El cafè d'en Litus

Entro en uns grans magatzems de Sabadell, secció de discos. Hi sona, ben fort, un d’Operación Triunfo. Vaig a la secció de rock català disposat a comprar-hi dos discos sense haver-los sentit abans, gairebé a pèl, només amb la ressenya de l’Avui. El risc és alt, les probabilitats d’augmentar la meva col•lecció de posavasos és elevada. Amb una mica de sort invertiré uns euros en discos per a adolescents amb desequilibris hormonals i lletres de redacció d’estudiant de primària, el cantant tindrà accent xava o, en el millor dels casos, serà una versió de fireta dels Rolling Stones o dels Beatles, o un Bob Dylan d’estar per casa amb la vena poètica inflamada, música “d’arrel tradicional-punta-taló-punta-canvi de parella-oidà-gaudim d’allò més” i patums vàries. Orfes d’Umpah-pah, l’Adrià Puntí ens consola de tant en tant, però poca cosa més. Compro el disc, el poso al CD del cotxe, creuo els dits: sona un concert en directe des d’un imaginari cafè amb regust de jazz i Sabina, humor negre i corrosió (llàstima de la veu, una mica justa), lletres intel•ligents i música que va més enllà de tres acords! Increïble...Quim Vila & Eutanàsia Col•lectiva. Encara no me’n sé avenir i poso el segon, d’un tal Eduard Canimas. Sembla un “greatest hits” de Pink Floyd tocats per en Sisa (el cantautor galàctic) i en Pau Riba. Delirant. Quim Vila i Eduard Canimas dos grans autors que s’hauran de menjar el seu disc amb patates junt amb el tercer que he descobert darrerament i això que ja fa temps que corre..., Roger Mas. Què hi farem?! Mentrestant, a la secció de discos dels grans magatzems, hi continua sonant Operación Triunfo...

* Figura retòrica que consisteix en la unió de dues paraules de significat oposat. Ex: Silenci atronador