El cafè d'en Litus

De tant en tant hi fem obres al Cafè. Són obres virtuals, és clar, com tot a Internet, però fan el fet. Potser és que no hi estic acostumat, no sóc informàtic, però des del primer dia em va sorprendre aquella teranyina de codis que el conformen. Són paraules, dígits, signes que em prou feines entenc. Jo els veig com fils d’estendre que em serveixen per a penjar-hi coses: un rellotge, una finestra des d’on veure quanta gent hi ha al Cafè, altres portes i és clar, les fotos i els articles, com aquell que estén la roba. Tot plegat recorda aquells quadres fets de llana, que quan els gires només són un manyoc de fils que es creuen. Jo els tallo, enganxo, cuso...faig i desfaig una mica a les palpentes, llavors hi faig un nus i torno a la cara amable del Cafè. Tant de bo amb nosaltres mateixos fos tan fàcil! I és que moltes vegades, les cordes que ens conformen, fan un teixit d’allò més complicat.

Woman seated in the underground.Henry Moore (1941). Tate Gallery