dilluns, de maig 31, 2004
Escrits a la tassa...
la tassa... 
Qui no s’ha endut el suplement de La Vanguardia a la tassa per llegir una estona? O la resta del diari, el Lecturas o l’Hola, tot convertint aquest racó de la casa en una biblioteca improvisada, amb taula de tamboret i seient de màrmol? Qui no ha fet cultura mentre feia de cos? Gairebé tothom. Ara bé, cal vigilar el format i les formes: el diari, per exemple, és massa gran, es doblega i penja per tot arreu. És un format que no és pràctic. El text tampoc pot ser massa feixuc, perquè prou que ho és la tasca de vegades. Establir la justa mesura d’ambdues coses és una labor complicada tot i que no impossible: Ha de ser un format revista, que s’aguanti obert (els llibres s’acaben tancant inevitablement i acabem per perdre el punt), el text tampoc no pot ser molt curt, perquè llavors no fa el fet, ni tampoc massa llarg. En el cas de la premsa, ajuda molt tenir l’article en qüestió ben localitzat, perquè ja se sap que a vegades, bé sigui perquè hi ha cues o per qüestions d’altra naturalesa, hi ha pressa. Així ja sabem que els articles d’en Joan Barril, són a la darrera pàgina d’El Periòdico, que l’Espinàs hi cau pel mig, que en Salvador Sostres (ai!), és a la secció de Serveis i Oci de l’Avui, que en Quim Monzó és al principi del suplement de la Vanguardia del diumenge o els còmics de la Maitena, al darrera de tot del d’El País (hi ha algun altre diari foraster que també ens pot anar bé, sobretot si s’ha acabat el rotlle de paper). Ha de ser un text com els que hi ha a les revistes de divulgació cultural o científica, com “Sàpiens” o la seva versió aproximada, en castellà, el “Muy Interesante”, plens de fotografies i comentaris, per anar fullejant. Articles escrits en una revista ni molt gran (com el diari), ni molt petita (com els llibres), amb el format just (com la Forja*), articles lleugers que s’enfilin per la pàgina com l’aroma de la tassa de cafè que acompanyava, segur, a la majoria dels escriptors quan els van escriure. Tassa que acompanyarà, segur, a la majoria dels lectors que els llegiran.
* Setmanari de Castellar del Vallès.
|
Qui no s’ha endut el suplement de La Vanguardia a la tassa per llegir una estona? O la resta del diari, el Lecturas o l’Hola, tot convertint aquest racó de la casa en una biblioteca improvisada, amb taula de tamboret i seient de màrmol? Qui no ha fet cultura mentre feia de cos? Gairebé tothom. Ara bé, cal vigilar el format i les formes: el diari, per exemple, és massa gran, es doblega i penja per tot arreu. És un format que no és pràctic. El text tampoc pot ser massa feixuc, perquè prou que ho és la tasca de vegades. Establir la justa mesura d’ambdues coses és una labor complicada tot i que no impossible: Ha de ser un format revista, que s’aguanti obert (els llibres s’acaben tancant inevitablement i acabem per perdre el punt), el text tampoc no pot ser molt curt, perquè llavors no fa el fet, ni tampoc massa llarg. En el cas de la premsa, ajuda molt tenir l’article en qüestió ben localitzat, perquè ja se sap que a vegades, bé sigui perquè hi ha cues o per qüestions d’altra naturalesa, hi ha pressa. Així ja sabem que els articles d’en Joan Barril, són a la darrera pàgina d’El Periòdico, que l’Espinàs hi cau pel mig, que en Salvador Sostres (ai!), és a la secció de Serveis i Oci de l’Avui, que en Quim Monzó és al principi del suplement de la Vanguardia del diumenge o els còmics de la Maitena, al darrera de tot del d’El País (hi ha algun altre diari foraster que també ens pot anar bé, sobretot si s’ha acabat el rotlle de paper). Ha de ser un text com els que hi ha a les revistes de divulgació cultural o científica, com “Sàpiens” o la seva versió aproximada, en castellà, el “Muy Interesante”, plens de fotografies i comentaris, per anar fullejant. Articles escrits en una revista ni molt gran (com el diari), ni molt petita (com els llibres), amb el format just (com la Forja*), articles lleugers que s’enfilin per la pàgina com l’aroma de la tassa de cafè que acompanyava, segur, a la majoria dels escriptors quan els van escriure. Tassa que acompanyarà, segur, a la majoria dels lectors que els llegiran.
* Setmanari de Castellar del Vallès.
