dissabte, de juny 05, 2004
Ens queden les paraules...
Les paraules... 
No és cert que se les endugui el vent. Potser si que algunes són com fulles seques, que un bon dia es van marcir i es van perdre amb una revolada o com aigua arran de les voreres, es van escolar pels embornals dels carrers. Cromades al fons de la memòria, algunes ressonen incorruptes al pas del anys i el temps en fa de tornaveu. Romanen per sempre perquè llueixin com petxines de nacre a la platja dels records. Com lluernes en una nit fosca, com un far entre la boira, ens guien. D’altres són com maragdes, o pedres dins d’un calidoscopi i dibuixen paisatges que potser algun dia visitarem. Les paraules, com formigues de tinta per un corriol de paper, com pedres o llambordes, per fer-hi camins o aixecar contraforts i bastir arcs a la volta del pensament. Com un vent suau que fa girar les aspes del molí de les idees o infla les veles d’un vaixell, són alhora nord i timó i ens duen mar enllà. Llueixen, entre les ones fosques, com miralls de plata. A vegades s’enlairen com l’estel d’un infant i dibuixen sanefes en l’aire, volen, intrèpides, com un estol de gavians. D’altres, són el vol suau de les orenetes. S’enfilen amunt, com una heura per les pedres antigues i fan olor de bosc, molsa i falguera, de terra molla i rosada. Pinten esperances, com una alba clara i desvetllen els sentits o tenyides de llum crepuscular, entre cels de color taronja i núvols que s’esfilagarsen lleugers, ens duen la son al vespre, ens fan de roda i de fus per a que hi debanem somnis, ara ja sabem de que estan fets. Les paraules, com un antic balancí de fusta per a bressolar-nos com abans o plenes de desitjos i espurnes, vermelles com les roselles enmig dels bladars. Com una talaia des d’on albirar-hi horitzons de llum més clara, que no ens serveixin per aixecar murs que ens separin, ben al contrari, fem-ne ponts que ens atansin a les diverses ribes d’aquest riu que és el Món. Després de tot, ens queden les paraules.
|
No és cert que se les endugui el vent. Potser si que algunes són com fulles seques, que un bon dia es van marcir i es van perdre amb una revolada o com aigua arran de les voreres, es van escolar pels embornals dels carrers. Cromades al fons de la memòria, algunes ressonen incorruptes al pas del anys i el temps en fa de tornaveu. Romanen per sempre perquè llueixin com petxines de nacre a la platja dels records. Com lluernes en una nit fosca, com un far entre la boira, ens guien. D’altres són com maragdes, o pedres dins d’un calidoscopi i dibuixen paisatges que potser algun dia visitarem. Les paraules, com formigues de tinta per un corriol de paper, com pedres o llambordes, per fer-hi camins o aixecar contraforts i bastir arcs a la volta del pensament. Com un vent suau que fa girar les aspes del molí de les idees o infla les veles d’un vaixell, són alhora nord i timó i ens duen mar enllà. Llueixen, entre les ones fosques, com miralls de plata. A vegades s’enlairen com l’estel d’un infant i dibuixen sanefes en l’aire, volen, intrèpides, com un estol de gavians. D’altres, són el vol suau de les orenetes. S’enfilen amunt, com una heura per les pedres antigues i fan olor de bosc, molsa i falguera, de terra molla i rosada. Pinten esperances, com una alba clara i desvetllen els sentits o tenyides de llum crepuscular, entre cels de color taronja i núvols que s’esfilagarsen lleugers, ens duen la son al vespre, ens fan de roda i de fus per a que hi debanem somnis, ara ja sabem de que estan fets. Les paraules, com un antic balancí de fusta per a bressolar-nos com abans o plenes de desitjos i espurnes, vermelles com les roselles enmig dels bladars. Com una talaia des d’on albirar-hi horitzons de llum més clara, que no ens serveixin per aixecar murs que ens separin, ben al contrari, fem-ne ponts que ens atansin a les diverses ribes d’aquest riu que és el Món. Després de tot, ens queden les paraules.
