dimarts, de febrer 08, 2005
L'atracament
- Mans enlaire! Això és un atracament! – va cridar l’individu encaputxat mentre el seu company feia ajeure tothom a terra i un tercer es dirigia cap a la finestreta.
- Vinga! Ves posant tots els diners dins d’aquesta saca! – li va cridar - …i no facis cap moviment sospitós si no vols rebre…
L’empleada va començar a agafar feixos de bitllets de la caixa i a posar-los dins el sac. Els homes, neguitosos, s’ho miraven...
- I ja sap què en farà dels diners? – va preguntar un empleat que jeia a terra.
- Què vols dir?
- Home, això són molts diners...s’ha de mirar com els invertim...treure’n un rendiment, això no es pot fer a la babalà!
- Doncs...doncs...no hi havíem pensat massa, de primer volíem anar al Brasil, que no hi ha extradició i...
- I jeure sota una palmera, oi? Quina poca visió...- va dir l’empleat
- Home, tampoc no...
- Haurien de subscriure un fons de pensions...
- Potser sí...
- I en borsa?...jo els podria fer una cartera mixta amb Lletres del Tresor, Telefònica i noves tecnologies en funció del risc que volguessin assumir, això ja ho decidiríem més tard... – va dir-los.
- Home, nosaltres d’això no...jo era paleta, sap?
- I jo treballava en un bar! – va dir el segon atracador
- El Bar Manolo? D’aquí el davant?
- Sí, sí! Això mateix...
- Ah! Ja deia jo que la veu em sonava!...
- D’aquí va venir la idea...- va contestar l’atracador, traient-se el passa muntanyes
- I així què fem? – va preguntar l’empleat.
- Jo agafaria els diners i me’ls poliria a Rio de Janeiro: dormiria a l’ombra d’un cocoter, a les tardes aniria a fer unes Caipirinhes i ballaria Samba tota la nit - va dir el tercer atracador
- Tu calla! - li van dir els altres dos- no hi toca massa, sap?- van dir-li a l’empleat, que assentí amb una mirada entre còmplice i comprensiva.
- Així què, els posem a borsa? – va dir l’empleat
- Sí...sí...
- Molt bé...a veure...mirem els %, les tendències dels darrers charts, el tancament de la borsa de Tokio...ja està...aquí ho tenen. Fet!
- Que ràpid...- van contestar a l’uníson tots tres, embadalits
- Ara mateix tenen un rendiment negatiu i ens queda un valor final de 5 dòlars amb cinc centaus...
- Ep!- es van queixar –vostè ens havia dit que....
- És clar, però no hi comptàvem pas amb aquesta caiguda de valors, pensin que ara la conjuntura és molt variable: tenim la guerra, la crisi de Pispa’s & Co. que es veu que alterava els llibres de comptabilitat...és clar, tot això desgasta la confiança de l’inversor i els mercats són molt fluctuants. Però per les operacions que hem fet els corresponen 300 punts que poden canviar per una bicicleta, uns coberts i una torradora...
....
- Jo – deia el tercer lladre ja fora del banc – hauria agafat els diners i me’n hauria anat cap al Brasil...
- Calla! – digueren els altres – què sabràs tu d’inversions?!...
|
- Vinga! Ves posant tots els diners dins d’aquesta saca! – li va cridar - …i no facis cap moviment sospitós si no vols rebre…
L’empleada va començar a agafar feixos de bitllets de la caixa i a posar-los dins el sac. Els homes, neguitosos, s’ho miraven...
- I ja sap què en farà dels diners? – va preguntar un empleat que jeia a terra.
- Què vols dir?
- Home, això són molts diners...s’ha de mirar com els invertim...treure’n un rendiment, això no es pot fer a la babalà!
- Doncs...doncs...no hi havíem pensat massa, de primer volíem anar al Brasil, que no hi ha extradició i...
- I jeure sota una palmera, oi? Quina poca visió...- va dir l’empleat
- Home, tampoc no...
- Haurien de subscriure un fons de pensions...
- Potser sí...
- I en borsa?...jo els podria fer una cartera mixta amb Lletres del Tresor, Telefònica i noves tecnologies en funció del risc que volguessin assumir, això ja ho decidiríem més tard... – va dir-los.
- Home, nosaltres d’això no...jo era paleta, sap?
- I jo treballava en un bar! – va dir el segon atracador
- El Bar Manolo? D’aquí el davant?
- Sí, sí! Això mateix...
- Ah! Ja deia jo que la veu em sonava!...
- D’aquí va venir la idea...- va contestar l’atracador, traient-se el passa muntanyes
- I així què fem? – va preguntar l’empleat.
- Jo agafaria els diners i me’ls poliria a Rio de Janeiro: dormiria a l’ombra d’un cocoter, a les tardes aniria a fer unes Caipirinhes i ballaria Samba tota la nit - va dir el tercer atracador
- Tu calla! - li van dir els altres dos- no hi toca massa, sap?- van dir-li a l’empleat, que assentí amb una mirada entre còmplice i comprensiva.
- Així què, els posem a borsa? – va dir l’empleat
- Sí...sí...
- Molt bé...a veure...mirem els %, les tendències dels darrers charts, el tancament de la borsa de Tokio...ja està...aquí ho tenen. Fet!
- Que ràpid...- van contestar a l’uníson tots tres, embadalits
- Ara mateix tenen un rendiment negatiu i ens queda un valor final de 5 dòlars amb cinc centaus...
- Ep!- es van queixar –vostè ens havia dit que....
- És clar, però no hi comptàvem pas amb aquesta caiguda de valors, pensin que ara la conjuntura és molt variable: tenim la guerra, la crisi de Pispa’s & Co. que es veu que alterava els llibres de comptabilitat...és clar, tot això desgasta la confiança de l’inversor i els mercats són molt fluctuants. Però per les operacions que hem fet els corresponen 300 punts que poden canviar per una bicicleta, uns coberts i una torradora...
....
- Jo – deia el tercer lladre ja fora del banc – hauria agafat els diners i me’n hauria anat cap al Brasil...
- Calla! – digueren els altres – què sabràs tu d’inversions?!...
Etiquetes de comentaris: contes
