dimarts, d’agost 31, 2004

 

Fotografies

Màquina antiga... Posted by Hello


Els seus viatges són una successió de fotografies, res més. Si no ho han fotografiat no existeix. Són a tot arreu, des de Roma a la Sagrada família, un exèrcit de formigues amb màquines de retratar. Ho fotografien tot, res s’escapa a l’objectiu de la seva càmera. O potser sí: sabran explicar quan tornin quin gust feia el cafè a Roma? Quin aroma tenia? El tacte de les pedres centenàries, el sabran explicar sense fotografies? L’amabilitat de les persones, les seves paraules, noves per a nosaltres, com les fotografiaran? Tornaran amb les maletes plenes de monuments, edificis, quadres...tot. Una imatge al capdavall, res més. Per a ells els xiprers de Van Gogh seran això: un xiprer, sense saber-hi veure al darrera l’ànima atormentada del pintor. Carcassona serà només una ciutadella del sud de França i la Torre Eiffel, un monument. No en sabran res de la seva Història, de la seva gent, del perquè, dels motius. Tot això els és igual. Es pot fotografiar el temps, tot sopant al Trastevere? I les notes dels músics ambulants a Colònia? L’olor de les flors a Suïssa, la podran fotografiar? El gust de la cervesa freda a Berna, el de la Mussaka a Atenes, les tapes a Donosti, l’aire al Montblanc...com ho fotografiaran tot això? Tornaran amb les maletes plenes de llocs i persones que en el fons no hauran existit mai perquè no han sabut veure’n la seva essència, els seus motius, la seva Història, les raons per les quals un dia van ser i ara són. Viatges sense gust de res, asèptics, records...fets només de paper.

|

dilluns, d’agost 30, 2004

 

En blanc...

...com enmig d'una "Tormenta de neu a alta mar". William Turner (1948) Posted by Hello


¿Qui no s’ha quedat mai en blanc? La sensació sempre és la mateixa : enmig d’una oració, d’un discurs, la paraula s’esvaeix i deixa en lloc seu un forat al pensament. Astorats, llavors, la busquem. Però no hi és, s’ha evaporat. Per uns instants, el pensament és un erm, una cambra buida sense cap mena de referent, un atzucac i no ens queda més remei que admetre que hem perdut el fil del que estàvem dient o anàvem a dir. “Com pot ser”- ens preguntem, llavors - “que les paraules ens traeixin d’aquesta manera?”

Però no hi fa res, per sort les paraules sempre tornen i només queda la por d’aquell moment en blanc. I és que, sovint, fa l’efecte que el nostre pensament és fet només de paraules i que amb elles, quan les perdem, ens perdem una mica nosaltres.

|

dissabte, d’agost 28, 2004

 

Conflictes

Els "Jo" Posted by Hello


De vegades costa posar d'acord tots els "jo" que duem a dins, oi?

|

dijous, d’agost 26, 2004

 

L'Urf...

L'Urf Posted by Hello


Feia una bona estona que l’Urf era assegut en aquella pedra, tot pensant la manera de menjar-se aquella cuixa. Uns dies abans, havia caigut del cel un raig de llum (que el grup va acordar anomenar “llamp”) que encengué una vella soca. La llum, d’un taronja intens, presa dins el tió, ballava amb el vent bo i escalfant-los a tots. Com a ofrena, decidiren llençar-hi una cuixa de xai, ofrena que una hora més tard i davant del migrat rebost d’aquell dia, optaren per retirar del foc, per acabar descobrint amb gran sorpresa, que la cuixa rostida era molt més bona.

Però avui del cel no hi queia res i l’Urf no parava de donar voltes a la manera com podia rostir el xai. Voltes i voltes...voltes i voltes...fins que al vespre, fosc i ja cansat, es va aixecar. Frustrat, va llençar una puntada de peu a un còdol que va anar a espetegar contra una altra pedra, tot fent sorgir, d’enmig de la foscor, una espurna d’un taronja intens...

Etiquetes de comentaris:


|

dimecres, d’agost 25, 2004

 

Petits detalls (i III)

(Continuació)

La comitiva era a fora i d’un moment a l’altre vindrien els de la funerària per a recollir-lo junt amb totes les corones de flors (“Dels teus fills i la teva dona que tant et van estimar”...).

