dimarts, d’octubre 12, 2004
Ser o no ser (Acte I)
Souvenir de París (autre fois...) 
Era, de llarg, el que més m’agradava: veure com aquell somriure de bonhomia beata es transformava en un rictus nerviós de mirada esbatanada i incrèdula. Llavors, el mossèn, es regirava neguitós a la seva cadira de la sagristia i preguntava, astorat:
-Que voleu què?
-Un crani...volem un crani per a fer pràctiques de Medicina. Pel laboratori, sap?
Feia una setmana llarga que repetíem l’esmentada conversa pels pobles dels voltants, sempre amb el mateix resultat: el mossèn deia que ens entenia, que lloava la nostra curiositat científica però que li sabia molt greu: allò que li demanàvem, no podia pas ser... (continuarà)
|
Era, de llarg, el que més m’agradava: veure com aquell somriure de bonhomia beata es transformava en un rictus nerviós de mirada esbatanada i incrèdula. Llavors, el mossèn, es regirava neguitós a la seva cadira de la sagristia i preguntava, astorat:
-Que voleu què?
-Un crani...volem un crani per a fer pràctiques de Medicina. Pel laboratori, sap?
Feia una setmana llarga que repetíem l’esmentada conversa pels pobles dels voltants, sempre amb el mateix resultat: el mossèn deia que ens entenia, que lloava la nostra curiositat científica però que li sabia molt greu: allò que li demanàvem, no podia pas ser... (continuarà)
