretament, segons els informes realitzats amb les darreres dades estadístiques, es pot assegurar que a Espanya hi ha uns dos milions de dones víctimes de maltractaments.


|  

Lliçons de periodisme comparat.

Periodisme... Posted by Hello


El País (1/07/04):

El informe policial del 11-M prueba que las pistas nunca apuntaron a ETA

La Razón (1/07/04):

La documentación proporcionada no desvela datos esenciales sobre las líneas de investigación que se siguieron nada más cometerse la matanza de Madrid

|

This page is powered by Blogger. Isn't yours?

Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 2.5 Spain License.