Hi havia un silenci espès a tota la sala. De sobte es van sentir uns cops, la Juliette de primer va pensar que trucaven, però no, provenien del taüt. Espantada davant la possibilitat que el seu marit fos viu, va córrer a obrir-lo.
- “Juliette! Oh!...Gràcies!...Gràcies!”- va a encertar a dir l’home, tot atabalat i ben blanc -“Em pensava que m’hi quedava! Sóc viu!...sóc viu!”

Però la Juliette ho ha havia arreglat tot fins el més petit detall: la música, les flors, els recordatoris... i dos bitllets d’avió cap al Brasil. Va posar un coixí dins del taüt i el va tancar d’un cop sec -clac!- mentre per la porta entraven, diligents, els homes de la funerària.

Etiquetes de comentaris:


|

dimarts, d’agost 24, 2004

 

Petits detalls (II)

(Continuació)

Tot era a punt per a la cerimònia, seria un enterrament de luxe, s’havia arreglat tot amb molta cura, tots els petits detalls que ell tant mirava: la música (L’adagi d’Albinomi, no per sentit, deixava d’emocionar-lo), les flors (els lliris sempre li havien agradat)...havien vingut companys d’arreu del món i el capellà tenia a punt una homilia on s’exaltava la figura del que havia estat bon pare, espòs, home de negocis i benefactor de la humanitat (fins i tot seria enterrat dins de l’església de Saint Michelle on ell, catòlic fervorós, tantes donacions havia fet).

Ja amb el cofre tancat (de fusta noble amb incrustacions d’or) a la cambra només hi quedaven la seva dona Juliette i ell...(continuarà)

Etiquetes de comentaris:


|

dilluns, d’agost 23, 2004

 

Petits detalls

Pierre Laffaiette va morir sobtadament mentre es prenia un mojito a la piscina de casa seva (realment l’Adelina preparava uns mojitos esplèndids, amb el gel picat però no molt, amb el rom al punt i un parell de fulles de menta al capdamunt).

Ara jeia al tanatori de Mont-Ciel, amb el vestit de ratlla diplomàtica que tant li agradava, mentre la seva dona, Juliette, se’l mirava amb cara afligida.

Pierre Laffaiette havia estat un home brillant, del no res havia aixecat un imperi: va començar en un petit taller al garatge, però de seguida va començar a ampliar el negoci, a diversificar, a obrir nous mercats amb el tràfic d’armes (míssils suïssos, fusells russos, mines antipersona espanyoles...) i diamants (de l’Àfrica, principalment), tracta de blanques i algunes coses més d’extorsió i xantatge (un polític incaut, algun empresari...)

Tenia, a més, un parell de fundacions filantròpiques que, de passada, ajudaven a blanquejar diners i a pagar menys impostos mitjançant alguna estratagema d’enginyeria comptable i alguns suborns...(continuarà)

Etiquetes de comentaris:


|

diumenge, d’agost 22, 2004

 

Escopiu!

“Amb Pilar del Castillo discutíem de cultura…”. La mateixa Pilar del Castillo que va dir allò de “habría que ver cuando se ha prohibido hablar una lengua en España”, Salvador? Va ser Joan Salvat-Papasseit el que va dir allò de “escopiu a la closca pelada dels cretins” i segons el Fabra (per dir una definició objectiva), un cretí és “aquell que pateix de cretinisme (idiotesa endèmica o heretada) o una persona estúpida". Ja saps doncs, Salvador, què et toca.

|

dissabte, d’agost 21, 2004

 

Contorns

Cortina.René Magritte (1898-1967) Posted by Hello


Quan érem petits a l’escola hi teníem, penjats a la paret, una sèrie de números, de l’1 al 10. Eren fets de paper de vidre i nosaltres els resseguíem amb el dit, així els reconeixíem, n’apreníem la forma i els escrivíem. Ara sovint també ens resseguim, per dins, però al contrari del que passava quan érem petits, hi ha dies que no ens reconeixem. Llavors diem “bon dia” o “bona tarda” i parlem del temps que farà l'endemà.

