dijous, de juliol 15, 2004
Tot el que t'enduràs.
Els xiprers...(Van Gogh.1890) 
Anem per aquesta vida com si en duguéssim una altra de recanvi a la butxaca. I no. Ningú no es recordarà de nosaltres quan siguem al serrat del vent, a l’ombra dels xiprers. Què en sabem dels nostres avantpassats? Què en sabem de les seves dèries, de les seves ambicions, dels seus neguits? No cal anar massa lluny, només tres generacions enrera, a tot estirar. Què en sabem del nostres besavis? I dels rebesavis? Jo del meu només en sé que es deia Ramon, que duia ulleres, que tocava la guitarra, la mateixa guitarra que ara tinc a les mans, amb una funda de pell negra i vellut vermell i que li agradava escriure cartes. Les coses que un dia ens van pertànyer diuen força de nosaltres mateixos: una guitarra, unes cartes dirigides a un amic...res a veure amb aquest “tant tens, tant vals” més present ara que mai a la societat que ens ha tocat viure: el meu cotxe no dirà res de mi quan jo no hi sigui, segur. Les cartes escrites als qui vam estimar, una guitarra...és tot el que realment ens quedarà, el que de debò dirà què vam ser. I nosaltres, què ens endurem? Ben poca cosa. O res, potser. Surt, doncs, al carrer. I viu.
Per a tu, un dia que no volies sortir al carrer...
|
Anem per aquesta vida com si en duguéssim una altra de recanvi a la butxaca. I no. Ningú no es recordarà de nosaltres quan siguem al serrat del vent, a l’ombra dels xiprers. Què en sabem dels nostres avantpassats? Què en sabem de les seves dèries, de les seves ambicions, dels seus neguits? No cal anar massa lluny, només tres generacions enrera, a tot estirar. Què en sabem del nostres besavis? I dels rebesavis? Jo del meu només en sé que es deia Ramon, que duia ulleres, que tocava la guitarra, la mateixa guitarra que ara tinc a les mans, amb una funda de pell negra i vellut vermell i que li agradava escriure cartes. Les coses que un dia ens van pertànyer diuen força de nosaltres mateixos: una guitarra, unes cartes dirigides a un amic...res a veure amb aquest “tant tens, tant vals” més present ara que mai a la societat que ens ha tocat viure: el meu cotxe no dirà res de mi quan jo no hi sigui, segur. Les cartes escrites als qui vam estimar, una guitarra...és tot el que realment ens quedarà, el que de debò dirà què vam ser. I nosaltres, què ens endurem? Ben poca cosa. O res, potser. Surt, doncs, al carrer. I viu.
Per a tu, un dia que no volies sortir al carrer...
