El cafè d'en Litus

Avui tocava fer la tercera part. Sí. Però no en tinc ganes. No. Tocava parlar de l’escala de ferro plena de rovell, de la pols, de la llum de la llanterna, del cruixir dels ossos al terra, i del crani, és clar. No riguis, no…tu sempre rius. Tots els cranis riuen, us hi heu fixat mai? Potser al capdavall la mort no deu ser tan mal tràngol. Potser és que com deia la Carmen Martín Gaite: “lo raro es vivir...”. És clar, n’hi va haver prou en enfocar les teves conques buides, esgrogueïdes, esmerilades: “aquí s’acaba tot...”. Sempre és bo mirar al fons dels ulls per a saber la veritat...fins i tot quan no n’hi ha. I encara reia! De què rius, si es pot saber? De les nostres dèries, dels nostres neguits, potser? Si aquí s’acaba, quin sentit té?...i malgrat tot, encara el dubte: ser o no ser?