diumenge, d’octubre 03, 2004
El rellotge
El temps... 
Es va mirar el rellotge que li havien regalat pel seu aniversari, vuitanta anys…com passa el temps! Se’n va adonar, però, que el rellotge s’endarreria una mica – “L’haig de portar a la joieria”- va pensar. Ja al carrer, va veure que s’havia deixat el bastó, però que tampoc no li feia cap falta – “És a prop...”- es va dir. Seguia caminant rambla avall quan al terra va veure un bitllet de 5 euros –“Ens pagarem el cigaló de la Penya...” – es va ajupir per collir-lo, tot oblidant-se d’aquell mal d’esquena que feia temps que no el deixava tranquil. Una cantonada més avall, va esquivar una pilota que uns vailets havien xutat massa fort i uns metres enllà va fer un salt per evitar un bassal que hi havia al mig de l’acera. A la següent cantonada es va donar compte que duia una maleta a la mà, plena de mostres (havia estat fins que es va jubilar, viatjant de mostres, el que ara en diuen un comercial) i que duia aquell vestit blau marí que tant li agradava. Va creuar el carrer i a l’altra banda ja duia la bata d’aprenent i la gorra, es va posar les mans a les butxaques i va començar a xiular una cançó. S’havia fet una mica fosc i en un portal, va besar una noia. Dues portes més enllà va entrar en una fleca per comprar-se un llonguet i una xocolatina. En sortir duia pantalons curts i els genolls pelats, una sabata descordada i a l’esquena una maleta amb una enciclopèdia, un regle i un compàs - “Dues cantonades més i ja hi sóc...” – va dir-se, mentre s’agafava el barret de cop i el xumet que li penjava del coll. Va tombar l’última cantonada de quatre grapes, amb els bolquers de roba lligats amb un imperdible. A la joieria, una senyora amb una panxa força prominent, li deia al dependent que aquell rellotge que li duia, s’endarreria una mica...
|
Es va mirar el rellotge que li havien regalat pel seu aniversari, vuitanta anys…com passa el temps! Se’n va adonar, però, que el rellotge s’endarreria una mica – “L’haig de portar a la joieria”- va pensar. Ja al carrer, va veure que s’havia deixat el bastó, però que tampoc no li feia cap falta – “És a prop...”- es va dir. Seguia caminant rambla avall quan al terra va veure un bitllet de 5 euros –“Ens pagarem el cigaló de la Penya...” – es va ajupir per collir-lo, tot oblidant-se d’aquell mal d’esquena que feia temps que no el deixava tranquil. Una cantonada més avall, va esquivar una pilota que uns vailets havien xutat massa fort i uns metres enllà va fer un salt per evitar un bassal que hi havia al mig de l’acera. A la següent cantonada es va donar compte que duia una maleta a la mà, plena de mostres (havia estat fins que es va jubilar, viatjant de mostres, el que ara en diuen un comercial) i que duia aquell vestit blau marí que tant li agradava. Va creuar el carrer i a l’altra banda ja duia la bata d’aprenent i la gorra, es va posar les mans a les butxaques i va començar a xiular una cançó. S’havia fet una mica fosc i en un portal, va besar una noia. Dues portes més enllà va entrar en una fleca per comprar-se un llonguet i una xocolatina. En sortir duia pantalons curts i els genolls pelats, una sabata descordada i a l’esquena una maleta amb una enciclopèdia, un regle i un compàs - “Dues cantonades més i ja hi sóc...” – va dir-se, mentre s’agafava el barret de cop i el xumet que li penjava del coll. Va tombar l’última cantonada de quatre grapes, amb els bolquers de roba lligats amb un imperdible. A la joieria, una senyora amb una panxa força prominent, li deia al dependent que aquell rellotge que li duia, s’endarreria una mica...
Etiquetes de comentaris: contes
