El cafè d'en Litus

Quina tries?... 


Què és millor: una bona comèdia o un bon drama?

Des d'on s'escriu millor: des de l'alegria o des de la pena?

Quines són les millors cançons: les d'amor o les de des-amor?

Tu què hi dius?

Un dia et faltaran les paraules. Segur. Les buscaràs i no hi seran. Les hauràs perdut, tal com ara perds els records, la gent i fins allò que t’és més quotidià: les claus de casa, les ulleres...Però potser llavors ja no ens caldran: n’hi haurà prou amb un gest o una mirada.

Les paraules ens són, sovint, una excusa perquè no en sabem més. El que de debò costa és despullar-les i quedar-se nus, amb el gest i prou. Què ens quedarà, llavors?

Potser el vent i el frec de les fulles als canyars, els camins, els marges, les atzavares, les fonts i els anissos, els roures i les alzines, la sentor humida del bosc, la molsa, el grèvol, les clarianes, la llum dels dissabtes al matí...

Ens quedarà el que de debò importa: les paraules nues. Els gests

Jackson Pollock. The key (1946) 


El que és fàcil és dir que prou.
Que ja no més.
Plantar-se.
“Aquí em quedo”,
“Ja em va bé així”.
Conformar-se.
No assumir cap risc.
Jugar sobre segur.

Tenir-ho tot i, en el fons, no tenir res.

Salvador Dalí. 


El temps que fuig. I el seu exèrcit de cronòmetres al darrera. Amb les seves busques i les seves esferes. I tots els pèndols i tots els engranatges dentats (els segons mosseguen, ja ho saps) i totes les cordes, politges i campanes. El temps que fuig.

Aquí, però, ha cristal.litzat, i els segons són una pluja fina de maragdes. El temps aquí no transcorre i és un magma apegalós que esmussa els sentits. “Ets lliure dins aquest captiveri”- fan les hores, burletes.

I l’estranya sensació que si guanyo, perdo i que si perdo, guanyo.

Aquesta nit els tigres són gats mudats que passegen per Les Rambles.
Amunt i avall, vestits amb ratlles...tigers know their stripes. Saben prou de què va el joc...tigers know their game. Sempre tan ocupats tot pensant que la gent ens mira. La gent ens mira? No. Avui ningú no ens estudia, ningú no ens jutja...there is no BBC crew waiting for you. Anem doncs a ballar...come on do your little dance. És tot el que ens cal avui...come on do your little dance. Perquè fins els cotxes mal aparcats fan coreografies i una estranya poesia, la gent que va passant. Sents la música pels carrers? A weird poetry in people walking by...perquè aquesta nit els tigres són gats mudats que passegen per Les Rambles i fins et cedeixen el pas...

...So come on and do your little dance,
do your little dance for me,
there’s everything you need to do,
a little dance for me!...

No anem bé..., 


Qui més qui menys, tots hem patit amb això de “les noves tecnologies”. És un món complicat i fins que no ho tens per mà, neguiteja, perquè no dominem prou la matèria i sempre hem d’acabar en mans d’un professional que ens tregui les castanyes del foc. L’altre dia mateix vaig anar al metge tot capficat perquè em pensava que tenia els “drivers” inflamats però es veu que no, que només tenia el “búfer” una mica irritat i ja està, que això ja és ben normal i que li passa a molta gent. Em vaig quedar molt més tranquil. Però a vegades ens trobem amb vertaders atzucacs: recordo el primer dia que vaig introduir el bitllet de tren a la màquina de la RENFE per tal d’accedir a l’andana. “Recolliu el tiquet”, em va dir, des de la pantalla. Jo em vaig girar de seguida per veure qui era el meu acompanyant, però es veu que no, que es referia a mi i prou. Vaig pensar doncs, que deuria ser una mena de plural majestàtic. És una bona manera de començar el dia: com un rei. Ni que sigui a les 7 del matí i havent d’agafar el tren per anar a la feina. Ara han instal.lat unes màquines noves per tal de poder-hi comprar el tiquet. L’altre dia se’m va caducar la T-50 i en vaig fer ús. Marco les opcions, pitjo un botó, l’altre...fins que la màquina em diu per la pantalla: “recolli” el tiquet. “Recolli”? D’entrada, el primer que se’m va ocórrer és que algú havia pensat que, si a l’altra màquina deia “recolliu”, en singular seria “recolli”. Dubtava: “Carles, fes el que et diuen...”. Oi que diu recolli? Doncs recolli. Dit i fet, recullo el tiquet, busco la ranura que semblava més convenient i començo a collar. I no una vegada, no, tres i quatre! La màquina ho deia ben clar: “recolli”. Però allí no passava res. Finalment vaig optar per anar a la finestreta on l’operari, molt amablement, em va vendre un altre tiquet. Però em vaig quedar amb el dubte de per què volen que “recollem” el tiquet. Potser el que volen dir és “reculli” el tiquet. Però llavors em penso que ens ho farien saber, oi?. O no?

