El cafè d'en Litus

Embadalits, s’escolten, es miren, es toquen, encantats d’haver-se conegut. Que bé que parlen, que bé que escriuen, que bé que es mouen. Narcisistes, egocèntrics, paladegen les paraules quan parlen, les assaboreixen, s’assaboreixen.. S’escolten però no escolten: no els cal perquè ells, i només ells, són els posseïdors de la veritat absoluta, la seva veritat, que ha de ser la de tots: si no estàs amb mi estàs contra meu. Escriuen cartes al director (“sembla mentida”, “com ho pot permetre això”, “on anirem a parar”...), no saluden, altius, ja els saludaràs, si vols, si pots, si et fan el favor de mirar-te. Pensen, emanen idees, creadors d’opinió, mestretites orgullosos, crítics, primmirats, ells són l’ideal platònic, el model a seguir, són els altres els imperfectes (“algun dia se n’adonaran”...), ells són els posseïdors dels valors ètics i morals correctes, pedagogs, educadors de tots els que van pel mal camí d’un pensament alternatiu al seu (“que equivocats que esteu!...”). Són arreu i qualsevol mitjà, bé sigui paper de diari, ones hertzianes o Internet els va bé per a fer-lo servir de tarima des d’on predicar, orgullosos, als seus acòlits que, embadalits també, els escolten i els fan de tornaveu, la seva veu, que tan els agrada sentir. S’acusen mútuament, es condemnen, es justifiquen, l’atac a l’altre és la seva defensa. Bufats. Tan pagats d’ells mateixos. Fer autocrítica? Per a què? El mirall sempre els dóna la raó.