El cafè d'en Litus

Si cada persona és un món, el món de la parella podríem dir que és un univers. Hi ha parelles per a tots els gustos i de tots colors: hi ha persones altes com Sant Paus que van amb taps de bassa, persones meselles que s’ajunten amb sergents de la Legión, parelles on tots dos són barbuts i parelles on tots dos duen faldilles. Fins hi tot hi ha parelles desaparellades i en l’altre extrem, parelles de tres...Els motius pels quals dues persones decideixen anar plegats, casar-se o bé ajuntar-se són gairebé tan diversos com el nombre de parelles. El motiu principal és perquè s’estimen, és clar. Però a vegades n’hi ha d’altres: hi ha parelles que semblen una societat, on no queda clar si es parla de “matrimoni” o bé de “patrimoni”, paraules que sovint es presten a confusió. També hi ha parelles que semblen fetes a la babalà o que s’hagin trobat com aquell que juga al joc de la cadira, on ja se sap que el més important es seure, no importa a on, una vegada s’ha acabat la música. Corren com animalons desficiosos a cada tanda del joc amb un únic objectiu: no quedar-se drets. I així passen anys i panys amb un rosari de retrets constants, una cantarella insidiosa que amb el temps es torna una mena de “nyigo-nyigo” monocord i pesat. Són aquella mena de parelles que aprofiten que hi ha públic per a fer inventari de les seves desavinences i que acaben per convertir un cafè el dissabte a la tarda, en un combat de boxa o una mena d’esgrima d’on no ens salvarà cap campana de ring ni cap màscara protectora. Què hi fan plegats aquestes parelles? Un diu blanc, l’altre diu negre, un diu a dalt, l’altre a baix, a la dreta, a l’esquerra, l’un vol jazz, l’altre discoteca...no tenen res en comú, però segueixen junts. Fins que un bon dia potser se’n adonaran que estar sol en parella, és estar doblement sol.