El cafè d'en Litus

Bon cafè per a tothom! 


El Cafè d'en Litus.

De vegades convé esforçar-se una mica per a no convertir-se en un cretí. I més amb aquests temps que corren. N’hi ha prou en fixar-s’hi una mica i una certa voluntat d’arribar al moll de les coses. Més enllà de les llums de colors, dels regals comprats a preu fet, a cop de targeta de crèdit, dels tecs, de les reunions familiars més o menys forçades, de les creences fins i tot...més enllà de tot això hi ha un motiu. I els motius no sempre ens sobren. Cal aprofitar-los, doncs. El Nadal, ni que sigui com a excusa per donar il.lusió als més petits de la casa o als amics de debò. Amb petits gests, detalls que no cal que siguin cars, n’hi ha prou amb que tinguin valor. Valor i preu, dues paraules que només els cretins confonen.

La llufa 


Era divertit anar pels carrers tot penjant llufes. Jo no me n'he pogut estar de penjar-ne una al Cafè.

La meva àvia llegia esqueles. Ho feia amb una mirada atenta i curiosa alhora. Sense gens de morbositat. A mi, de petit, veure-la llegir aquesta part del diari sempre em neguitejava . Ja a casa, hi vaig poder veure més endavant, la meva mare. I més tard, vaig ser jo qui es va descobrir un dia tot llegint aquests rectangles on, sota una creu la majoria de vegades, o algun altre símbol (una estelada, una estrella de David, etc...) s’hi poden llegir les dates de naixement i defunció del finat, així com el nom de la resta dels seus familiars. Sovint, no hi falten càrrecs, títols honorífics, etc...
D’on ens ve aquesta afecció a llegir esqueles? No ho sé pas. Com diuen els anglesos: “it runs in the family”. Em consta, però, que no som pas els únics que ho fem, que és una fet força comú, el de llegir esqueles. Deu ser una manera d’entendre una mica més allò que ens és desconegut, de convertir el que per a nosaltres és una excepció (deixar de viure) en un fet més quotidià. És com passejar-se pels cementiris. Fan bonic els xiprers esvelts, les corones de flors, els rams...la majoria de nínxols tenen un text breu, el nom de la família, normalment, i són molt poques les que tenen un epitafi, el darrer llegat del pensament d’algú (“Perdoni que no m’aixequi, senyora”, d’en Grouxo Marx). D’altres però, no estalvien detalls com fotografies, les causes de la mort o el lloc, si aquests van ser inusuals. I certament, n’hi ha de molt tristos. Sobta, però, després de passejar per un cementiri o llegir esqueles, tornar al brogit del món dels vius. Tanquem la porta, o el diari i ens oblidem que, també nosaltres, un dia deixarem de ser. Oblidem que, com deia la Carmen Martín Gaite, “lo raro es vivir”.

The name of the rose 


"How peaceful life would be without love, Adso. How safe. How tranquil. And how dull..."

Que calmada que seria la vida sense amor, Adso. Que segura. Que tranquil.la. I que avorrida..."

Tot mirant El nom de la rosa.

Nadal... 

Indigents que dormen al costat del caixer automàtic d’una entitat bancària. Llençols de cartró. Vi barat. Somnis a terminis. Beneficis més alts que l’any passat. Hipoteca, interès, crèdit, comissió. Constructores, consum, conxorxa. L’ètica no cotitza a borsa.

A les parelles no les perd cap gran guerra. No. Les parelles es perden per petites batalles quotidianes: els aniversaris, per exemple. Oblidar una data assenyalada és perdre una mica la partida, fer un forat al cel, desfilar els núvols, despintar el somni. Perquè no agrada a ningú que li regalin silencis. O l'oblit.

"Cuando, hace ya muchos años, daba clases de Teoría de la Traducción, el primer día procuraba convencer a mis alumnos de la veracidad de dos afirmaciones contradictorias, de carácter general. Una era "Todo puede traducirse". La otra, "La traducción es imposible". Javier Marías

Tot és pot traduir o sempre es perd alguna cosa en el procés?

S’hauria de poder aturar el temps. Un segon abans. Després ja és tard. El gerro que cau, abans d’esmicolar-se en mil bocins. L’accident, abans dels vidres trencats. La paraula que fa mal, abans d’esquerdar la confiança. L’error...s’hauria de poder aturar, un segon abans. I tenir temps per collir, frenar, repensar, corregir...s’hauria de poder.

Josep Pla... 


PLAnificar: Intenció de passar-se la tarda llegint Josep Pla.

PLAnxat: Et quedes quan veus que no escriuràs mai com ell.

PLAneta: S’havia de ser d’un altre planeta per escriure aquella ingent quantitat de pàgines.

PLAure: Agradar Pla.

aPLAcar: Apaivagar els nervis tot llegint Pla.

aPLAudir: PLAs! PLAs! PLAs!...

ìtam tseuqa órep, ueruerc oh su oN
nu tef ah tseuqa llarim led tnavad tasop eh’m nauq,
...eblïercnI! adnab artla’l sè anam euq al ara i tatse’d poc

Beatles go baroque! 


Conversa en un pub anglès:

- És que Bach feia blues! L'època era diferent, l'estil era diferent, els instruments eren diferents. Però el sentiment era el mateix! May I have another beer, please?

- Hi estic d'acord. I agree with you!

(I algú va tenir la mateixa idea i va tocar els Beatles amb un quartet de corda barroc. El resultat és prou bo! -i el podeu trobar a l'FNAC de Plaça Catalunya, a la magnífica col.lecció de NAXOS)

A partir de certa edat tendim a oblidar. A partir de cert nivell de renda, també.