Dexter Gordon 


Música per a camaleons estràbics, per a lleons engabiats que passegen les seves dèries amunt i avall, per a cavalls sense brides ni estreps. Música de crom, sincopada, “It don’t mean a thing if ain’t got that swing”, prou que ho saps. Una més. “Un gin-tònic”, “de què el vols?”. Fum. Música per a gats nocturns. Els sents? Ja fa estona que percuden els timbals. “I’m sinking, I’m sinking...like a ship into the sea”, cantes. Ritme. Guitarra. Tens la veu negra per dins i per fora. “I’m sinking...I’m sinking...”. Res a veure amb aquest jazz de fil musical, deixatat, asèptic, de rosses nòrdiques, “Bésame, bésame mucho...”. No, el jazz, el blues...són una altra cosa. “It don’t mean a thing if ain’t got that swing”, prou que ho saps. T’ho deia ell, el Duke, que et cantava a tu, satin doll, solitud. T’ho deien en Charlie Parker i el seu saxo alt infecciós, infectat i en Chet Baker que es consumia a cada nota, the thrill is gone i no s’ho creia ni ell: liar, liar your pants on fire...la Billie Holiday, flors de magnòlia, avui plou, stormy weather...però tant li fa, oi, Louis? Life can be so sweet on the sunny side of the street, només cal voler-ho...de tant en tant. Tampoc cal vendre’s l’ànima al diable o al primer que passi en una cruïlla. Crossroads, crossroads...ja t’ho deia en Robert Johnson abans de morir enverinat per un marit gelós. Pour me one more drink, és clar...and one more for the road. Dolç àngel negre, sweet black angel...Miles Davis una mica blau, una mica trist...a kind of blue. Tot plegat no és res i ho és tot, un ritme sincopat, tres acords, blues, la nota entre les notes, jazz...no vol dir res si no saps dur-lo a compàs: “It don’t mean a thing if ain’t got that swing”. Prou que ho saps.

Avui tocava fer la tercera part. Sí. Però no en tinc ganes. No. Tocava parlar de l’escala de ferro plena de rovell, de la pols, de la llum de la llanterna, del cruixir dels ossos al terra, i del crani, és clar. No riguis, no…tu sempre rius. Tots els cranis riuen, us hi heu fixat mai? Potser al capdavall la mort no deu ser tan mal tràngol. Potser és que com deia la Carmen Martín Gaite: “lo raro es vivir...”. És clar, n’hi va haver prou en enfocar les teves conques buides, esgrogueïdes, esmerilades: “aquí s’acaba tot...”. Sempre és bo mirar al fons dels ulls per a saber la veritat...fins i tot quan no n’hi ha. I encara reia! De què rius, si es pot saber? De les nostres dèries, dels nostres neguits, potser? Si aquí s’acaba, quin sentit té?...i malgrat tot, encara el dubte: ser o no ser?

Decidirem doncs, davant les constants negatives dels diferents mossens de la rodalia, aplicar allò tan poc ètic (però alhora tan pràctic) de "sovint és més fàcil obtenir perdó que permís" i aconseguir l'esmentat crani pel nostre compte. Per a fer-ho més fàcil jugaríem en camp propi: el cementiri del nostre poble. De nit, és clar. Vàrem aturar el cotxe discretament, en un racó. Una vegada apagat el motor el silenci era absolut...

- No es veu ningú, oi?
- No, no...
- Shhht...calleu! L'ossera és allí al fons, però la porta és tancada, s'hi ha d'entrar per dalt.

No ens va costar massa enfilar-nos a l'ultima renglera dels nínxols ajudats per la reixa de l'entrada, recolzats entre els xiprers.

- Passa'm la llanterna...
- Té...vigila...

Corríem per damunt dels nínxols, tot saltant de bloc en bloc. Feien un soroll sord i opac.

- És aquí...enfoca!

