El cafè d'en Litus

Durant uns mesos vaig escriure al setmanari del meu poble. Amb una tirada d’uns 2.000 exemplars, l’espai que em cedien era el meu “blog analògic”. Una mena de blog que permetia que familiars varis, la peixatera, el carnisser, els de la granja-bar (és curiós llegir-se un mateix, tot fent un cafè...) i la gent que feia cua a la perruqueria o al banc, em llegissin. Escriure, però, té els seus riscs: tard o d’hora escrius una opinió que no agrada, un matís que fereix...i llavors arriben els comentaris, les cartes a la redacció o, fins i tot, els comentaris personals. Un dels que més em va sobtar, va ser el següent: “Per menys del que has escrit, aquí al poble, durant la guerra civil, en van pelar un parell”. I la cosa va quedar aquí, perquè estem al 2.005, però no vaig poder evitar pensar com deuria ser llavors, que “trucaven de matinada”. I un calfred em va recórrer l’esquena.