diumenge, d’agost 01, 2004
La Icona
Icona de Taüll 
Fa uns dies vaig anar a veure el pis d’una amiga meva. Al menjador, hi tenia el quadre d’una mare de Déu, una icona d’estil bizantí amb un fons fet de pa d’or. Era força bonica però un dels nois que ens acompanyava va dir que potser no era una icona autèntica ja que per ser-ho hauria d’haver estat feta per un monjo que es dediqués només a això. Es veu que hi ha la creença que les icones realitzades d’aquesta manera connecten directament amb Déu, sense necessitat d’intermediaris i que la gent les fa servir per pregar-hi. “Justa la fusta!”, vaig pensar, “per això cada cop l’església és més buida...”. I és ben normal, perquè potser sí que el missatge encara és vàlid, però no les formes, massa retrògrades pels temps que corren. L’últim cop que vaig anar a missa vaig comptar les vegades que es deia la paraula “pecat”. Quins pecats? No ho sé...potser fer servir el mateix llenguatge que va atemorir els nostres pares en temps de postguerra en seria un. El jovent no s’hi sent identificat i busca altres camins, és clar. No m’invento res: les esglésies cada cop són més buides, cada cop hi ha menys gent amb vocació de capellà i no cal saber-ne molt d’estadística per veure que la mitja d’edat dels presents és força elevada. Les funcions que abans realitzava l’Església, ara es veuen canalitzades cap a altres direccions: agrupacions, ONGs, etcètera. Organitzacions amb la mateixa voluntat però amb uns organigrames i un discurs molt més actuals, sense pecats. I és que el jovent s’ha buscat les seves pròpies icones.
|
Fa uns dies vaig anar a veure el pis d’una amiga meva. Al menjador, hi tenia el quadre d’una mare de Déu, una icona d’estil bizantí amb un fons fet de pa d’or. Era força bonica però un dels nois que ens acompanyava va dir que potser no era una icona autèntica ja que per ser-ho hauria d’haver estat feta per un monjo que es dediqués només a això. Es veu que hi ha la creença que les icones realitzades d’aquesta manera connecten directament amb Déu, sense necessitat d’intermediaris i que la gent les fa servir per pregar-hi. “Justa la fusta!”, vaig pensar, “per això cada cop l’església és més buida...”. I és ben normal, perquè potser sí que el missatge encara és vàlid, però no les formes, massa retrògrades pels temps que corren. L’últim cop que vaig anar a missa vaig comptar les vegades que es deia la paraula “pecat”. Quins pecats? No ho sé...potser fer servir el mateix llenguatge que va atemorir els nostres pares en temps de postguerra en seria un. El jovent no s’hi sent identificat i busca altres camins, és clar. No m’invento res: les esglésies cada cop són més buides, cada cop hi ha menys gent amb vocació de capellà i no cal saber-ne molt d’estadística per veure que la mitja d’edat dels presents és força elevada. Les funcions que abans realitzava l’Església, ara es veuen canalitzades cap a altres direccions: agrupacions, ONGs, etcètera. Organitzacions amb la mateixa voluntat però amb uns organigrames i un discurs molt més actuals, sense pecats. I és que el jovent s’ha buscat les seves pròpies icones.
