El cafè d'en Litus

Sóc AQUÍ.

Tu també m'esperes, Tom? 


La cafetera ha dit que prou: massa texts, massa històries...massa fotografies! La pàgina no carrega bé. El Cafè em deixa i jo us haig de deixar.

Mentrestant, aprofitaré la parada tècnica per tornar a omplir la cafetera...

Moltes gràcies a tots els que m'heu anat llegint!

Carles

- Mans enlaire! Això és un atracament! – va cridar l’individu encaputxat mentre el seu company feia ajeure tothom a terra i un tercer es dirigia cap a la finestreta.
- Vinga! Ves posant tots els diners dins d’aquesta saca! – li va cridar - …i no facis cap moviment sospitós si no vols rebre…

L’empleada va començar a agafar feixos de bitllets de la caixa i a posar-los dins el sac. Els homes, neguitosos, s’ho miraven...

- I ja sap què en farà dels diners? – va preguntar un empleat que jeia a terra.
- Què vols dir?
- Home, això són molts diners...s’ha de mirar com els invertim...treure’n un rendiment, això no es pot fer a la babalà!
- Doncs...doncs...no hi havíem pensat massa, de primer volíem anar al Brasil, que no hi ha extradició i...
- I jeure sota una palmera, oi? Quina poca visió...- va dir l’empleat
- Home, tampoc no...
- Haurien de subscriure un fons de pensions...
- Potser sí...
- I en borsa?...jo els podria fer una cartera mixta amb Lletres del Tresor, Telefònica i noves tecnologies en funció del risc que volguessin assumir, això ja ho decidiríem més tard... – va dir-los.
- Home, nosaltres d’això no...jo era paleta, sap?
- I jo treballava en un bar! – va dir el segon atracador
- El Bar Manolo? D’aquí el davant?
- Sí, sí! Això mateix...
- Ah! Ja deia jo que la veu em sonava!...
- D’aquí va venir la idea...- va contestar l’atracador, traient-se el passa muntanyes
- I així què fem? – va preguntar l’empleat.
- Jo agafaria els diners i me’ls poliria a Rio de Janeiro: dormiria a l’ombra d’un cocoter, a les tardes aniria a fer unes Caipirinhes i ballaria Samba tota la nit - va dir el tercer atracador
- Tu calla! - li van dir els altres dos- no hi toca massa, sap?- van dir-li a l’empleat, que assentí amb una mirada entre còmplice i comprensiva.
- Així què, els posem a borsa? – va dir l’empleat
- Sí...sí...
- Molt bé...a veure...mirem els %, les tendències dels darrers charts, el tancament de la borsa de Tokio...ja està...aquí ho tenen. Fet!
- Que ràpid...- van contestar a l’uníson tots tres, embadalits
- Ara mateix tenen un rendiment negatiu i ens queda un valor final de 5 dòlars amb cinc centaus...
- Ep!- es van queixar –vostè ens havia dit que....
- És clar, però no hi comptàvem pas amb aquesta caiguda de valors, pensin que ara la conjuntura és molt variable: tenim la guerra, la crisi de Pispa’s & Co. que es veu que alterava els llibres de comptabilitat...és clar, tot això desgasta la confiança de l’inversor i els mercats són molt fluctuants. Però per les operacions que hem fet els corresponen 300 punts que poden canviar per una bicicleta, uns coberts i una torradora...

....

- Jo – deia el tercer lladre ja fora del banc – hauria agafat els diners i me’n hauria anat cap al Brasil...
- Calla! – digueren els altres – què sabràs tu d’inversions?!...

Etiquetes de comentaris: contes

Mmm...calçots! 


...in corpore sano!

L’origen dels castrats va ser l’actitud de l’Església de prohibir l’accés a la dona a la major part de les seves activitats. En lloc de dones, en les veus agudes, hi posaven nens. Ara bé, amb els nens passava una cosa gravíssima: quan els tenien ensenyats, després de grans sacrificis, aleshores els canviava la veu i els perdien.
L’Església no va tenir més remei que pagar aquest preu, fins que algú es va adonar que un nen degudament castrat no li canviava la veu.

Quan un castrato del segle XVII que es va enamorar d’una dona va demanar permís al papa per poder-s’hi casar, aquest li va enviar com a tota resposta una nota que deia “Fatti castrar meglio” (Fes-te castrar millor).

Eren altres temps (o no...)

