dilluns, d’agost 09, 2004
Manhattan
A Woody Allen
Ulleres grans i la mirada perduda –fins que apareix una dona-,
tartamudesa –accentuada així que arriba una dona-,
desmanegament –tota mena de tics quan s’acosta una dona-,
i un frenètic cabal de preguntes, com si cada dona fos tots els interrogants,
i totes les respostes,
i el sexe fos la clau definitiva de l’enigma del món,
i la mort fos un malson que s’esvaís a la consulta del psiquiatra.
Un perfil de gratacels sobre els arbres del parc,
un laberint de llibres i de galeries d’art,
amors sofisticats, amors adolescents,
converses fins l’alba sota ponts resplendents
i un fons de música de Gershwin i de jazz.
Ah, la música, l’única esperança de refugi enllà de totes les pel.lícules,
que comparteix amb tu confusió
quan totes les dones t’han dit “no”
i tots els llibres s’han contradit els uns als altres!
El clarinet i el saxo,
elevant notes al cel sense que Déu les cridi,
com els gratacels, tan alts,
no pas a la glòria de Déu sinó dels homes i els diners,
sense altra aura que el misteri de l’ambició dels humans.
“Què sóc? Què faig aquí? Què puc fer?
Estimbar-me de pregunta en pregunta,
convertir la perplexitat en humor,
divagar d’amor en amor
o deixar de ser jo i convertir-me en música”
David Jou
Woody Allen...
A la rebotiga del Cafè, n'hi ha més. Ja hi heu anat?
|
Ulleres grans i la mirada perduda –fins que apareix una dona-,
tartamudesa –accentuada així que arriba una dona-,
desmanegament –tota mena de tics quan s’acosta una dona-,
i un frenètic cabal de preguntes, com si cada dona fos tots els interrogants,
i totes les respostes,
i el sexe fos la clau definitiva de l’enigma del món,
i la mort fos un malson que s’esvaís a la consulta del psiquiatra.
Un perfil de gratacels sobre els arbres del parc,
un laberint de llibres i de galeries d’art,
amors sofisticats, amors adolescents,
converses fins l’alba sota ponts resplendents
i un fons de música de Gershwin i de jazz.
Ah, la música, l’única esperança de refugi enllà de totes les pel.lícules,
que comparteix amb tu confusió
quan totes les dones t’han dit “no”
i tots els llibres s’han contradit els uns als altres!
El clarinet i el saxo,
elevant notes al cel sense que Déu les cridi,
com els gratacels, tan alts,
no pas a la glòria de Déu sinó dels homes i els diners,
sense altra aura que el misteri de l’ambició dels humans.
“Què sóc? Què faig aquí? Què puc fer?
Estimbar-me de pregunta en pregunta,
convertir la perplexitat en humor,
divagar d’amor en amor
o deixar de ser jo i convertir-me en música”
David Jou
Woody Allen...
A la rebotiga del Cafè, n'hi ha més. Ja hi heu anat?