|

divendres, d’agost 20, 2004

 

El suplent

Mans dibuixant.M.C Escher, 1948 Posted by Hello


Tinc un suplent. Tots en tenim un, suposo. S’assembla a mi, parla com jo, és mou com jo...anem plegats, l’un al costat de l’altre i a vegades la gent ens confon. És clar. A mi ja em a bé. Al capdavall, d’això es tracta. Tothom té un suplent. El treiem a la feina, a vegades, als estudis, a les converses...el treiem i li fem fer que sí amb el cap, mentre nosaltres som lluny. El problema és que de tant usar-lo, el suplent és converteixi en jo i el jo, passi a ser el suplent.

|

dijous, d’agost 19, 2004

 

De bous i bèsties grosses...

Amb el Fòrum passa com amb la darrera pel.lícula de Michael Moore: cadascú en pot tenir una opinió determinada, però hi ha imatges, com la reacció de Bush a l’escola en saber l’atemptat a les torres bessones o la cara dels senadors en ser preguntats per què el seu fill no anava a la guerra, que no admeten discussió. Amb el Fòrum podem estar més o menys d’acord amb la seva funció, els seus continguts, etc…però el que em sembla evident és que a aquestes alçades ja és prou clar que no s’acompliran els objectius de públic previstos i que tindrà pèrdues.

De tots els factors possibles, crec que el preu de les entrades n’ha estat determinant: massa cares pel plantejament que s’havia fet. En aquest sentit, em sembla que no es van fer prou bé les previsions: si els preus s'haguessin fixat una mica més baixos, junt amb un millor ús dels diferents tipus de preu en funció de l’hora i del públic – edat, estudiants, etc…- haurien permès una afluència de públic més elevada, fet que hagués servit alhora, per donar a conèixer un esdeveniment que mai s’ha sabut explicar prou bé.

No sempre els esdeveniments, institucions, etc...de tipus públic han de tenir beneficis, tot i així trobo que en aquest cas hauria estat desitjable i s’hagués pogut assolir. Però ara per ara, diria que el Fòrum és, comptablement parlant, un bon forat.

...i II

No en volia parlar ahir per no barrejar les coses però: de debò que ARA se n'han adonat que aquest no és el tipus de turisme que ens convé? Després de tants anys? O és senzillament que hem anat tirant de veta fins que ha començat a donar símptomes d'esgotament? A Barcelona, per parlar d'un cas que tinc més proper i que veig cada dia, diria que també se'ls estan encenent unes quantes llums vermelles. Potser caldria anar fent un pensament...

|

dimecres, d’agost 18, 2004

 

El "Perich", again.

...i el gat. Posted by Hello


• La mejor prueba de que en los Estados Unidos cualquiera puede llegar a presidente,la tenemos en su presidente.

• España tiene una enfermedad de pronóstico reservado. Reservado por algunos que no quieren que cambie el pronóstico.

• Lo de "dame pan y dime tonto" podría aceptarse si el pan nos lo dieran.

• Es posible que ustedes no sepan que con lo que vale un tanque se pueden comprar tres coches deportivos, una villa en la Costa y tres personas de servicio. Pero los que indudablemente lo saben son los que fabrican tanques.

• Según las normas imperantes en la actualidad, un imbécil es un imbécil que no tiene dinero.

• El dinero sí da la felicidad. Lo que no la da es ganárselo.

• A buen hambre no hay pan duro. Y a buen dinero tampoco.

• Eso de que no hay mal que cien años dure está por ver.

• Ser honrado no conduce a ninguna parte que aprecien los demás.

• Toda persona inteligente suele quedar como un imbécil cuando se halla rodeada de imbéciles.

• Todo empresario nos dirá que gracias a él comen muchos trabajadores. Lo que no dirá es que gracias a muchos trabajadores él come mucho mejor.

• Es muy fácil llegar a los cien años si uno no se empeña en llegar vivo.

• La línea más larga entre dos puntos es la RENFE.

|

dimarts, d’agost 17, 2004

 

El final de la festa.

