dijous, de maig 27, 2004
Noves tecnologies...
Les cartes
Qui més qui menys, tots tenim un lloc on guardem les cartes: un calaix, una caixa, un cofret, un arxivador...allà s’acumula una mena de biografia epistolar, cartes d’aquí, d’allà, de persones que ja no hi són, antigues fotos, records, experiències. És curiós veure com canvien algun escrits amb la perspectiva del temps o com algunes coses, que llavors ens varen semblar tan importants, ara es relativitzen. Potser és que al capdavall sempre ens justifiquem: la memòria sempre és selectiva i tractem de fer encaixar els records com aquell qui fa encaixar les diverses peces d’un trencaclosques. Les cartes m’agraden molt més que no pas els e-mails. Aquests són més pràctics per qüestions de feina: ara t’adjunto aquestes gràfiques, mira’t aquestes fotos...aquest mateix text que llegiu, ha estat enviat mitjançant correu electrònic!. Però els e-mails són freds, asèptics, poca cosa més aporten apart del missatge en si. Obrir una carta (a no ser que sigui del banc, o una factura) sempre és més emocionant i la podem llegir i rellegir allà on vulguem, o el fet d’escriure-la, cadascú amb la seva cal•ligrafia, on cada paraula és el mirall de la nostra personalitat. Quina mena de personalitat transmet un e-mail si tots arriben amb la mateixa lletra?! Podem triar com a molt uns quants formats estàndard: Arial, Times New Roman...Una carta pot tenir molts més matisos: la textura del paper, el color...fins hi tot hi ha cartes perfumades!. Les noves generacions ja no s’escriuran cartes. Les han canviades pel correu electrònic, els xats i els missatges SMS. Les noves generacions es diran “t’estimo” per internet, encara que per a mi, rebre una carta d’amor per e-mail, ha de ser com fer-se un petó amb un escafandre de bus o d’astronauta.
|
Qui més qui menys, tots tenim un lloc on guardem les cartes: un calaix, una caixa, un cofret, un arxivador...allà s’acumula una mena de biografia epistolar, cartes d’aquí, d’allà, de persones que ja no hi són, antigues fotos, records, experiències. És curiós veure com canvien algun escrits amb la perspectiva del temps o com algunes coses, que llavors ens varen semblar tan importants, ara es relativitzen. Potser és que al capdavall sempre ens justifiquem: la memòria sempre és selectiva i tractem de fer encaixar els records com aquell qui fa encaixar les diverses peces d’un trencaclosques. Les cartes m’agraden molt més que no pas els e-mails. Aquests són més pràctics per qüestions de feina: ara t’adjunto aquestes gràfiques, mira’t aquestes fotos...aquest mateix text que llegiu, ha estat enviat mitjançant correu electrònic!. Però els e-mails són freds, asèptics, poca cosa més aporten apart del missatge en si. Obrir una carta (a no ser que sigui del banc, o una factura) sempre és més emocionant i la podem llegir i rellegir allà on vulguem, o el fet d’escriure-la, cadascú amb la seva cal•ligrafia, on cada paraula és el mirall de la nostra personalitat. Quina mena de personalitat transmet un e-mail si tots arriben amb la mateixa lletra?! Podem triar com a molt uns quants formats estàndard: Arial, Times New Roman...Una carta pot tenir molts més matisos: la textura del paper, el color...fins hi tot hi ha cartes perfumades!. Les noves generacions ja no s’escriuran cartes. Les han canviades pel correu electrònic, els xats i els missatges SMS. Les noves generacions es diran “t’estimo” per internet, encara que per a mi, rebre una carta d’amor per e-mail, ha de ser com fer-se un petó amb un escafandre de bus o d’astronauta.
