dimarts, de maig 25, 2004
Improvisant...
Sense partitura
Tanta por. “Tu no diguis res, ja diran els altres”, por dels que tenen por del “què diran”, por de tantes mentides. Por dels cretins que no saben res i parlen quan no han de parlar, i quan han de parlar, callen i esperen a veure què passa. Por de la ignorància i la intolerància, por de veure tantes cares llargues al tren, por de tant venedor de fum i tant ambiciós sense escrúpols, por de veure que tant d’esforç no es valora gens. Tanta por, però res comparat a la por que s’ha de sentir al veure que al final totes les pors s’ajunten en un sol vèrtex, que ha passat el temps, que no en queda més i que no hem viscut, per por. Que hagis triat una opció no vol dir que sigui l’única, a vegades hi ha girs, canvis imprevistos, enamoraments sobtats. Fa mal pensar que el futur és gris, que es morirà fent un badall. És molt més fàcil seguir el camí que fa tothom, ser mesell, seguir el ramat, no opinar, no comprometre’s, conformar-se, “és el que hi ha…”, “sempre s’ha fet així”, “tu rai, que pots…” al capdavall justificar-se és fàcil, sempre hi ha un “si no fos…”. I què, si s’ensorren els edificis? Roma és plena d’edificis que tenen per fonaments altres edificis, tot canvia, tot passa...
...i mentrestant, a les taules de la Jazz Cava, el dring de les cerveses, algun cafè amb gel i un whisky amb glaçons, el fum s’enfila cap el sostre, subtil, com una silueta dibuixada en l’aire, les notes del piano dringuen per les parets, el contrabaix, greu, li segueix el compàs, el bateria fa sonar les baquetes al marge de la caixa, suaument, colpeja els plats, el saxo, sinuós, pinta notes a l’aire i ella amb la veu vellutada, comença a cantar. Sense partitura. El jazz. La vida.
|
Tanta por. “Tu no diguis res, ja diran els altres”, por dels que tenen por del “què diran”, por de tantes mentides. Por dels cretins que no saben res i parlen quan no han de parlar, i quan han de parlar, callen i esperen a veure què passa. Por de la ignorància i la intolerància, por de veure tantes cares llargues al tren, por de tant venedor de fum i tant ambiciós sense escrúpols, por de veure que tant d’esforç no es valora gens. Tanta por, però res comparat a la por que s’ha de sentir al veure que al final totes les pors s’ajunten en un sol vèrtex, que ha passat el temps, que no en queda més i que no hem viscut, per por. Que hagis triat una opció no vol dir que sigui l’única, a vegades hi ha girs, canvis imprevistos, enamoraments sobtats. Fa mal pensar que el futur és gris, que es morirà fent un badall. És molt més fàcil seguir el camí que fa tothom, ser mesell, seguir el ramat, no opinar, no comprometre’s, conformar-se, “és el que hi ha…”, “sempre s’ha fet així”, “tu rai, que pots…” al capdavall justificar-se és fàcil, sempre hi ha un “si no fos…”. I què, si s’ensorren els edificis? Roma és plena d’edificis que tenen per fonaments altres edificis, tot canvia, tot passa...
...i mentrestant, a les taules de la Jazz Cava, el dring de les cerveses, algun cafè amb gel i un whisky amb glaçons, el fum s’enfila cap el sostre, subtil, com una silueta dibuixada en l’aire, les notes del piano dringuen per les parets, el contrabaix, greu, li segueix el compàs, el bateria fa sonar les baquetes al marge de la caixa, suaument, colpeja els plats, el saxo, sinuós, pinta notes a l’aire i ella amb la veu vellutada, comença a cantar. Sense partitura. El jazz. La vida.
