dilluns, de setembre 13, 2004
La felicitat
El crit.Munch, 1893 
Sovint llegim al diari notícies relacionades amb el PIB (Producte Interior Brut). Com més puja, millor. El PIB com a mesura de la riquesa d’un país. Els diaris van plens d’indicadors que volen reflectir en què es fonamenta aquesta, quins factors la componen: “La inversió pren el relleu al consum com a motor del creixement econòmic”, “El PIB espanyol va millorar un 2,6% en el segon trimestre”, hi podem llegir. Volem ser rics. Però rics per a què? Què en fem d’aquesta riquesa? Millorar la nostra qualitat de vida? La fem servir per estar més tranquils? El cert, és que el nivell de renda per habitant a Catalunya és molt més alt ara que fa cinquanta anys i, junt amb el País Basc, som la comunitat amb un nivell de riquesa més elevat. Però si mirem les dades estadístiques, veiem que de forma paral•lela al creixement de la riquesa disponible també ha anat creixent el consum de calmants, antidepressius, etc...Sembla, doncs, que a mesura que incrementa el nivell de riquesa, augmenta el nivell d’estrés. De finals dels anys vuitanta a principis dels noranta, l’augment del consum de tranquil•lizants va ser del 143%, i del 1993 ençà, segons la Memòria del Pla Nacional Sobre Drogues, aquest augment ha estat del 250%. Una de les conseqüències d’aquest augment és que actualment, prop d’un milió i mig de persones abusen dels tranquil•litzants amb l’agreujant que la tolerància que creen aquests psicotrops fa que cada vegada necessitin prendre’n més quantitat per tal d’obtenir els mateixos efectes que al principi. Com és doncs, que tot i estar millor en la majoria d’àmbits: suficient alimentació, més cura sanitària, més llibertat personal...les persones cauen en el desequilibri emocional? Perquè estem psicològicament més malalts? Potser perquè fem al contrari del que deia Josep Pla: “La felicitat rau en la contenció”. Ja de ben petits se’ns esperona per assolir l’èxit, des de l’educació (entre la població d’estudiants, els tranquil•litzants ja constitueixen la droga més consumida, després del tabac i l’alcohol) a l’àmbit laboral quan som adults. I sovint el llistó es posa tan alt que mai no se’n té prou (qui el posa, el llistó? Qui determina els paràmetres que permeten afirmar que algú ha assolit l’èxit? Què és l’èxit?...). Sigui com sigui, la recerca de la felicitat esdevé tan esgotadora que la tranquil•litat que no es busca en la moderació s’espera dels fàrmacs. Que les condicions siguin millors, que la riquesa d’un país sigui més elevada, no garanteix que s’estigui més satisfet. Potser és que, en el fons, com deia en Lluís Llach al final d’un dels seus discs, “hi ha una altra manera de produir, de consumir...de viure”.
|
Sovint llegim al diari notícies relacionades amb el PIB (Producte Interior Brut). Com més puja, millor. El PIB com a mesura de la riquesa d’un país. Els diaris van plens d’indicadors que volen reflectir en què es fonamenta aquesta, quins factors la componen: “La inversió pren el relleu al consum com a motor del creixement econòmic”, “El PIB espanyol va millorar un 2,6% en el segon trimestre”, hi podem llegir. Volem ser rics. Però rics per a què? Què en fem d’aquesta riquesa? Millorar la nostra qualitat de vida? La fem servir per estar més tranquils? El cert, és que el nivell de renda per habitant a Catalunya és molt més alt ara que fa cinquanta anys i, junt amb el País Basc, som la comunitat amb un nivell de riquesa més elevat. Però si mirem les dades estadístiques, veiem que de forma paral•lela al creixement de la riquesa disponible també ha anat creixent el consum de calmants, antidepressius, etc...Sembla, doncs, que a mesura que incrementa el nivell de riquesa, augmenta el nivell d’estrés. De finals dels anys vuitanta a principis dels noranta, l’augment del consum de tranquil•lizants va ser del 143%, i del 1993 ençà, segons la Memòria del Pla Nacional Sobre Drogues, aquest augment ha estat del 250%. Una de les conseqüències d’aquest augment és que actualment, prop d’un milió i mig de persones abusen dels tranquil•litzants amb l’agreujant que la tolerància que creen aquests psicotrops fa que cada vegada necessitin prendre’n més quantitat per tal d’obtenir els mateixos efectes que al principi. Com és doncs, que tot i estar millor en la majoria d’àmbits: suficient alimentació, més cura sanitària, més llibertat personal...les persones cauen en el desequilibri emocional? Perquè estem psicològicament més malalts? Potser perquè fem al contrari del que deia Josep Pla: “La felicitat rau en la contenció”. Ja de ben petits se’ns esperona per assolir l’èxit, des de l’educació (entre la població d’estudiants, els tranquil•litzants ja constitueixen la droga més consumida, després del tabac i l’alcohol) a l’àmbit laboral quan som adults. I sovint el llistó es posa tan alt que mai no se’n té prou (qui el posa, el llistó? Qui determina els paràmetres que permeten afirmar que algú ha assolit l’èxit? Què és l’èxit?...). Sigui com sigui, la recerca de la felicitat esdevé tan esgotadora que la tranquil•litat que no es busca en la moderació s’espera dels fàrmacs. Que les condicions siguin millors, que la riquesa d’un país sigui més elevada, no garanteix que s’estigui més satisfet. Potser és que, en el fons, com deia en Lluís Llach al final d’un dels seus discs, “hi ha una altra manera de produir, de consumir...de viure”.
