dijous, d’octubre 21, 2004
El temps que fuig
Salvador Dalí. 
El temps que fuig. I el seu exèrcit de cronòmetres al darrera. Amb les seves busques i les seves esferes. I tots els pèndols i tots els engranatges dentats (els segons mosseguen, ja ho saps) i totes les cordes, politges i campanes. El temps que fuig.
Aquí, però, ha cristal.litzat, i els segons són una pluja fina de maragdes. El temps aquí no transcorre i és un magma apegalós que esmussa els sentits. “Ets lliure dins aquest captiveri”- fan les hores, burletes.
I l’estranya sensació que si guanyo, perdo i que si perdo, guanyo.
|
El temps que fuig. I el seu exèrcit de cronòmetres al darrera. Amb les seves busques i les seves esferes. I tots els pèndols i tots els engranatges dentats (els segons mosseguen, ja ho saps) i totes les cordes, politges i campanes. El temps que fuig.
Aquí, però, ha cristal.litzat, i els segons són una pluja fina de maragdes. El temps aquí no transcorre i és un magma apegalós que esmussa els sentits. “Ets lliure dins aquest captiveri”- fan les hores, burletes.
I l’estranya sensació que si guanyo, perdo i que si perdo, guanyo.
