dimarts, de desembre 28, 2004
Esqueles
La meva àvia llegia esqueles. Ho feia amb una mirada atenta i curiosa alhora. Sense gens de morbositat. A mi, de petit, veure-la llegir aquesta part del diari sempre em neguitejava . Ja a casa, hi vaig poder veure més endavant, la meva mare. I més tard, vaig ser jo qui es va descobrir un dia tot llegint aquests rectangles on, sota una creu la majoria de vegades, o algun altre símbol (una estelada, una estrella de David, etc...) s’hi poden llegir les dates de naixement i defunció del finat, així com el nom de la resta dels seus familiars. Sovint, no hi falten càrrecs, títols honorífics, etc...
D’on ens ve aquesta afecció a llegir esqueles? No ho sé pas. Com diuen els anglesos: “it runs in the family”. Em consta, però, que no som pas els únics que ho fem, que és una fet força comú, el de llegir esqueles. Deu ser una manera d’entendre una mica més allò que ens és desconegut, de convertir el que per a nosaltres és una excepció (deixar de viure) en un fet més quotidià. És com passejar-se pels cementiris. Fan bonic els xiprers esvelts, les corones de flors, els rams...la majoria de nínxols tenen un text breu, el nom de la família, normalment, i són molt poques les que tenen un epitafi, el darrer llegat del pensament d’algú (“Perdoni que no m’aixequi, senyora”, d’en Grouxo Marx). D’altres però, no estalvien detalls com fotografies, les causes de la mort o el lloc, si aquests van ser inusuals. I certament, n’hi ha de molt tristos. Sobta, però, després de passejar per un cementiri o llegir esqueles, tornar al brogit del món dels vius. Tanquem la porta, o el diari i ens oblidem que, també nosaltres, un dia deixarem de ser. Oblidem que, com deia la Carmen Martín Gaite, “lo raro es vivir”.
|
D’on ens ve aquesta afecció a llegir esqueles? No ho sé pas. Com diuen els anglesos: “it runs in the family”. Em consta, però, que no som pas els únics que ho fem, que és una fet força comú, el de llegir esqueles. Deu ser una manera d’entendre una mica més allò que ens és desconegut, de convertir el que per a nosaltres és una excepció (deixar de viure) en un fet més quotidià. És com passejar-se pels cementiris. Fan bonic els xiprers esvelts, les corones de flors, els rams...la majoria de nínxols tenen un text breu, el nom de la família, normalment, i són molt poques les que tenen un epitafi, el darrer llegat del pensament d’algú (“Perdoni que no m’aixequi, senyora”, d’en Grouxo Marx). D’altres però, no estalvien detalls com fotografies, les causes de la mort o el lloc, si aquests van ser inusuals. I certament, n’hi ha de molt tristos. Sobta, però, després de passejar per un cementiri o llegir esqueles, tornar al brogit del món dels vius. Tanquem la porta, o el diari i ens oblidem que, també nosaltres, un dia deixarem de ser. Oblidem que, com deia la Carmen Martín Gaite, “lo raro es vivir”.