... (continuarà)

Souvenir de París (autre fois...) 


Era, de llarg, el que més m’agradava: veure com aquell somriure de bonhomia beata es transformava en un rictus nerviós de mirada esbatanada i incrèdula. Llavors, el mossèn, es regirava neguitós a la seva cadira de la sagristia i preguntava, astorat:

-Que voleu què?

-Un crani...volem un crani per a fer pràctiques de Medicina. Pel laboratori, sap?

Feia una setmana llarga que repetíem l’esmentada conversa pels pobles dels voltants, sempre amb el mateix resultat: el mossèn deia que ens entenia, que lloava la nostra curiositat científica però que li sabia molt greu: allò que li demanàvem, no podia pas ser... (continuarà)

El cúmul M 16 i la nebulosa "Àliga" 


Hi ha qui creu en el destí. Que tot el que ens passa és per un motiu concret, com si forméssim part d’un pla predeterminat. Actors del nostre fat, ens limitaríem, doncs, a llegir un guió prèviament establert. Però per a la majoria de nosaltres pensar així seria una feixuga càrrega, una mena de jou i, de ben segur, preferim creure en les causalitats o, com a molt, en algunes casualitats. Pensem, sovint, que el fet que ens passi un esdeveniment concret és per alguna raó, però que no té res a veure amb la sort ni (i ara!) amb l’astrologia. Estem convençuts de la relació causa-efecte dels nostres actes i deixem poc espai al que puguin dir tèrbols oracles. Per això de vegades no ens en sabem avenir quan ens trobem amb dies, moments, situacions, persones...on tot sembla encaixar com si formés part d’un acord entre els astres o com si una mena d’arquitecte hagués mogut alguns fils perquè nosaltres estem massa enfeinats tot fent plans per a la nostra vida. Dies, persones...moments sorprenents per inesperats que, lluny de buscar-ne les causes, el millor que podem fer és prendre’ls i beure’ns-els, goluts, d’un sol glop.

I doncs? 


"Gent sense pis
Pisos sense gent
Com s'entén?"

*Pintada en una paret de Sabadell

La pobresa... 


La riquesa pren diverses formes a cada lloc on he estat. La pobresa, a tot arreu és igual.

I tu, a què jugues? 


¿A què juguen de grans, els que quan eren nens no jugaven a futbol? I les nenes que no jugaven a saltar a corda? A què juguen?

Tot escoltant: "L'hora del pati". Adrià Puntí

El temps...


Es va mirar el rellotge que li havien regalat pel seu aniversari, vuitanta anys…com passa el temps! Se’n va adonar, però, que el rellotge s’endarreria una mica – “L’haig de portar a la joieria”- va pensar. Ja al carrer, va veure que s’havia deixat el bastó, però que tampoc no li feia cap falta – “És a prop...”- es va dir. Seguia caminant rambla avall quan al terra va veure un bitllet de 5 euros –“Ens pagarem el cigaló de la Penya...” – es va ajupir per collir-lo, tot oblidant-se d’aquell mal d’esquena que feia temps que no el deixava tranquil. Una cantonada més avall, va esquivar una pilota que uns vailets havien xutat massa fort i uns metres enllà va fer un salt per evitar un bassal que hi havia al mig de l’acera. A la següent cantonada es va donar compte que duia una maleta a la mà, plena de mostres (havia estat fins que es va jubilar, viatjant de mostres, el que ara en diuen un comercial) i que duia aquell vestit blau marí que tant li agradava. Va creuar el carrer i a l’altra banda ja duia la bata d’aprenent i la gorra, es va posar les mans a les butxaques i va començar a xiular una cançó. S’havia fet una mica fosc i en un portal, va besar una noia. Dues portes més enllà va entrar en una fleca per comprar-se un llonguet i una xocolatina. En sortir duia pantalons curts i els genolls pelats, una sabata descordada i a l’esquena una maleta amb una enciclopèdia, un regle i un compàs - “Dues cantonades més i ja hi sóc...” – va dir-se, mentre s’agafava el barret de cop i el xumet que li penjava del coll. Va tombar l’última cantonada de quatre grapes, amb els bolquers de roba lligats amb un imperdible. A la joieria, una senyora amb una panxa força prominent, li deia al dependent que aquell rellotge que li duia, s’endarreria una mica...

Etiquetes de comentaris: contes

Quina barra... 


- En aquest país tenim un problema greu amb l'habitatge...
- ¿Ah, sí...?