L'as de "bastos"... Posted by Hello


Al final t’ha deixat. És clar. Però va...ja sabies que tard o d’hora ho faria. Ara ja no som als 90, ni tenim 20 anys. Ara ja no es porta el “grunge” i tot té un aire natural, ecologista i solidari. Ara la guitarra ja no enlluerna a ningú i les recopilacions de música han de sonar dins d’un Golf o dins la cadena hi-fi d’una casa de propietat, per anar bé. Semblava que jugàveu al mateix joc, però no. De tant en tant, ella et deia: “avui no surto, que demà tinc examen...”, mentre tu seguies de festa amb els amics. I els 90 van passar avall i ja no tenim 20 anys, sinó 30 i avui t’ha dit que et deixava per un antic company de carrera i que li sap molt greu i ara tu no te’n saps avenir. Tu, que sempre estaves a l’última. Ara, de cop i volta, algú toca una altra cançó i a tu t’ha agafat amb el pas canviat. Desenganya’t: ja no som als 90, ja no tenim 20 anys sinó 30, la festa s’ha acabat i a tu, et toca fregar els plats.

|

dilluns, d’agost 16, 2004

 

Tot sol...

- Encara estàs enfadada?
- …
- Dona, no n’hi havia per tant!
- …
- Avui he vist en Miralpeix. Està fotut des que el va deixar la dona.
- …
- Vols aigua? Això no t’ho menges? Porta, ja m’ho acabo jo…últimament no menges massa, eh?
- …
- Doncs el pobre Miralpeix està ben tou, s’arrossega pel carrer. Déu ni do! Home, després de tants anys i ara que ja tenien el pis pagat, va i li marxa la dona amb el comptable, tu creus?! Com som!... Amb el dropo d’en Fernández! Tan estirat com és…mira, com que ara en toca i li brilla el pèl…
- …
- Jo, a la Maria ja li veia, en el fons era una harpia ambiciosa, i és clar, amb el bonàs d’en Miralpeix, res a fer-hi…és bon xicot, responsable, treballador, però li falta empenta…
- …
- Sigui com sigui em té ben capficat!
- …
- Està encaparrat, jo ja li dic que la vida continua i que miri de distreure’s, fins i tot que provi de buscar algú altre, que surti…però està com obsessionat. Si segueix així, acabarà parlant tot sol!
- …

...com un mussol. Posted by Hello

|

diumenge, d’agost 15, 2004

 

Flors seques

Flors seques... Posted by Hello


Els records són com les flors seques: ja no fan olor, ni tenen aquell aire fresc de les coses acabades de collir. El temps sovint només deixa l’essència o potser, el que fa de més bon recordar. Sigui com sigui, els records són només això: records, flors seques per a fer bonic. Voler fer-los reviure és arriscar-se a veure com s’esfullen i s’esmicolen. Talment com si fossin flors seques.

|  

Anatomia: inventari

Anatomia... Posted by Hello


Inventari:
2 aurícules i 2 ventrícles
2 vàlvules: tricúspide i mitral
1 vena pulmonar
1 arteria aorta
2 moviments: sístole i diàstole
70 pulsacions per minut
4 amics
2 “ex”
i un buf (però no és greu)


|

dissabte, d’agost 14, 2004

 

La memòria dels dits

Eres al fons de l’armari amb la funda plena de pols. Pobra guitarra, hores i hores amb tu...i ara ja ho veus, tancada, muda, dins una funda. Però avui, no sé perquè, t’he agafat i a poc a poc, he posat els dits damunt les teves cordes i he començat a passejar per damunt del màstil. Increïblement, encara estaves afinada i tenies la mateixa veu càlida de sempre. Els dits, tots sols, han començat a tocar. Quan he acabat me’ls he mirat gairebé sorprès. Ja ho deia la meva professora que els dits tenen memòria! Deuen ser com aquells vells amics que sempre tornen i no hi fa res el temps que hagi passat, que sempre recorden les notes de la nostra cançó.

|

dijous, d’agost 12, 2004

 

Pensaments...

The Beatles... Posted by Hello


...(No anem pas bé...)