Pierre Fermat, jurista de professió i matemàtic afeccionat, va néixer el 1601. Va viure a Tolouse on dedicava tot el temps que el seu treball d’alt funcionari del rei li deixava lliure per estudiar matemàtiques. Se’l coneix, però, pel seu últim teorema: una petita equació, la demostració de la qual, tal i com va deixar escrit amb sornegueria en el marge d’un llibre, estava feta, “però en aquest petit marge no hi cap”.

La demostració de la “senzilla” equació es va haver d’esperar ni més ni menys que 300 anys, quan un jove estudiant de deu anys anomenat Andrew Miles hi va topar casualment. Encuriosit pel desafiament de Fermat, va arribar a Cambridge per estudiar matemàtiques amb el propòsit de trobar la solució al teorema.

Finalment, trenta anys més tard i després d’algunes correccions, el 1994 Andrew Miles ensenyava orgullós a la facultat de matemàtiques de Cambridge, la demostració del que es coneixia com “l’últim teorema de Fermat”.

- Perdoni...
- Sí...?- va respondre ell amb posat de displicència mentre es fregava la barba.
- No tindria pas una ànima?- vaig preguntar-li.
- Home...- va dir-me - jo més aviat compro...però si vols...tinc alguna cosa bé de preu. Mmm...a veure...va bé la d’un jugador de futbol? Me la va vendre perquè estava cansat de tants entrenaments i volia un ascens més ràpid.
- No, no - vaig dir jo - ningú no s’ho creuria, faig massa panxa!
- I aquesta d’actor? - va preguntar-me - estava tip d’anar a l’Institut del Teatre i mira-te’l ara, nominat a un Oscar!
- Ui, no...no tinc pas dots jo...hauria de ser una cosa més senzilla...
- A veure...tinc polítics corruptes, advocats mafiosos, economistes...- va dir-me.
- La de l’economista mateix ja em va bé- vaig dir jo.
- Era d’un que feia de comptable i no pagava els impostos. Havia d’anar a la presó però vam arribar a un acord...té, la deixo bé de preu.
- Gràcies! - vaig dir-li - m’heu salvat el dia....
- Ei!- va cridar-me mentre marxava - vols un parell d’entrades pels Pastorets?.
- Ah...prou - vaig dir jo - que hi actueu?
- Hi tinc un paperet - va dir-me.
- Una ànima bé de preu i dues entrades de franc. Sort que encara hi ha bona gent al món!!- vaig pensar mentre m’allunyava.

Etiquetes de comentaris: contes

I és clar, ja em diràs que hi feia jo al mig de Barcelona sense l’ànima, no em podia pas presentar així a la feina!. Vaig pensar en aquells venedors que hi ha tot baixant pel Passeig de Gràcia fins el Corte Inglés, potser allí en trobaria una bé de preu, just per passar el dia. Surto de l’estació i vaig tirant amunt, miro, remiro...res. Uns mocadors, rellotges, ninotets, lletres de fusta, discs, bolsos, ulleres...un enorme assortit estès en mantes de tots colors, però enlloc no venien ànimes. Quan ja pensava en tapar el forat amb una pila de “Metros” (aquell diari que donen en sortir de l’estació) el vaig veure en un racó: d’entrada em va semblar estrany perquè duia la manta, enorme, d’un color vermell llampant, posada al damunt (“ja em diràs com s’ho fa per ensenyar les mercaderies, amb la manta a sobre ”, vaig dir-me), però vaig pensar que no hi tenia res a perdre. M’hi vaig acostar i li vaig preguntar:

(Continuarà...)

Etiquetes de comentaris: contes

Vaig sortir de casa massa esverat, anava just de temps: “On tinc la cartera?”, “M’he deixat la carpeta amb aquell informe...”, torno a pujar, torno a baixar…coses que passen. La qüestió és que me’n vaig adonar quan ja era a l’estació de Plaça Catalunya: amb les presses m’havia deixat l’ànima a casa. L’havia deixada a carregar junt amb el mòbil i ja no hi vaig pensar més…ho hauria d’haver sospitat abans: allò que et trobes esmaperdut, desanimat, però vaig pensar que era l’hora del matí, que no acompanyava. Llavors encara hi hagués estat a temps i hauria pogut tornar enrera a buscar-la. Ara era massa tard...

(Continuarà...)

Etiquetes de comentaris: contes

M’agrada quan t’oblides dels balanços, els clients, els proveïdors, les fulles d’Excel, les fórmules...i agafes l’antic acordió de color i toques notes vermelles: valsos, havaneres...la seva cançó. I ella des de la porta de la cuina estant, et mira i admira. Després de tant de temps, encara.