El cafè d'en Litus

“Anda lee...lee a Machado, a Salinas...a Pla...”- li etzibo. Me n’adono més tard que sí, que sí que els ha llegit. Aquests i molts més. Més del que jo he llegit i conec. Molt més. I veig també que escriu. En castellà, tot i que se’m fa estrany: tot ell desprèn una vella i coneguda olor. Una olor de cambra tancada, d’aire enrarit i espès. L’olor de ranci que transmet aquell “pseudo-castellà” que es va inventar la dictadura de Franco. He llegit poc, però prou per saber que escriure bé, és una altra cosa, que no n’hi ha prou en fer servir les paraules com focs artificials, prou per saber que una cosa és el continent i l’altra el contingut i veure que tot i així hi ha qui els confon. Però ell ha llegit més que jo, molt més i, malgrat tot, desprèn aquest aire de tolerància en el pitjor sentit de la paraula: “preferiria que parlessis en castellà, però bé...ho tolero”. Després de tanta cultura, tanta educació no me’n sé avenir que parli com parla, que escrigui com escriu. “Per què?”- em pregunto, i de cop i volta em ve al cap la imatge de “La llista de Schindler”, on una metralleta embogida dispara als jueus al ghetto, mentre un altre soldat toca el piano. Bales i notes que es fonen en una dansa macabra i esfereïdora, en una de les metàfores més impagables que ens ha donat el cinema, del que és la Humanitat.