divendres, de setembre 17, 2004
"La voz de su amo"
El gramòfon... 
Sempre li havien agradat les antiguitats, trobava que tenien un encant que només el pas dels anys sap donar i sempre que podia anava a fer un volt per alguna fira o a veure algun antiquari. El fascinaven aquells mobles de corbes modernistes, els miralls, les làmpades, aquelles nines de porcellana amb cara de balladora de xarleston, les joguines de llauna, els teatres de cartró, els soldadets de plom i les balances d’aram.
Va entrar a la botiga. Al cap d’una estona de xafardejar entre andròmines, rellotges, i figuretes de la Xina, va veure que en un racó hi havia un antic tocadiscs, un gramòfon amb la maneta per donar-hi corda amb el seu con esvelt de fusta clara. Al costat hi va veure un disc, al mig, al voltant del forat, s’hi veia el dibuix d’un gos que udolava davant d’un gramòfon, a dalt hi deia Deutsche Gramophon i a sota, entre parèntesi, “La voz de su amo”. El va posar a la plata, va fer unes quantes voltes a la maneta i a poc a poc va abaixar el capçal del gramòfon. - “Uuooaahhh...”- un gran badall a 78 r.p.m va sortir del con de fusta. – “Qui ets?”- va dir l’home tot espantat. - “Jo? Jo sóc el geni del gramòfon...”- va dir el geni amb una veu una mica enllaunada .- “Au vinga! Que els genis no existeixen...i si fos així m’hauries sortit d’una làmpada com aquella que hi ha al prestatge...”- va dir l’home - “Tu, que has llegit molts contes! Però m’has alliberat i t’ho vull agrair ”- va contestar el geni- “Però no pot ser, si jo tinc molta mala sort, si mai no m’ha tocat res!”- va dir l’home – “Doncs avui la teva sort ha canviat! I com a prova de la meva gratitud et concediré tres desitjos...tpc...et concediré tres desitjos...tpc...et concediré tres desitjos...tpc...et concediré tres desitjos...tpc...et concediré tres desitjos...tpc...”
|
Sempre li havien agradat les antiguitats, trobava que tenien un encant que només el pas dels anys sap donar i sempre que podia anava a fer un volt per alguna fira o a veure algun antiquari. El fascinaven aquells mobles de corbes modernistes, els miralls, les làmpades, aquelles nines de porcellana amb cara de balladora de xarleston, les joguines de llauna, els teatres de cartró, els soldadets de plom i les balances d’aram.
Va entrar a la botiga. Al cap d’una estona de xafardejar entre andròmines, rellotges, i figuretes de la Xina, va veure que en un racó hi havia un antic tocadiscs, un gramòfon amb la maneta per donar-hi corda amb el seu con esvelt de fusta clara. Al costat hi va veure un disc, al mig, al voltant del forat, s’hi veia el dibuix d’un gos que udolava davant d’un gramòfon, a dalt hi deia Deutsche Gramophon i a sota, entre parèntesi, “La voz de su amo”. El va posar a la plata, va fer unes quantes voltes a la maneta i a poc a poc va abaixar el capçal del gramòfon. - “Uuooaahhh...”- un gran badall a 78 r.p.m va sortir del con de fusta. – “Qui ets?”- va dir l’home tot espantat. - “Jo? Jo sóc el geni del gramòfon...”- va dir el geni amb una veu una mica enllaunada .- “Au vinga! Que els genis no existeixen...i si fos així m’hauries sortit d’una làmpada com aquella que hi ha al prestatge...”- va dir l’home - “Tu, que has llegit molts contes! Però m’has alliberat i t’ho vull agrair ”- va contestar el geni- “Però no pot ser, si jo tinc molta mala sort, si mai no m’ha tocat res!”- va dir l’home – “Doncs avui la teva sort ha canviat! I com a prova de la meva gratitud et concediré tres desitjos...tpc...et concediré tres desitjos...tpc...et concediré tres desitjos...tpc...et concediré tres desitjos...tpc...et concediré tres desitjos...tpc...”
Etiquetes de comentaris: contes
