El cafè d'en Litus

Tard o d’hora, enmig d’una conversa, sobretot si t’acaben de presentar, surt la pregunta: “…i tu, què ets?”. Potser és filar massa prim, però crec que hi ha coses del vocabulari actual que delaten moltes formes de fer i pensar de la societat. Per exemple, en aquest món políticament correcte en que vivim, ja no parlem de morts, sinó “d’efectes col•laterals”, en un món on només es valora la joventut, no tenim avis, sinó “gent de la 3ª edat”, en un món on et prejutgen, ningú no és conserge o venedor, sinó “Cap de logística” i “Executiu comercial”, respectivament. El mateix passa amb determinats oficis, un de tant important com és el d’ensenyar als nens i nenes, fer de mestre, està absolutament infravalorat, és per això que ara els mestres, s’han d’anomenar “Pedagogs”, que sembla que siguis més. Però no és culpa seva, és culpa de la gent que quan els dius: “Sóc mestre” i ets jove, et responen: “Ah, bé...per anar fent...ja trobaràs alguna cosa millor...” i si els respons: “No, no...és que m’agrada...”, se’t queden mirant amb cara rara. Quan es pregunta “què ets?” ja es dóna per fet “qui ets”. El normal seria que la gent s’interessés per “qui” som i, entre altres coses, de “què” treballem. Però potser això seria un inconvenient, perquè llavors tindríem l’oportunitat de dir: “Em dic Marc i m’agrada la poesia...”. Passaríem a ser sospitosos de seguida! I ens respondrien amb un tènue: “Ah...” i pensarien: és un “somiatruites”, o bé “no hi deu tocar massa”, o “jo ja li veia alguna cosa...”. Feu la prova, quan us preguntin “i tu, què ets?” , no hi doneu massa voltes, responeu automàticament: “Sóc advocat, treballo al bufet Trescases & Associats i ara estudio un post-grau a la Universitat de Barcelona”. La gent respondrà amb un sonor: “Carai!”.