- És que tu en saps!, has fet música…, em dius

(“Sol sèptima de quarta suspesa”, amb aquest acord comença l’“A hard day’s night” dels Beatles. Així comença ara i començava quan jo tenia 6 anys i amb prou feines arribava a posar l’agulla del tocadiscs. Llavors no ho sabia pas, com es deia aquell acord però tampoc no em feia cap falta, el sentia i ja n’hi havia prou: la música comença allà on acaben les notes: Miles Davis, Billie Holiday, Jobim, B.B King,The Beatles...ells ho sabien)

- A mi el que m’agrada és “La oreja de Van Gogh...”

(...em sembla que em demanaré un altre gintònic...)

|

dimecres, d’agost 11, 2004

 

Amic e Amat*

Comentari que vaig fer al blog de Na Teresa Amat i que amb permís de la mestressa hem penjat aquí al Cafè.

"Que a Catalunya hi ha més diners que a la resta d'Espanya no és un tòpic. Potser aquí rau el principal problema: que entre tots plegats ens han fet creure que sí que ho és, ens han fet creure que en realitat, la diferència, no és tanta. Però si mirem qualsevol mapa de distribució de la renda a Espanya (jo he agafat l'Anuari Econòmic d'Espanya 2003 que publica La Caixa) i observem l'Índex de renda familiar disponible per habitant tenim que:

NAVARRA: 9
P.BASC: 9
BALEARS: 8
CATALUNYA: 8
i finalment:
ANDALUSIA: 4
EXTREMADURA: 3

Aquí doncs tenim un nivell de renda més alt i un nivell de renda més alt implica més consum (perquè la propensió a l'estalvi és baixa) i més consum implica, entre altres coses més viatges, això ho sabia fins i tot H.Ford quan va apujar el sou als seus treballadors de la cadena de muntatge per a que compressin els cotxes que ells mateixos feien. Per això se sent més català a fora de la proporció que representem a Espanya, perquè som més rics.

O sigui que, fent un símil, si Espanya fos un tren, Catalunya en seria, junt amb el País Basc, el motor. El problema és que al País Basc són econòmicament independents i això és tenir-ho gairebé tot. Nosaltres, no. El que seria interessant d'analitzar, és l'espoli al que ens sotmet l'Estat Espanyol, ja sigui en dèficit fiscal (es creu que és aproximadament uns 360 euros per català cada mes), dèficit d'infraestructures, etc...

Tot això fa que Catalunya quedi, econòmicament, enrera i si consultem l'IDESCAT veurem que sempre havíem tingut un PIB més alt que la resta d'Espanya i a les últimes dades és més baix. Potser és una dada conjuntural, però és un bon indicador. Finalment, per si voleu tenir un bon llibre on s'analitzi tot plegat, us recomano els de Francesc Cabana que escriu cada diumenge a l'Avui i que són: "37 anys de Franquisme a Catalunya: una visió econòmica", "25 anys de llibertat, autonomia i centralisme: una visió econòmica" i "Madrid i el centralisme", junt amb els llibres d'en Xavier Roig: "Ni som ni serem" i "Entre l'Espanya i la paret" i "El dèficit Fiscal de Catalunya amb Espanya" d’Úrsula de Serrallonga."


* "Amic e amat" de Ramon Llull

|

dimarts, d’agost 10, 2004

 

A sopar!!

Després de sopar...un cafè. Posted by Hello


La Gemma organitza un sopar. T'hi apuntes?

|

dilluns, d’agost 09, 2004

 

Manhattan

A Woody Allen

Ulleres grans i la mirada perduda –fins que apareix una dona-,
tartamudesa –accentuada així que arriba una dona-,
desmanegament –tota mena de tics quan s’acosta una dona-,
i un frenètic cabal de preguntes, com si cada dona fos tots els interrogants,
i totes les respostes,
i el sexe fos la clau definitiva de l’enigma del món,
i la mort fos un malson que s’esvaís a la consulta del psiquiatra.

Un perfil de gratacels sobre els arbres del parc,
un laberint de llibres i de galeries d’art,
amors sofisticats, amors adolescents,
converses fins l’alba sota ponts resplendents
i un fons de música de Gershwin i de jazz.