Amics... 


Poden, un home i una dona NOMÉS ser amics? O sempre hi ha algú dels dos que espera una altra cosa?

Es fa estrany veure pel televisor algú que ja no hi és. Podem arribar a pensar que ja no existeix, que tot el que en resta són només unes imatges enregistrades en la fredor metàl.lica d’una cinta de vídeo. Però no és cert: ens queda l’íntima certesa que aquella persona viurà mentre nosaltres visquem.

¿Nesquick o Cola-cao?

¿Astèrix o Tintín?

¿El paper de wàter ha de penjar per la banda de la paret o per l'altra?

Dubtes, dubtes...

Celtiberia sexual 


Anunci publicat en una revista el 1970. Només per 37 pessetes el lector podia convertir-se en un modern "Don Juan Tenorio". D'un temps, d'un país.

El David de Michelangelo


Sempre he pensat que té les mans massa grans...

A mà... 


El Cafè. Sense filtres.

Windmills (of your mind)... 


I tu, també fas dibuixos quan parles per telèfon?

Moments... 


El coixí i els llençols embolicats. El fum del cafè amb llet i el diari. El vent que passa entre els arbres. L’olor dels carrers. El sol de mig matí. Dinar a casa. Les bromes del meu germà. El tallat de després de dinar i el suplement de La Vanguardia. El sofà. La teva trucada a mitja tarda, la teva veu. La foscor del cinema. La complicitat de la teva mirada. Anar fins a casa amb la meva, la teva, la nostra música. Els teus petons…Tu.

He sentit per la ràdio que la infanta Cristina ha de tenir un altre nen. I ja en van 4! Em fan patir: ella treballa a la Fundació La Caixa i aquestes coses de la beneficiència, ja se sap, no són massa lucratives i ell...ell treballa de representant, del COI, em sembla. Total, que deuen anar justets...i 4 nens! Ai, ja ho deia en Miquel Martí Pol: “Quin poc catús, els pobres...”

Els amants.René Magritte 


2 dividit entre 0, per contra del que afirmen els matemàtics, no dóna infinit. Dóna 0. Un zero infinit que ho ocupa tot. I els ulls es tornen zeros, la boca és un zero amb dents que escup zeros que cauen com còdols pendent avall. Zeros que regalimen per les galtes, pels plecs de la faldilla. Zeros, els traus de l’abric. Zero, les puntes dels dits que han perdut la memòria. Zero, la memòria, que ja no té dits per abastar els records. 2 dividit entre 0, no dóna infinit. Dóna 0, nothing, nichts, nada, res....zero.

The Beatles (1967) 


Pobre Sgt.Pepper’s (de la Lonely Hearts Club Band)! Tu, que venies amb la teva casaca de colors porpra i daurat. Amb els teus bigotis infinits. No hi comptaves amb tot això. Tu, que venies amb la Lucy d’ulls calidoscòpics i el seu cel de diamants, els teus camps de maduixes per sempre i els teus taxis de paper. Pobre Sgt.Pepper’s (de la Lonely Hearts Club Band). No hi comptaves amb les factures, els terminis, els pagarés…

Pobre, pobre Sgt.Pepper’s (de la Lonely Hearts Club Band)…

Txell Sust 


Txell Sust. La cantant de l'August Tharrats trio. Amb molt bon "rottllo".

L'August Tharrats. Tha, pels amics. 


El jazz és un estil de música que fa por a molta gent (“Buf! Jo, el jazz…”) perquè el consideren "difícil" i, en part, és veritat: moltes cançons no entren a la primera i cal tenir una certa base musical per apreciar-les. Cal un esforç, tot i que no sempre (tampoc cal començar la casa per la teulada!).

Es pot començar, per exemple, amb un dels fonaments del jazz: el blues. El blues és més simple musicalment. Bàsicament, es tracta d’una roda de dotze compassos i tres acords. Però això no el desmereix gens: el que de debò costa, d’un bon blues, és posar-hi el sentiment. I això no és gens fàcil.

A casa nostra tenim molt bons intèrprets de blues, com la Txell Sust (una bona veu) i l’August Tharrats Trio (amb l’August, el més bluesy dels pianistes d’aquí, l’humor àcid del bateria, l’Aldo Munari i l’Artur Regada –La Vella Dixieland- al contrabaix ). No us en perdeu el proper concert!

René Magritte: le fils de l'homme (1964) 


Aquí no es venen cants de sirena a l’engròs. Ni es teixeixen lliris a preu fet. Es cullen maragdes una per una i es pinta amb aquarel.les només quan plou (per si algú encara no se n’havia adonat…)

Els cronopis... 


Si sense motiu aparent us floreixen els pensaments com una heura...

Si de cop i volta se us omple l’habitació de pingüins que toquen el clarinet…

Amb perles a cada mà, si és quan dormiu que hi veieu clar…

No ho dubteu pas: heu de llegir Cortázar.

Hey, teacher... 


Segons com l’ofici de professor desimprimeix caràcter. Hi ha qui es creu que el sol fet de predicar des d’una tarima el fa superior. I no. Senzillament el fa més alt.

I tu? 


I tu, per què escrius el teu blog (o bloc, DIP, Bitàcola...)?

Està equilibrada?... 


Si la relació fiscal de Catalunya amb Espanya fos equilibrada, és a dir, justa, ningú no tindria inconvenient a mostrar els documents que així ho avalessin. Per què no ho fan? Doncs precisament perquè aquesta relació no ho és pas de justa. Més aviat és una situació parasitària, d’espoli constant...(continuarà)