dimecres, de gener 05, 2005
Caure
Relativitat. 
Va caure, és clar: feia massa temps que anava per la corda fluixa i ni els llargs bigotis que feia servir de maroma el van salvar. Va perdre l’equilibri i va caure. I l’home del monocicle va seguir pedalejant com si no anés amb ell: “Adéu, adéu...”, saludava amb el seu bombí. Tenia les rodes fetes de temps i pedalejava segles (encara que tothom es fixava més en els seus pantalons, de ratlla diplomàtica). No va ser gens estrany, doncs, que els cavalls perdessin les brides ni que un exèrcit de gramòfons envaís la pista sense que el seu domador hi pogués fer res. I ell que queia, que no parava de caure. I les ballarines, que ballaven pensaments tristos, van perdre totes el compàs: 1234, 1234...Va caure, és clar. Damunt d’una pila de notes tristes de bandoneó que, per sort, van esmorteir el cop. Només es va fer un parell d’esgarrinxades a la cara amb un grapat de semicorxeres que sobresortien. “Tot fos això... “, va dir-se.
|
Va caure, és clar: feia massa temps que anava per la corda fluixa i ni els llargs bigotis que feia servir de maroma el van salvar. Va perdre l’equilibri i va caure. I l’home del monocicle va seguir pedalejant com si no anés amb ell: “Adéu, adéu...”, saludava amb el seu bombí. Tenia les rodes fetes de temps i pedalejava segles (encara que tothom es fixava més en els seus pantalons, de ratlla diplomàtica). No va ser gens estrany, doncs, que els cavalls perdessin les brides ni que un exèrcit de gramòfons envaís la pista sense que el seu domador hi pogués fer res. I ell que queia, que no parava de caure. I les ballarines, que ballaven pensaments tristos, van perdre totes el compàs: 1234, 1234...Va caure, és clar. Damunt d’una pila de notes tristes de bandoneó que, per sort, van esmorteir el cop. Només es va fer un parell d’esgarrinxades a la cara amb un grapat de semicorxeres que sobresortien. “Tot fos això... “, va dir-se.