Ah, la música, l’única esperança de refugi enllà de totes les pel.lícules,
que comparteix amb tu confusió
quan totes les dones t’han dit “no”
i tots els llibres s’han contradit els uns als altres!

El clarinet i el saxo,
elevant notes al cel sense que Déu les cridi,
com els gratacels, tan alts,
no pas a la glòria de Déu sinó dels homes i els diners,
sense altra aura que el misteri de l’ambició dels humans.

“Què sóc? Què faig aquí? Què puc fer?
Estimbar-me de pregunta en pregunta,
convertir la perplexitat en humor,
divagar d’amor en amor
o deixar de ser jo i convertir-me en música”

David Jou


Woody Allen... Posted by Hello


A la rebotiga del Cafè, n'hi ha més. Ja hi heu anat?

|

diumenge, d’agost 08, 2004

 

35,6º Fahrenheit

El Titànic (1912) Posted by Hello


No, no té res a veure amb la recent pel.lícula d’en Michael Moore. Ni amb la novel.la que li ha donat el nom, Fahrenheit 451 (…la temperatura a la qual els llibres cremen). 35,6º F. és la temperatura a la que estava l’aigua la nit del 14 d'abril de 1912 quan el Titànic va naufragar. A aquesta temperatura el cos humà pot resistir un màxim de 20 minuts dins l’aigua. Vaig posar la mà a sobre de l’iceberg que hi ha en un racó de l’exposició i no vaig poder aguantar ni mig minut.

Exposició "Titànic". Fins el 8 d'octubre al Museu Marítim de Barcelona

|

divendres, d’agost 06, 2004

 

Una vella, coneguda olor...

“Anda lee...lee a Machado, a Salinas...a Pla...”- li etzibo. Me n’adono més tard que sí, que sí que els ha llegit. Aquests i molts més. Més del que jo he llegit i conec. Molt més. I veig també que escriu. En castellà, tot i que se’m fa estrany: tot ell desprèn una vella i coneguda olor. Una olor de cambra tancada, d’aire enrarit i espès. L’olor de ranci que transmet aquell “pseudo-castellà” que es va inventar la dictadura de Franco. He llegit poc, però prou per saber que escriure bé, és una altra cosa, que no n’hi ha prou en fer servir les paraules com focs artificials, prou per saber que una cosa és el continent i l’altra el contingut i veure que tot i així hi ha qui els confon. Però ell ha llegit més que jo, molt més i, malgrat tot, desprèn aquest aire de tolerància en el pitjor sentit de la paraula: “preferiria que parlessis en castellà, però bé...ho tolero”. Després de tanta cultura, tanta educació no me’n sé avenir que parli com parla, que escrigui com escriu. “Per què?”- em pregunto, i de cop i volta em ve al cap la imatge de “La llista de Schindler”, on una metralleta embogida dispara als jueus al ghetto, mentre un altre soldat toca el piano. Bales i notes que es fonen en una dansa macabra i esfereïdora, en una de les metàfores més impagables que ens ha donat el cinema, del que és la Humanitat.

|

dijous, d’agost 05, 2004

 

Sophisticated lady

They say into your early life romance came
And in this heart of yours burned a flame
A flame that flickered one day and died away
Then, with disillusion deep in your eyes
You learned that fools in love soon grow wise
The years have changed you, somehow
I see you now
Smoking, drinking, never thinking of tomorrow, nonchalant
Diamonds shining, dancing, dining with some man in a restaurant
Is that all you really want?
No, sophisticated lady,
I know, you miss the love you lost long ago
And when nobody is nigh you cry


…Ara ja saps que els bojos per amor de seguida es tornen lúcids.
Els anys t’han canviat…fumes i beus, sense pensar en el que vindrà.
Diamants i balls, surts a sopar…és això el que vols ?
No, sophisticated lady,
Jo sé que trobes a faltar l’amor que vas perdre ja fa temps
i que quan no tens ningú a prop,
plores.


