El cafè d'en Litus

Decidirem doncs, davant les constants negatives dels diferents mossens de la rodalia, aplicar allò tan poc ètic (però alhora tan pràctic) de "sovint és més fàcil obtenir perdó que permís" i aconseguir l'esmentat crani pel nostre compte. Per a fer-ho més fàcil jugaríem en camp propi: el cementiri del nostre poble. De nit, és clar. Vàrem aturar el cotxe discretament, en un racó. Una vegada apagat el motor el silenci era absolut...

- No es veu ningú, oi?
- No, no...
- Shhht...calleu! L'ossera és allí al fons, però la porta és tancada, s'hi ha d'entrar per dalt.

No ens va costar massa enfilar-nos a l'ultima renglera dels nínxols ajudats per la reixa de l'entrada, recolzats entre els xiprers.

- Passa'm la llanterna...
- Té...vigila...

Corríem per damunt dels nínxols, tot saltant de bloc en bloc. Feien un soroll sord i opac.

- És aquí...enfoca!

... (continuarà)