El cafè d'en Litus

Si quan caminem fem servir les dues cames, si per agafar coses fem servir les dues mans i per veure-hi, els dos ulls, per què a l’hora de pensar hi ha gent que et deixa anar allò de: “Ah, jo, és que sóc de lletres...”, com si només fessin servir una part del cervell? “Ui, jo és que sóc de lletres...no les entenc les estadístiques.”, “això no t’ho sabria pas calcular, sóc de lletres, jo...”, “vaig estudiar la carrera de Dret, no hi tenia massa vocació, però és clar, com que era de lletres...”. Diuen “sóc de lletres” mentre s’espolsen la camisa i els cauen un parell d’equacions, un grapat de números senars i tres o quatre integrals. “Sóc de lletres!” com si tinguessin una mena de tàpia mental i amb això ja quedessin del tot excusats. Qualsevol problema matemàtic que es pot resoldre amb una equació de primer grau és vist pels “jo, és que sóc de lletres” com una mena de travessia pel desert, i una vegada plantejat i resolt se’t quedaran mirant amb cara de “vols dir que és així?”. Una cosa diferent és que tinguem més facilitat per una matèria que per una altra i això potser fa que ens agradi més. Cadascú té unes habilitats determinades: Einstein tocava el violí, però ha passat a la història per allò de “E=MxC2” i Marx escrivia poesia però se’l coneix per ser l’escriptor de “El Capital”, però no eren “de ciències” o “de lletres”, com si fossin matèries excloents. En Joan Margarit, per posar un exemple de casa nostra, és arquitecte i poeta amb diversos premis per ambdues bandes. Per què doncs, el raonament “sóc de lletres”?. És com si anéssim a un restaurant i demanéssim un filet i al cap d’una estona es presentés el cambrer amb un plat amb unes patates i uns pebrots verds fregits al costat i que en reclamar el nostre filet (“al punt, si us plau”...) vingués el cuiner i ens digués que, malgrat el que hi diu al menú, ell no és “de carn” i que ja fa temps que s’ha especialitzat només “en guarniment”.