Tot escoltant: Sophisticated Lady (Duke Elligton.1933)

|

dimecres, d’agost 04, 2004

 

Els acudits del New Yorker

Disc-jockey Posted by Hello

“This next one goes out to all those who have ever been in love, then become engaged, gotten married, participated in the tragic deterioration of a relationship, suffered the pains and agonies of a bitter divorce, subjected themselves to the fruitless search for a new partner, and ultimately resigned themselves to remaining single in a world full of irresponsible jerks, noncommittal weirdos, and neurotic misfits.”

“La següent cançó va dedicada a tots aquells que es van enamorar, llavors es van comprometre, es van casar, van participar en el tràgic deteriorament d’una relació, van patir el dolor i l’agonia d’un amarg divorci, es van veure subjectes a la recerca infructuosa d’un nou company o companya i que darrerament s’han resignat a romandre solters en un món ple d’enzes irresponsables, tanoques incapaços de comprometre’s, i neuròtics asocials”

|  

Embadalits

Embadalits, s’escolten, es miren, es toquen, encantats d’haver-se conegut. Que bé que parlen, que bé que escriuen, que bé que es mouen. Narcisistes, egocèntrics, paladegen les paraules quan parlen, les assaboreixen, s’assaboreixen.. S’escolten però no escolten: no els cal perquè ells, i només ells, són els posseïdors de la veritat absoluta, la seva veritat, que ha de ser la de tots: si no estàs amb mi estàs contra meu. Escriuen cartes al director (“sembla mentida”, “com ho pot permetre això”, “on anirem a parar”...), no saluden, altius, ja els saludaràs, si vols, si pots, si et fan el favor de mirar-te. Pensen, emanen idees, creadors d’opinió, mestretites orgullosos, crítics, primmirats, ells són l’ideal platònic, el model a seguir, són els altres els imperfectes (“algun dia se n’adonaran”...), ells són els posseïdors dels valors ètics i morals correctes, pedagogs, educadors de tots els que van pel mal camí d’un pensament alternatiu al seu (“que equivocats que esteu!...”). Són arreu i qualsevol mitjà, bé sigui paper de diari, ones hertzianes o Internet els va bé per a fer-lo servir de tarima des d’on predicar, orgullosos, als seus acòlits que, embadalits també, els escolten i els fan de tornaveu, la seva veu, que tan els agrada sentir. S’acusen mútuament, es condemnen, es justifiquen, l’atac a l’altre és la seva defensa. Bufats. Tan pagats d’ells mateixos. Fer autocrítica? Per a què? El mirall sempre els dóna la raó.

|

diumenge, d’agost 01, 2004

 

La Icona

Icona de Taüll Posted by Hello


Fa uns dies vaig anar a veure el pis d’una amiga meva. Al menjador, hi tenia el quadre d’una mare de Déu, una icona d’estil bizantí amb un fons fet de pa d’or. Era força bonica però un dels nois que ens acompanyava va dir que potser no era una icona autèntica ja que per ser-ho hauria d’haver estat feta per un monjo que es dediqués només a això. Es veu que hi ha la creença que les icones realitzades d’aquesta manera connecten directament amb Déu, sense necessitat d’intermediaris i que la gent les fa servir per pregar-hi. “Justa la fusta!”, vaig pensar, “per això cada cop l’església és més buida...”. I és ben normal, perquè potser sí que el missatge encara és vàlid, però no les formes, massa retrògrades pels temps que corren. L’últim cop que vaig anar a missa vaig comptar les vegades que es deia la paraula “pecat”. Quins pecats? No ho sé...potser fer servir el mateix llenguatge que va atemorir els nostres pares en temps de postguerra en seria un. El jovent no s’hi sent identificat i busca altres camins, és clar. No m’invento res: les esglésies cada cop són més buides, cada cop hi ha menys gent amb vocació de capellà i no cal saber-ne molt d’estadística per veure que la mitja d’edat dels presents és força elevada. Les funcions que abans realitzava l’Església, ara es veuen canalitzades cap a altres direccions: agrupacions, ONGs, etcètera. Organitzacions amb la mateixa voluntat però amb uns organigrames i un discurs molt més actuals, sense pecats. I és que el jovent s’ha buscat les seves pròpies icones.

|

This page is powered by Blogger. Isn't yours?

Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 2.5 Spain License.