dijous, de juliol 08, 2004
"Intel·lectuals"
-És genial!- deia l’home dels cabells llargs
-Quina força...- comentava la dona del fulard
-Aquest escultor és fantàstic!- deia un tercer
-Fixa’t com l’escultura es recolza a la paret, quin estudi dels angles...
-I com es projecta l’ombra dels focus, és tota una metàfora del “jo” i “l’altre”, de l’ego i el pathos, sempre, és clar, parlant des d’un punt de vista hegelià dels termes...
-I com al final davalla en aquesta extensió de fils en un símil perfecte de l’ètica aristotèlica, una concepció schopenhaueriana de la vida...
-I el terra tot amarat, com si fos el “schunzenspitten” primer, condició sine qua non per a que la raó pura es doni...
-I l’altre extrem, antropomòrfic, talment com si es pogués agafar...
-I malgrat la gravetat, el dinamisme de l’element per se...
-Un reflex de l’home dins la societat i la societat dins l’home, en un ascetisme intramundà, tal com deia Weber.
-Tan avantguardista i alhora, clàssica, superant, això sí, la definició platònica del concepte...
-No tinc paraules, és...és...
-És la meva fregona...- va dir amb desgana la dona de fer feines del museu, mentre l’agafava d’una revolada- disculpin, és que me l’he deixada quan he fregat fa una estona. No pateixin pel terra, de seguida serà sec...
|
-Quina força...- comentava la dona del fulard
-Aquest escultor és fantàstic!- deia un tercer
-Fixa’t com l’escultura es recolza a la paret, quin estudi dels angles...
-I com es projecta l’ombra dels focus, és tota una metàfora del “jo” i “l’altre”, de l’ego i el pathos, sempre, és clar, parlant des d’un punt de vista hegelià dels termes...
-I com al final davalla en aquesta extensió de fils en un símil perfecte de l’ètica aristotèlica, una concepció schopenhaueriana de la vida...
-I el terra tot amarat, com si fos el “schunzenspitten” primer, condició sine qua non per a que la raó pura es doni...
-I l’altre extrem, antropomòrfic, talment com si es pogués agafar...
-I malgrat la gravetat, el dinamisme de l’element per se...
-Un reflex de l’home dins la societat i la societat dins l’home, en un ascetisme intramundà, tal com deia Weber.
-Tan avantguardista i alhora, clàssica, superant, això sí, la definició platònica del concepte...
-No tinc paraules, és...és...
-És la meva fregona...- va dir amb desgana la dona de fer feines del museu, mentre l’agafava d’una revolada- disculpin, és que me l’he deixada quan he fregat fa una estona. No pateixin pel terra, de seguida serà sec...
Etiquetes de comentaris: contes
