dilluns, de setembre 20, 2004
Deshabitat
Cases buides... 
El temps s’ha parat a la casa. El pèndol quiet del rellotge atura les hores: tres quarts i cinc de dotze des de fa anys. A les parets el paper s’ha aixecat i al guix, tot nu, la humitat hi dibuixa el mapa de l’oblit. La llum, despullada i freda, quan penetra a les habitacions hi projecta espectres. De lluny, el soroll d’una gotera ressona en una pica. Els quadres de colors mats, ara són tots gairebé una tela opaca i fumada i als mobles hi ha un dit de pols. Al mirall, amb la plata oxidada, les imatges semblen rosegades per les rates i al voltant de les aixetes del lavabo hi creix el verdet. A la cuina, al fons, la nevera és buida, plena de teranyines i per una paret hi pengen els cables pelats d’un endoll. Els pots buits s’acumulen als prestatges, la persiana penja entreoberta i al marbre de la pica hi ha un parell de fulles que han entrat pel vidre trencat. Pujo a les golfes pels esglaons de fusta que grinyolen mig corcats. Just davant meu hi ha una calaixera amb fotografies antigues, d’un color sèpia, de gent que ja no hi és, una gàbia buida i un bagul ple de revistes velles de paper esgrogueït, una guitarra sense una corda i una caixa plena d’andròmines. Baixo les escales, mentre m’agafo al passamà amb el vernís despintat. La casa és buida. Torno al menjador, veig la llar de foc, ben freda. A fora, les herbes han pres el pati, les arrels han esquerdat les rajoles, les plantes tenen les fulles seques i a les jardineres plenes d’aigua rovellada hi nien els insectes. Per la paret despintada s’hi passeja una sargantana i un centpeus es belluga al costat d’un gerro trencat. Tanta buidor se m’encomana. Al final jo també em sento una mica deshabitat, amb el paper de les parets aixecat i no me’n puc estar de pensar que, al capdavall, les cases no les fan les coses que hi ha, sinó les persones que les habiten.
Justament al contrari d’avui en dia, en que sembla que són les coses que tenim, les que ens fan a nosaltres.
|
El temps s’ha parat a la casa. El pèndol quiet del rellotge atura les hores: tres quarts i cinc de dotze des de fa anys. A les parets el paper s’ha aixecat i al guix, tot nu, la humitat hi dibuixa el mapa de l’oblit. La llum, despullada i freda, quan penetra a les habitacions hi projecta espectres. De lluny, el soroll d’una gotera ressona en una pica. Els quadres de colors mats, ara són tots gairebé una tela opaca i fumada i als mobles hi ha un dit de pols. Al mirall, amb la plata oxidada, les imatges semblen rosegades per les rates i al voltant de les aixetes del lavabo hi creix el verdet. A la cuina, al fons, la nevera és buida, plena de teranyines i per una paret hi pengen els cables pelats d’un endoll. Els pots buits s’acumulen als prestatges, la persiana penja entreoberta i al marbre de la pica hi ha un parell de fulles que han entrat pel vidre trencat. Pujo a les golfes pels esglaons de fusta que grinyolen mig corcats. Just davant meu hi ha una calaixera amb fotografies antigues, d’un color sèpia, de gent que ja no hi és, una gàbia buida i un bagul ple de revistes velles de paper esgrogueït, una guitarra sense una corda i una caixa plena d’andròmines. Baixo les escales, mentre m’agafo al passamà amb el vernís despintat. La casa és buida. Torno al menjador, veig la llar de foc, ben freda. A fora, les herbes han pres el pati, les arrels han esquerdat les rajoles, les plantes tenen les fulles seques i a les jardineres plenes d’aigua rovellada hi nien els insectes. Per la paret despintada s’hi passeja una sargantana i un centpeus es belluga al costat d’un gerro trencat. Tanta buidor se m’encomana. Al final jo també em sento una mica deshabitat, amb el paper de les parets aixecat i no me’n puc estar de pensar que, al capdavall, les cases no les fan les coses que hi ha, sinó les persones que les habiten.
Justament al contrari d’avui en dia, en que sembla que són les coses que tenim, les que ens fan a nosaltres.
